Passejant per Barcelona

Xavier Patricio Pérez, Gato per la seva cara felina i arrodonida, va néixer en un barri de classe mitjana de Buenos Aires i es va educar en una escola anglesa que seria clau per al seu elevat coneixement de l'idioma però de la qual no en guardava un bon record. “Molts dels meus companys d'aleshores són ara presidents de companyies o han fet carrera política: gent important que, ja de petits, no hi havia qui aguantés”, es desfogava el músic a Gato Pérez, la rumba como ética, la biografia que Marcos Ordóñez li va dedicar el 1987. Instal·lat a Barcelona des de l'abril del 1966 (hi va arribar amb la seva mare per reunir-se amb el seu pare, que hi havia vingut a viure uns quants mesos abans per qüestions de feina), el Gato es va enamorar a l'instant de la ciutat, va aprendre el català en quatre dies, va cursar ciències a l'Institut Menéndez y Pelayo (anys més tard, a la facultat, es quedaria a molt poques assignatures de llicenciar-se en física) i va fer valer la seva condició de tastaolletes musical abans de convertir-se en baixista del grup Secta Sònica i peça clau de l'ona laietana, una etiqueta creada per ell mateix amb la voluntat d'aixoplugar tot el que es feia en l'òrbita de l'antic Zeleste. “El Gato no era un gran baixista, però la seva manera enginyosa de compondre i escriure temes ja s'intueix de manera clara abans que descobrís la rumba. Era ja un gran melodista i es notava que buscava un llenguatge propi que, més tard, descobriria”, assegura Gómez-Font.

I un dia de l'any 1977, Gato Pérez va treure el cap per les festes de Gràcia... i va descobrir la rumba. “Si els ianquis tenen el rock i els negres el blues, si els andalusos tenen el flamenc i els jamaicans el reggae, si els cubans tenen el son i els colombians la cúmbia, el ritme per excel·lència de Barcelona és la rumba”, proclamava el Gato en el llibre d'Ordóñez. Unes declaracions certament poc reveladores en el context d'una Barcelona postolímpica que veuria com Ojos de Brujo, La Troba Kung-Fú i Gertrudis actuaven arreu del món, però inqüestionablement revolucionàries quan Gato va començar a mostrar les seves intencions. “Va aprendre la rumba catalana al bar Petxina, on ara hi ha una fusteria –apunta Sicus Carbonell, líder del grup Sabor de Gràcia i divulgador incansable de la cultura de la rumba–. Jo tenia 3 o 4 anys, però sempre m'han explicat que el Gato entrava, s'asseia, el Xato [Juan Valentín, El Xatet, que regentava el local] li servia una ampolla de whisky, mirava, s'acabava l'ampolla i se n'anava. No es va presentar fins al cap d'uns dies, i va ser aleshores quan l'Agustí Abellán, el Chango, li va ensenyar la rumba catalana i el Gato va començar a posar nom a les coses. La paraula ventilador, per exemple, que els gitanos anomenàvem el rascat, o la batidora, la va crear el Gato, que va enriquir també les harmonies i sobretot les lletres, fent crònica social en uns temps en què els rumberos només parlaven d'amor, desamor i festa.” “Els gitanos, en això, sempre han estat molt generosos”, afegeix Xavi Ciurans, del grup Gertrudis. “A nosaltres, per exemple, qui més ens va fer creure que, tot i ser paios, podíem fer rumbes xules i tirar-nos al rotllo van ser gitanos com en Rafalito Salazar d'Ai, Ai, Ai.”

Un gitano més

Integrat plenament en la comunitat gitana de Gràcia, amb la plaça del Raspall pràcticament com a segon domicili, el Gato va deixar el baix, va penjar-se una guitarra i no va tardar ni un any a debutar com a Gato Pérez amb el disc Carabruta. “Ja sóc aquí, ja he vingut amb la rumba. I ningú m'ha demanat que vingui, m'he escollit sol entre altres rumberos, molt millors en les pells i en els ferros”, cantava a Ja sóc aquí, escrita amb el seu amic de l'ànima Manel Joseph, de l'Orquestra Plateria. Començava una carrera prolífica que viuria un pic artístic l'any següent amb Romesco, la publicació –poc després d'obrir el concert a Barcelona de Bob Marley– d'Atalaya i un disc de culte com Flaires de Barcelunya. “Per mi, aquest disc eleva el Gato a la categoria de mite”, es mostra convençut Àlex Gómez-Font. “Un tío que havia gravat èxits com Gitanitos y morenos, que estava en nòmina d'una discogràfica multinacional com EMI, de qui s'esperaven cançons d'èxit... i es presenta amb un disc íntegrament en català i amb lletres que descriuen el Vallès i el Maresme! El disc no es va distribuir i li van fotre la creu.”

Com tothom a Catalunya menys els grans tòtems de la Cançó, Gato Pérez, amb una pèrdua de fe creixent vers el món discogràfic, va anar submergint-se en allò que els músics de l'època descriuen com “la travessia en el desert”. “Ara tothom n'és amic, però el Gato va tenir moments en què anava molt, molt malament de calés i els únics que anàvem a un xiringuito que va haver de muntar i on feia paelles [a Sant Julià de Vilatorrada] érem els gitanos”, assevera Carbonell. Vint-i-cinc anys després, tot i haver-hi encara molts reconeixements pendents (la posada al dia del seu llegat discogràfic, per exemple), ja ningú dubta del paper que ha jugat el Gato Pérez en el redescobriment d'aquesta nova Barcelona. “Tenim molt a veure amb Dusminguet, i pel que hem parlat sempre amb en Joan [Garriga, ànima tant de Dusminguet com de La Troba Kung-Fú], el Gato ha estat fonamental en ells. Així que, en certa manera, sense el Gato no hi haguessin pogut haver uns Gertrudis”, reconeix Ciurans. Ni Gertrudis ni la manera, tampoc, com tots plegats hem après a valorar i estimar la rumba.