Mirador
La primera pedra de la muntanya
Mankell no feia només novel·les d'entreteniment; a més, les carregava de talent amb la dosi justa de crítica social
Davant la mort de gent famosa, hi ha llegendes de tota mena. Una és que es moren de dos en dos. És absurd. Ho sé, però passa. De moment, la mort, no per anunciada menys dolorosa de Henning Mankell, potser és la primera del parell. Potser ell, en comptes d'un altre famós, ha decidit d'endur-se a l'altre món una llibreria. No em diguin que no és sospitós que dissabte tanqui la llibreria de Paco Camarasa i Montse Clavé, Negra y Criminal, i avui es mori Mankell. Estarà entretingut amb els llibres –pocs, la veritat– que els amics de la llibreria de la Barceloneta van deixar.
La importància d'aquest autor suec té molt a veure amb el talent i l'oportunitat. Un exemple musical. A finals del 80 hi va haver un grup de Boston, els Pixies, que van trencar normes i conceptes musicals i temàtics, obrint camins al soroll melòdic, portant a la primera divisió la música indie. Van ser un grup de culte però sense èxit mediàtic. Sense els Pixies no hauria estat possible l'impacte brutal, pocs anys després, dels Nirvana amb una cançó –Smell like a teen spirit (1992)– que Cobain dubtava de treure com a single perquè s'assemblava massa a l'estructura de les cançons dels bostonians. Nirvana va treure del número 1 Michael Jackson i semblava que David s'havia tornat a carregar Goliat. Sense Mankell no hauria estat possible Larsson i els seus Mil·lenniums, ni el boom nòrdic de novel·la negra, ni que els autors del gènere –de tots els països, amb temàtiques i punts de vista diferents– es trobessin al mig del carrer principal, menjant-se el torró.
Mankell, que no és només autor de gènere però que sempre hi estarà lligat, i al seu inspector Wallander, va aconseguir moltes coses per la novel·la negra. En primer lloc, va aportar talent. La falsa pista o La cinquena dona són grans novel·les sense adjectiu ni colors darrere la paraula novel·la. Bons llibres. Treballats, ferms, versemblants. Hi ha un autor darrere dels seus llibres que, com rellotges, donen l'hora i, a més, no tens la sensació de l'esperit improvisat del gènere. Mankell va treure la novel·la negra del calaix de literatura de poca qualitat, recordant que sí que hi havia, abans i ara, autors bons i grans històries. A més, ho va fer a la manera europea. Els autors no eren éssers amb tres-centes feines excèntriques abans de ser escriptor, alcohòlics o amb mala relació amb la policia o el pare. Va treure el clixé d'autor a l'autor de negra. Mankell era un senyor que podies presentar a qualsevol. Un paio normal i educat. Va incidir també en l'aspecte costumista de la negra. T'apropaves a les seves novel·les no només per la trama ni per la psicologia dels personatges –que envellien amb tu!–, sinó per saber com vivia aquesta gent del nord. Els llibres de Mankell es venien fins i tot a Altaïr, una llibreria de viatges! Què menjaven, com es relacionaven, quin tipus d'estructura familiar tenien... I és que sabem molt de com fan absolutament tot els americans dels EUA però molt poc dels nostres veïns. Molts autors a partir de Mankell van triar l'opció –a vegades amb resultats molt pobres– d'explicar les petites coses de les seves societats i no tant copiar detectius divorciats i alcohòlics i carrers de Los Ángeles. Mankell no feia només novel·les d'entreteniment; a més, les carregava de talent amb la dosi justa de crítica social gens maniquea, veritable mirall del que estava passant a la seva societat i a la dels països del voltant.
Probablement tot hagués acabat passant però tot hagués estat diferent sense Mankell. I el pare i
el germà de Stieg Larsson serien molt menys milionaris.