“No he parlat mai de tot això i fa molts anys que hi rumio. El meu pare no n'estava content. És una experiència molt traumàtica. Es va retrobar amb la seva germana cinquanta anys més tard, a França.” En Hrand no es diu Hrand. Prefereix preservar el seu nom. El dolor es manifesta de múltiples maneres i perviu de generació en generació. El seu pare, originari del sud-est de la Turquia actual, va ser rescatat del genocidi armeni. Va néixer el 1910 i amb cinc anys va quedar orfe. Només va restar una germana, però es van separar. Anys més tard va poder fugir –estava en una situació pràcticament d'esclavatge amb una família kurda– i va acabar a Síria, on es va establir fins a la mort. Allà va néixer en Hrand, que actualment viu a Catalunya. “Turquia no reconeixerà mai el genocidi armeni, perquè voldria dir reparar, tornar terres... destruir Turquia”, conclou.

Els armenis viuen amb l'Ararat –el seu Canigó, però amb arrels bíbliques– presidint la seva capital des de l'altra banda de la frontera, en territori turc. Els pisos d'Erevan amb vistes a la muntanya són més cars. La base militar turca d'Incirlik, utilitzada per l'OTAN, està situada en part en terres que van ser confiscades a armenis. El mateix passa amb l'aeroport de Diyarbakir. De fet, en altre temps, aquesta ciutat de majoria kurda va ser capital de l'Armènia antiga.

El somni de la Gran Armènia abraça el territori actualment turc reconegut en el tractat de Sèvres del 1920, que mai es va arribar a implementar. Els armenis, però, vivien per tot l'imperi Otomà.

El govern dels Joves Turcs no va massacrar només els armenis. “Saps la quantitat de caldeus que van morir i els assiris que van matar?”, exclama en Hrand.

“El que passa ara mateix a Síria i l'Iraq és el mateix que aleshores: hi ha una població que no és de la mateixa religió o pensament que els altres i ja està, són infidels. I com que són infidels els extermines o els fas fora”, resumeix. La persecució de l'extremista Estat Islàmic (EI) ha generat l'enèsima allau de refugiats, inclosos armenis. Una altra diàspora sobre la diàspora.

La Maria Ohannesian és néta d'Armènia. A la seva àvia no li agradava que a una nena tan petita li expliquessin horrors tan grans. A casa, l'àvia no parlava del genocidi, del qual va tenir la sort de poder fugir amb el marit. “L'escola ja feia aquest paper. Ella explicava aquella vida d'una manera molt general. Va tenir una vida molt dura perquè van fer un periple bastant llarg. La família va quedar truncada. Dels que van sobreviure, uns es van quedar en un lloc, els altres en un altre... El meu avi no va tornar a veure mai els seus germans”, rememora.

Ohannesian va néixer a l'Argentina. A l'escola li explicaven els martiris que va passar el seu poble al desert, com malgrat tot ensenyaven l'escriptura armènia a la sorra, les deportacions massives, l'horror inenarrable. No va aprendre castellà fins als sis anys. Va arribar el 1981 a Catalunya i avui és catedràtica de llatí d'institut i professora associada al departament de filologia espanyola de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Armènia? Argentina? Catalana? “Jo tinc el sentiment d'armènia molt pronunciat, però també sóc argentina i ara catalana també una mica. Hi ha lloc per a tot.”

“El poble català no ha patit un genocidi físic, però penso que es pot parlar d'un genocidi cultural en èpoques anteriors. Com a pobles minoritaris que defensen molt la seva llengua i les seves arrels, Armènia i Catalunya tenen similituds. Entenc moltes coses de Catalunya per això”, raona.

Maria Ohannesian considera irrenunciable que Turquia abandoni la seva posició negacionista en referència al genocidi, però també reclama que tot el patrimoni històric i arquitectònic armeni que està situat en territori turc es reconegui com a patrimoni armeni i es cuidi, que no es deixi malmetre pel pas del temps i la desídia. “En aquest moment podem parlar d'un genocidi cultural en marxa”, denuncia.

La història dels seus avis, originaris de la regió de Cilícia, la Petita Armènia, avui al sud-est turc, és pràcticament calcada a la que explica Maria Àngels Anglada a Quadern d'Aram, la primera novel·la de la literatura catalana traduïda a l'armeni, el 2008.

“Ella volia detalls quotidians per a la novel·la, que ja tenia acabada. Li vaig passar algunes cançons de bressol que cantava ma mare. Menjars, costums, com era la vida diària”, recorda Ohannesian, amb qui Anglada va traduir al català el gran poeta armeni Daniel Varujan, assassinat precisament durant el genocidi.

“Endavant, destruïu Armènia. Vejam si ho aconseguiu. Envieu els armenis al desert sense pa i aigua. Cremeu casa seva i les seves esglésies. Llavors veureu com riuen, canten i preguen de nou. Quan dos armenis es trobin a qualsevol lloc del món, veureu com creen una nova Armènia.” A Catalunya, la nova Armènia que conta l'escriptor nord-americà William Saroyan, nascut a Fresno, l'epicentre de la comunitat armènia de Califòrnia, va sorgir a Santa Coloma de Gramenet. Actualment, aquella diàspora inicial d'expulsats durant el genocidi es veu alimentada per una immigració creixent de ciutadans de la República d'Armènia, que l'any 1991 es va independitzar formalment de l'antiga Unió Soviètica, uns armenis que van seguir un recorregut molt diferent del que van viure els represaliats pels Joves Turcs. Amb mig miler de persones, a Santa Coloma hi ha la concentració d'armenis més important dels Països Catalans, després de la de Mislata, als verals de València. A Catalunya s'acosten als sis mil. La seva presència va contribuir a fer que el Parlament aprovés l'any 2010 el reconeixement del genocidi, un gest que el Congrés espanyol no ha tingut.

El jove Sarkis Hakobyan proclama el lema del centenari del genocidi: Recordo i exigeixo. “Encara que les vides humanes ja no es poden tornar”, lamenta. Hakobyan presideix l'Associació Armènia a Catalunya Ararat, que organitza classes de llengua i cal·ligrafia armènies per als fills dels seus compatriotes. L'Església Major del municipi barceloní cedeix a Ararat espais per organitzar tallers de ball, fer difusió cultural i gastronòmica, reivindicar el reconeixement del genocidi... A Barcelona hi ha fins i tot professors com en Hovik, que ensenya a tocar el duduk, un instrument de vent propi de la música tradicional i popular armènia catalogat com a patrimoni intangible de la humanitat per la Unesco.

“Pròximament, volem obrir un curs per a catalans interessats en la llengua armènia”, explica Hakobyan. Com feien els deportats al desert camí de Deïr es-Zor amb els seus infants, Nune Arakelian, de 22 anys, ensenya cal·ligrafia a nens i adolescents d'entre 5 i 17 anys cada diumenge a Santa Coloma.Els alumnes se la miren amb aquells ulls grossos que descriu Franz Werfel a Els quaranta dies del Musa Dagh (Edicions de 1984), una de les novel·les més llegides al gueto de Varsòvia, que narra l'aixecament de diversos pobles armenis de la falda de la muntanya de Moisès contra les forces turques que els volien deportar: “Els ulls dels armenis són immensos a causa dels horrors que havien hagut de veure durant mil anys i dels dolors que hi haurien hagut de patir.”