La Paula que va venir dels EUA
En Txema i en Marc van optar per la gestació subrogada perquè veien que l'adopció era un procés molt lent
La dona nord-americana que va gestar la seva filla els visitarà amb la família quan la nena faci un any
Si una cosa tenien clara en Txema i en Marc és que volien ser pares. Com moltes altres parelles, van fer els tràmits per adoptar un infant, però van veure que anava per llarg. I si una altra cosa tenien clara era que no volien ser massa grans quan arribés el moment de fer de pares. Va ser llavors quan es van plantejar recórrer a una gestació subrogada. Era el 2012. El 2 d'octubre del 2014 va néixer la Paula a Chicago, als Estats Units, i al cap de deu dies ja eren a casa, a Tarragona. Tots tres.
A les persones que han acudit a aquesta opció per ser mares o pares no els agrada parlar de “ventre de lloguer”, com es coneix popularment, perquè entenen que “hi ha una implicació emocional que no es pot definir en aquests termes”. “Una dona ens va cedir la seva capacitat de gestació i des del primer moment va tenir molt clar que no en seria la mare”, subratlla en Txema. De fet, el seu procés va anar tan bé que han establert una relació d'amistat. Segueixen en contacte amb la dona nord-americana i la seva família i està previst que viatgin a Catalunya a l'octubre, quan la Paula faci un any.
A l'Estat, la gestació subrogada no està legalitzada, però està reconeguda com a tècnica de reproducció assistida. “La criatura torna dels Estats Units amb el certificat de naixement, una sentència judicial vàlida que diu qui són els pares i amb el passaport nord-americà. Tot en regla”, diu Ruth Goldsteien, advocada, mare de dues criatures nascudes per aquesta tècnica i membre fundadora de Surro Conexión, una de les consultores que faciliten aquest servei –costa entre 100.000 i 120.000 euros– a les famílies interessades. Un dels aspectes que subratlla Goldsteien és que només treballen amb els EUA, perquè hi ha una seguretat jurídica que protegeix les dues parts. Les dones que fan la gestació han estat mares i, a més, tenen una posició econòmica solvent.
En Txema i en Marc van triar els EUA perquè, dels països on es pot fer, era el que els oferia més garanties de transparència i seguretat tant mèdica com jurídica. Destaquen que es van sorprendre de l'enorme base de dades que els va posar a l'abast la clínica de fertilitat per triar la donant d'òvuls. També expliquen amb admiració el procés d'anàlisi psicològica que van haver de seguir per trobar la dona més adient possible perquè els cedís la seva capacitat de gestació.
“Som testimonis que l'encaix
va funcionar perfectament i és que som com de la família”, assenyalen. Per les dues bandes ho van posar fàcil, fins al punt que van seguir les visites al ginecòleg per Skipe i qualsevol decisió la prenien conjuntament. Tres setmanes abans del part, en Txema i en Marc es van instal·lar a Chicago. “Ens veiem cada dia –recorden–. Vam aprofitar per fer turisme, però en algun moment ens trobàvem per anar al metge o per sopar.” A l'hora de la veritat, tots dos van ser al paritori, on també hi havia el marit de la dona. I ara riuen quan recorden que no es van poder aguantar les llàgrimes d'emoció.
