Iglesias imprimeix rock dur al rum-rum rumber de Colau

Sonaven rumbes a la plaça Major de Nou Barris mentre les més de 2.000 persones que s'hi aplegaven al migdia esperaven l'aparició d'Ada Colau i, sobretot, de Pablo Iglesias, rutilant estrella convidada. Sonaven rumbes i, de manera recurrent i inevitable, el rum-rum que ja és banda sonora oficial de Barcelona en Comú. Iglesias va dir que el preferia fins i tot al tic-tac que ell ha convertit en lema dels seus, i va arrencar citant Miguel Hernández per dir que un triomf de Colau seria “una gota de pura valentia” i que “una gota de pura valentia val més que un oceà covard”. Però Iglesias no portava ni poesia ni rumba. El que sobretot va injectar ahir el secretari general de Podem a la campanya de BComú va ser rock de sonoritat metàl·lica.

Iglesias, camisa de quadres, texans i calçotets de ratlles, que exhibia cada cop que alçava el puny, va fer gala de la seva oratòria torrencial, atòmica en mode míting, i va extasiar l'audiència a còpia de contundència. Va llançar algun punyal en clau estatal als socialistes, però sobretot va carregar contra CiU i el PP, i va insistir en el sobiranisme social, que ja ha convertit en un clàssic del repertori. Iglesias va repetir allò que no vol que Catalunya marxi d'Espanya, però que això “ho han de decidir els catalans”, i va considerar que “la sobirania no té tant a veure amb banderes com amb els hospitals”. “Als sobiranistes el que ens preocupa és que els hospitals i les escoles funcionin”, va dir. Una actitud que va contraposar amb la dels que li dediquen “insults sofisticats com ara lerrouxista, perquè menystenen les classes populars i perquè els molesta que algú del Puente de Vallecas [ell] estigui més còmode que ells a Nou Barris”, i amb la dels “traïdors” que “privatitzen i externalitzen” i que “no tenen més pàtria que els diners”. Com a exemple d'aquests espècimens, va posar Jordi Pujol i Rodrigo Rato. “Són gentussa, són lladres i els ho direm a la cara.”

Colau es va afegir al “llenguatge aspre” que Iglesias havia admès haver usat, “perquè la situació està per asprors”. La candidata va assenyalar CiU, el PP i el PSC com els còmplices “dels poders econòmics” i va fer una crida als barcelonins perquè triïn “entre la màfia i la gent, entre CiU i BComú”. Colau, però, no és tan vehement com el líder de Podem, i va arrencar admetent i justificant el gris paper que havia tingut en el debat d'alcaldables de divendres: va dir que s'havia sentit com una principiant, sense temps per explicar-se i envoltada de polítics professionals i avesats a aquests escenaris, i que havia tingut “moments de feblesa” i de preguntar-se: “Vols dir que has d'estar aquí?” Passat el lament, això sí, un gir per tornar al ritme rumber: “Després vinc aquí i m'envalenteixo. Tenim l'estímul de combatre els que s'han apropiat del bé comú”, anunciava, i tot seguit va equiparar l'alcalde Xavier Trias i la candidata del PP a Madrid, Esperanza Aguirre. “I no guanyarem en les enquestes, sinó al carrer i a les places.” Un avís, perquè ningú perdi el compàs.