Processons

Mentre escric això sento uns insistents tambors llunyans. Dedueixo que, com cada any, en un carrer amb fort pendent de prop de casa uns joves costaleros estan a punt de fer pujar fins dalt de tot i d'una sola tirada un pas de Setmana Santa que pesa molt. L'ascensió, si es corona amb èxit, serà molt celebrada per les dones grans i joves que en fan contemplació des de les voreres. Haver fet el cim amb un Crist oscil·lant carregat a les espatlles converteix els homes en herois, i no seré jo qui digui que no n'hi ha per a menys. O potser no. Potser estic equivocat de dia i els tambors que sento responen a la convencional processó amb armats, passos, homes i dones coberts amb túnica i cucurutxo i capellans tancant el seguici. En l'immediat postconcili, els capellans van suprimir les processons. Quan la gent, de manera espontània o induïda, les va recuperar, ells s'hi van mantenir distants o s'hi van manifestar contraris, però des de llavors fins ara ha passat que els capellans postconciliars s'han mort o s'han jubilat i els joves que els han substituït són menys escrupolosos o menys conciliars. Un cop retirats els capellans de les misses amb guitarra que no estaven per orgues, tornen els orgues. O potser tampoc. Potser els tambors que sento són els de l'encuentro. A la plaça de Santa Anna, a dos-cents metres de casa, els costaleros que porten Nostre Senyor s'enfronten amb les costaleras que, per raons igualment de gènere, carreguen la Mare de Déu. Uns i altres avancen amb les imatges i fan que els passos s'envesteixin com dos toros desbocats. Els capellans són allí, i s'ho miren.

El meu oncle avi i la seva colla “modernista” i aproximadament maçònica manifestaven el rebuig a les cerimònies de Setmana Santa organitzant rues canalles als carrers paral·lels als d'on passava la processó o fent un ostensible tiberi el Divendres Sant, dia de dejuni i abstinència. Haig de dir que en el llit de mort el meu oncle avi va sol·licitar els auxilis d'un capellà. Els familiars no s'atrevien a cridar-lo pensant que el voldria insultar fins que es van adonar que el moribund era sincer i desitjava quedar en pau amb el cel.

Jo, simplement em quedo a casa. Si una Setmana Santa, passant per Àvila o Valladolid, veiés circular una processó, segurament que me la miraria amb interès. A la meva ciutat, no sé per què, se m'activa un sentiment de pudor o de vergonya col·lectiva. Dic no sé per què, i sí que ho sé. Jo, per empremta generacional, sóc postconciliar, cosa que no vol dir que sigui modern, com havia estat, sinó que sóc molt arcaic.