Carbassa

Cada dilluns en Magí Camps publica una columna filològica al diari ‘La Vanguardia', on fa d'editor. L'editor de La Vanguardia és el comte de Godó, ben entès, però aquí el nom queda reservat a la persona que edita i corregeix els textos que han de sortir publicats. Cadascú al seu lloc per evitar suplantacions, raons i baralles.

Dilluns passat en Magí parlava de colors i quan arribava al taronja postil·lava: “el carbassa de tota la vida”. Li vaig mostrar el meu acord per via del Twitter, que és la via per on avui es mostren els acords i els desacords. Jo no he dit mai “taronja”. Sempre “carbassa”. En aquell moment va saltar l'Enric Gomà, que sempre està a l'aguait quan es tracta d'ortografia, morfologia sintaxi i etimologia, per defensar que el carbassa hagi derivat a taronja perquè avui els nens a casa o a escola tenen més contacte visual i gustatiu amb el cítric que amb el fruit de la carbassera. Feia una altra observació: abans que arribés al taronja, el carbassa havia passat pel butà. Un vestit butà, un cotxe butà. Les bombones que contenen aquest gas han anat de retirada, ara hi ha molt poques coses de “color butà” –tantes com n'hi havia hagut–, i el taronja s'imposa. Vaig replicar a en Gomà que jo de petit, quan les coses eren carbasses, no havia vist mai una carbassa. Ni a plaça, on no anava, ni a casa, on no entraven. Un dia que per Tots Sants els germans vam voler fer una aproximació al Halloween, del qual teníem precoces notícies a través dels tebeos americans distribuïts per l'editorial mexicana Novaro, vam passar amb una síndria. A més de donar nom a un color, les carbasses van ser un suspens als exàmens i més tard la donació, també humiliant, de la noia que no accedia a les teves honestíssimes proposicions. Fins un dia que me'n vaig trobar trossos en una sopa de verdura cuinada per una senyora andalusa, no vaig saber el sabor de la carbassa. Vaig haver d'anar a la cuina per veure'n una de corpòria i real. Ara de carbasses en veig i me'n trobo pertot. Li recordo a en Gomà que “marró” ve del francès i que tot i que no tothom sap ni té per què saber que vol dir “castanya” el nom és ben viu. “Es tracta d'una fossilització.” En Gomà en sap molt. Tornant al taronja, em diu: “Tu observa els teus néts i mira què diuen.” No en tinc. “Tot arribarà.” En aquest punt en Magí i jo ens posem d'acord: potser l'adopció universal del Halloween entre la mainada farà que retorni el color carbassa amb més potència que el taronja. Jo, que també dec ser una fossilització, m'ho miraré menjant un marron, que ja hem quedat que vol dir castanya.