entre amics
Doctorat en «freakisme»
Jesús Manuel Montané va començar manipulant els primers videojocs i ara dirigeix una productora cinematogràfica. Acaba de rodar com a realitzador un film de ciència-ficció
Em retrobo amb Jesús Manuel Montaner (Barcelona, 1972) a les oficines de Grupo Estudio, una productora que es dedica a fer animació en 2D i 3D, videoclips, gràfics per a videojocs i també pel·lícules amb personatges reals. L'estudi es troba a la rambla de Catalunya. Ell n'és el director i un dels socis fundadors. Quan ens vèiem sovint, l'oficina la tenia a la seva habitació al pis dels pares, a l'Eixample. A principis dels noranta els podies trobar a qualsevol hora escrivint com un boig els articles que feia per a les revistes de videojocs en què col·laborava (va arribar a ser director de Mega Joystick i redactor en cap de MSX Club).
Jesús Manuel Montané té el perfil del freaky. A l'escola no sintonitzava massa amb els anhels de la resta de companys. I per això el seu refugi es trobava en el creatiu món de la ficció. Amb la seva àvia va passar força tardes al cinema, però a la infància, el seu veritable company i amic de l'ànima va ser el primer ordinador que el seu pare li va regalar.
Som a l'any 1982, ell només en té 10 i el món del videojoc fa les primeres passes (als bars feia furor el comecocos). Aquell món l'apassiona i els videojocs li aporten dos coneixements autodidactes: l'anglès i aprendre a programar. «En aquella època els videojocs anaven amb cintes de casset i gairebé els havies de programar tu mateix», explica.
Del videojoc va passar al videoclip i, ni que fos d'una manera atzarosa, va dirigir el vídeo de Roxette It must have been love, un tema que apareixia a la pel·lícula Pretty woman i que li va obrir les portes a altres realitzacions en aquest camp amb grups que van triomfar als vuitanta, Thompson Twins i Transvision Vamp.
Una de les seves realitzacions recents és el videoclip de Lídia Pujol Begging the waves, un tema cantat en anglès basat en el poema Pare esparver de Maria Mercè Marçal. Una petita joia: la Pujol, la cançó i el videoclip.
Però a banda d'aquesta llaminadura, Montané (l'home que té el rècord d'haver pres més cafès amb gel en un sol dia) no oblida el seu món fantàstic i acaba de dirigir, amb Joan Frank Charansonnet, i produïda per Set d'Acció i Grupo Estudio, la pel·lícula Ushima-Next que ha estat rodada a Barcelona, Sitges i el cementiri de Roques Blanques amb personatges reals. La pel·lícula vol ser hereva del cinema pànic que els anys setanta van crear Alejandro Jodorowsky, Roland Topor i Fernando Arrabal, que apareix en un petit paper al film. Arrabal diu que va accedir a participar-hi perquè «representa la promesa d'una nova mena de cinema, més viu, revolucionari i radicalment d'esquerres». (Oh là là, le freakisme!).
Amb un to futurista, la cosa va d'una revisió de l'univers d'Orwell (fins aquí la reflexió és meva). En una realitat alternativa, creada i administrada per ordinadors, tothom és molt feliç, fins que quatre persones decideixen assumir que la felicitat es troba en la llibertat.
Abans, Montané havia dirigit Godspeed. One secret legacy, un telefilm d'animació en 3D que és un homenatge a la ciència-ficció dels anys setanta i vuitanta (el film Dune i els còmics de Richard Corben i Moebius, per exemple). I ara prepara el llargmetratge, també d'animació, Arabian night (Les mil i una nits), destinat a un públic familiar i en la línea de les darreres produccions de Pixar.