Societat

Interessos sinistres

A QUADRE OBERT

Havent entrat en una edat que en diríem “de respecte” i a la vista d'un joc d'aliances polítiques que podria ser una mica diferent del que hem patit des de la mort del dictador, he reprès lectura del senyor Jeremy Bentham. Queda fora de tot dubte la seva utilitat i penetració i m'ha permès de comprendre algunes de les batusses darreres —almenys aparentment— entre partits de nomenclatura diferent; no pas, però, d'ideologia (observo).

El pare de l'utilitarisme va rebutjar aristotelisme, neokantisme i restants foteses idealistes perquè semblaven allunyar-se prou de la realitat. Això explicaria el poc èxit que va tenir entre els nostres intel·lectuals, tan aficionats la majoria d'ells, sobretot els nacionalcatòlics, a Tomàs d'Aquino. Per al nostre filòsof —entre d'altres dedicacions—, la seguretat era un bé col·lectiu necessari (i això que era liberal) i el concepte d'egoisme racionalitzat (idea del senyor Hobbes) la facilitava, ja que els dos motors que movien el món eren el desig i l'aversió i, ben “cuinats”, esdevenien utilitat. També valorava la simpatia i la benvolença, perquè permetien la comprensió del plaer i el dolor, “mestres sobirans” segons ells del correcte i l'erroni. Amb tot, el sr.Bentham —que devia conèixer bé la naturalesa humana— mai no va suggerir que l'objectiu fos aportar solucions als problemes, sinó arribar a acords imperfectes que sols podien aconseguir-se a través de la tolerància i el respecte entre els litigants. Res més allunyat de l'espantós exemple que han donat força polítics nostres abans i durant el període electoral. I que han continuat després, com ara el terme de “marimandona” amb què Trias, de CiU, va definir la senyora Ada Colau. Darrere d'aquesta expressió s'amaga una ideologia que, francament, resulta intolerable. I és que, quan “Money is Money”, com deia aqueix actor de la pel·lícula Cabaret, de l'interessant Bob Fosse, es perden els papers i l'educació.

Passant a un altre aspecte de la seva teoria política, que trobo tan penetrant, el sr.Bentham propugnava una equality of power a través de la democràcia representativa i el sufragi universal, objectius fonamentals per aconseguir el benestar general, en la base d'una “igual felicitat per a tots”. Així doncs, el bé públic havia d'estar per sobre d'interessos particulars, parcials o de grup (que no pas els individuals), ja que aquests empraven vies tortuoses —atenció al mot!— per obtenir avantatges injustificats. Per això, calia fustigar i destruir aqueixos sinistrinterests. Dissortadament, d'aquesta darrera pràctica sembla que pocs dels partits de tota la vida se'n salven, ja que en tenim mostres arreu de la geografia hispana. Un bon exemple podria ser-ho la signatura del Tractat de Lliure Comerç Internacional per part de PP, PSOE, CiU, PNV i UPyD. I què dir de les relacions d'alguns batlles i algunes batllesses i un bon grapat de comunitats autònomes amb empreses privades que no es mouen precisament pel benestar general?

Ara mateix, amb els possibles pactes postelectorals, tenim bons motius per intuir per on aniran els trets. I també, en un futur, què podria passar amb els partits emergents si no van amb compte.

Senyores i senyors, la telesèrie està servida!

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia