Humor, pedagogia i denúncia
Se celebren 40 anys de la revista ‘Butifarra!', publicació satírica de la Transició nascuda per informar dels problemes dels barris de Barcelona
En una segona etapa, ‘Butifarra!' es va arribar a vendre per tot l'Estat espanyol
El col·lectiu va publicar també la revista d'humor gràfic en català ‘Cul-de-sac'
Fer la botifarra a les restes del franquisme, al capitalisme, al poder... Aquest era l'objectiu de la revista Butifarra! i, per extensió, del col·lectiu que la va crear el 1975. Aquest any, per tant, se'n celebren quaranta del que va significar un cert revulsiu en el món de l'humor gràfic.
Un dels fundadors de Butifarra! va ser el dibuixant Alfons López, que explica a El Punt Avui: “De molt jove ja pensava que el còmic i l'humor gràfic es podien fer servir per a alguna cosa més que per a l'entreteniment, i em fixava en referents com les biografies de Vidas ejemplares. Després em vaig polititzar i una cosa va portar a l'altra. A finals del franquisme, vaig entrar en contacte amb revistes que demanaven un canvi polític, com Grama, i va sorgir la idea de fer un tebeo per informar dels problemes dels barris.”
Després de formar un equip de dibuixants, la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) va acceptar vendre-la; la revista es va titular Butifarra! i es va començar a distribuir de manera underground.
Alguns dels autors de Butifarra! procedien de l'univers de la contracultura i d'altres, d'àmbits més polititzats. S'hi van incorporar dibuixants que en el futur crearien populars sèries per a El Jueves, com Rafael Vaquer (Johnny Roqueta) i Carlos Azagra (Pedro Pico & Pico Vena), i alguns altres col·laboradors, com Max –que més endavant seria un dels puntals d'El Víbora, amb personatges com Peter Pank, procedien de Matarratos. La nòmina de ninotaires i historietistes que van passar per Butifarra! no és menyspreable: L'Avi, Gallardo & Mediavilla, Luis García, Jan, Carlos Giménez, El Cubri, Ventura & Nieto, Adolfo Usero...
En opinió d'Alfons López: “Una de les aportacions principals de Butifarra! és que fèiem de periodistes, investigàvem. Ara, Joe Sacco dibuixa reportatges en format de novel·la gràfica; nosaltres potser no anàvem a Gaza, però sí al barri de San Cosme del Prat de Llobregat. Al final, els veïns ens trucaven perquè els ajudéssim en les seves campanyes de denúncia.” A petició dels familiars de les víctimes, per exemple, Butifarra! va fer un monogràfic dedicat al cas Scala –un episodi fosc de la Transició, en què la sala de festes Scala de Barcelona va ser objecte d'un atemptat terrorista que mai no es va aclarir–: “De manera similar al que recentment ha fet el documental Ciutat morta, nosaltres ho fèiem en paper.”
Més endavant, Butifarra! va conèixer una segona etapa, en la qual ja es va vendre als quioscos de manera convencional i es distribuïa en l'àmbit de tot l'Estat; un salt endavant motivat pel fet que “les vendes havien baixat molt perquè, coincidint amb la Transició, la gent va deixar les associacions de veïns i van passar a fer política al Parlament”. La revista, que es publicava de manera contemporània a El Papus i Por Favor, va passar a tractar temes més genèrics. El punt i final de la publicació va ser quan Iniciativas Editoriales –que també editava revistes mítiques com Vibraciones i El Viejo Topo– va considerar que no es venia prou –“tot i que havia arribat a uns 10.000 exemplars al mes, que no està malament”–, i el col·lectiu es va dedicar a fer àlbums monogràfics dedicats a temes com l'urbanisme, la publicitat i la família, des del mateix punt de vista crític i sarcàstic. Curiosament, tot i haver començat com una revista antisistema, el col·lectiu Butifarra! va acabar rebent encàrrecs d'institucions, com el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya o l'Ajuntament de Palma de Mallorca.
Més endavant, amb els ingressos generats amb aquests encàrrecs, els responsables van publicar la revista d'humor en català Cul-de-sac (1982), que va ser un fracàs: “Manuel Vázquez Montalbán ens va dir que vam sortir massa aviat. Ens ficàvem amb Jordi Pujol, cosa que ens va fer merèixer crítiques de sectors nacionalistes.” Una mostra de la seva incorrecció política va ser el personatge La SubNormal, una paròdia de la Norma, creada per fomentar la normalització lingüística: “Aina Moll –directora general de Política Lingüística– es posava dels nervis quan ens veia, però tot i això vam guanyar el concurs per fer la campanya Digui, digui.”
L'última feina del col·lectiu Butifarra! com a tal va ser la revista Más madera! (1986), per a editorial Bruguera, destinada a adolescents. “El problema que va tenir és que l'editorial no va tenir clar què volia fer i obligava a rebaixar el to. La revista va acabar quan es va ensorrar Bruguera.”
Una exposició, un llibre i una jornada
Des de dilluns passat fins al dia 25, el centre cívic Casa Golferichs l és el marc d'una exposició commemorativa de l'aniversari de Butifarra!: Butifarra! Vinyetes de la Transició. La revista també és objecte d'un llibre d'imminent aparició, amb alguns articles de profunditat –entre altres, de Josep M. Cadena, Antoni Guiral, Pepe Gálvez i Alfons López– i una selecció de vinyetes, acudits, historietes, il·lustracions i portades.
D'altra banda, a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona va tenir lloc ahir una jornada destinada a recordar l'aniversari de Butifarra! plantejada també com un acte de reflexió sobre el que va ser la historieta crítica i satírica en el context de la Transició.