La ciutat intangible

Tenim una taula amb els candidats a l'alcaldia d'una ciutat mitjana. Es prepara un debat davant d'un públic disposat a escoltar el relat sovint dramatitzat del que serà la seva ciutat a partir del moment que els votem. Els candidats projecten la veu i ajusten, en funció de l'auditori, el millor del seu llenguatge cap als potencials votants. Tenim servida, tot i que amb escasses excepcions, l'escenografia d'un ritual enfadós, sovint sobreactuat, previsible i avorrit. S'omple el discurs de xifres, filigranes sintàctiques, desitjos, asseveracions i fins i tot èpica mundana. S'exposa la ciutat-cosa, aquell arcaic fenomen humà de confluència de persones, interessos i expectatives.

Hi ha una altra dimensió, però. Es diu que un és del lloc on ha anat a l'escola. Potser es vol dir que un se sent a casa en aquell lloc on va començar a construir la “seva” ciutat. Aquella que tots portem a dintre i que comencem a construir sòlidament des de petits, i no acabem mai de bastir fins que morim, tot i no viure-hi permanentment. Es tracta del refugi dels intangibles que, no sabrem mai exactament com, configuren els records que ens defineixen i defineixen els nostres orígens inconscients, tant els individuals com els col·lectius. No hi ha massa xifres, ni massa concreció en res, simplement és una mena de pàtria feta de munts de racons, els il·luminats i els obscurs. És en el si d'aquest univers de llocs comuns mig reals mig recordats, interiors o a cel obert, on pot créixer la ciutat-idea, estretament vinculada a la ciutat-sensible, que pot, en tant que més rica, projectar-se cap al futur.

És constatable, per altra banda, que aquella cosa sense aquesta idea només construeix entorns pobres. La simple gestió de la ciutat-cosa uniformitza els “ítems a resoldre”, s'anomenin turistes, contenidors, planejament urbanístic, palmeres, botiguers, patrimoni, camions, espai públic, smart-city o taxis. No és fàcil enllaçar una amb l'altra, calen competència i voluntat, però sobretot la mirada intencionada de qui s'hi posarà al davant i de l'equip que l'envolta.

Un dels entorns on aquesta no-visió de conjunt es manifesta clarament és el de la resolució de l'espai públic, especialment a les ciutats mitjanes. Si la visió de la ciutat-idea és sòlida, els professionals que es dediquen a solucionar aquests espais disposen de millors referents i recursos per construir-la. Si la visió és sòlida, la ciutat es torna comprensible i per tant dominable. Cal, però, que qui lidera conegui els mecanismes de concepció dels espais, ja que la construcció física porta a la construcció mental, i a l'inrevés.

Als polítics locals rarament se'ls valora per la seva ciutat-idea. Hi ha intents de posicionament, com els coneguts arguments ensucrats i carrinclons cuinats prèviament, com la buida i magnífica obvietat “la ciutat de les persones”, utilitzada ja per uns i altres, o la màxima placebo “ho farem molt bé, som els millors”. En comptades ocasions se sap si sota la pell hi tenen projectes atrevits, o intel·ligents, o fins i tot sensibles –no m'atreveixo a imaginar les tres coses alhora–. No toca, l'escenari és pura rigidesa. No hi ha bagatge visible.

A aquests aspirants al govern se'ls podria preguntar allò que els patriarques demanaven als joves pretendents: ...i vostè, amb què compta?