“El suflé no baixa”

Hi ha un refrany en català que diu que de mica en mica s'omple la pica. Una dita que també es pot aplicar al procés català. Més lent del que voldrien alguns i més tard del que desitjarien d'altres. Una mica el mateix que va passar ahir als voltants del Palau Sant Jordi. Va costar, però la pica es va anar omplint de mica en mica. Lentament. I, tal com admetien alguns voluntaris, més tard del que es pensaven. A l'entrada del recinte, les típiques paradetes que acompanyen tot acte sobiranista: estelades estampades en samarretes, en encenedors i en tot allò imaginable. Però també estands d'aquells que aprofitaven que hi hauria gent per reivindicar la seva causa. La CUP de Barcelona repartia paperetes; el Canet Rock, propaganda. I es feia campanya pel Catalan weekend, allò que fa Òmnium de convidar estrangers a casa teva per ensenyar-los de prop el procés.

Però a fora, en les hores prèvies a l'acte de dins de l'estadi, les ganes eren les mateixes que hi va haver més tard a dins. L'objectiu era omplir l'anella olímpica de persones. Ple, ple..., tampoc. Però sí concorregut durant les prop de dues hores que va durar. Diversos milers de persones vestides amb l'uniforme típic del sobiranista –la samarreta d'Ara és l'hora és un clàssic– brandaven estelades molt motivades. I és que la motivació és molt important en el procés. En Carles i en Pep n'eren un exemple. En Carles té una assessoria a les Terres de l'Ebre. Havia tancat el negoci aprofitant que era divendres a la tarda, havia recollit el seu company i havien enfilat cap a Barcelona. “És necessari que ens mobilitzem, perquè, si no, la gent defalleix i el que ens hi estem jugant és molt important, ha de canviar la història del nostre país”, reflexionava mentre pels altaveus sonava El més gran dels pecadors, dels desapareguts Sau.

Per la motivació, també és important parlar del que s'aconseguirà. I, per això, una de les intervencions més aplaudides a l'escenari exterior va ser la d'Eduardo Reyes, de Súmate. “El suflé no desapareix”, va avisar dirigint-se a aquells que se senten desmotivats i aquells que ja donen el procés català per mort. Aquest era el missatge. També hi va passar el cineasta Ventura Pons, entre d'altres, que va seguir la mateixa línia. El presentador de l'exterior era Eloi Vila, un militant de base de l'ANC que té tres fills: l'Ona, la Marta i l'Oriol. Un pare que va dir que vol que els seus fills tinguin els instruments i les eines per decidir el seu futur. “L'anhel de la independència no està mort, està més viu que mai”, va avisar també.

Les converses eren diverses. Però totes amb un denominador comú: la independència. I els polítics. “A mi la que m'agrada és aquella d'Esquerra que porta els cabells així... [gesticula] Com es diu? Ah, això, la Rovira. La comunicació és el que atreu la gent. I aquesta noia sembla que hi toca”, explicava un senyor a la dona que tenia al costat. Però també hi havia espai per al record, amb una certa indignació. L'ANC havia parlat ja fa temps del dia de Sant Jordi del 2015 per a la proclamació de la independència. Això era dijous. I de proclamació no n'hi ha hagut. De qui era la culpa? Dels polítics, òbviament.