El Museu dels Jueus torna la veu als refugiats del nazisme a Catalunya

Quan Dory Sontheimer va néixer, l'any 1946 a Barcelona, els seus pares, Kurt i Rosl, ja havien adoptat els noms de Conrado i Rosita i havien endreçat en set caixes, com una relíquia molt preuada i perillosa, tots els records de la família, entre ells l'última carta que els avis materns, atrapats a França durant l'ocupació alemanya, havien enviat a la seva filla anunciant-li que ja no hi havia esperança: acabaven de saber que serien deportats a Polònia, i d'aquell viatge no en tornava ningú. Gràcies a l'èxit editorial del llibre Les set caixes (Angle), Dory Sontheimer, que hi reconstrueix els seus orígens, ocultats durant dècades per la seva pròpia família per tal de protegir-la, s'ha convertit en un dels testimonis més commovedors del destí dels prop de deu mil jueus que van arribar a Catalunya entre 1939 i 1944 escapant de la persecució nazi, però no és pas l'únic, ni tan sols el més dramàtic, que ha pogut reunir l'historiador Josep Calvet per a l'exposició Fugint de l'holocaust. Catalunya i els refugiats jueus de la Segona Guerra Mundial, que dijous s'inaugura al Museu dels Jueus de Girona després de ser presentada a Barcelona.

La mostra s'organitza al voltant de la narració, els documents i els objectes personals de deu d'aquestes famílies, entre elles les de Víctor Papo, Paquita Sitzer, Jenny Kehr o Arnold Einhorn, la majoria dels quals, no només van haver de fer front a grans penalitats per sobreviure en una Europa en guerra, sinó que, un cop arribats a l'Espanya franquista, es van veure obligats, en molts casos, a renunciar a la seva identitat per passar desapercebuts sota un règim molt menys generós amb els perseguits del que una certa mitologia reparadora ha volgut transmetre. El suïcidi de Jenny Kehr, el desembre de 1942, després de saber que el governador civil de Lleida havia ordenat la seva expulsió del país “pel fet de ser jueva”, n'és una prova dolorosa.

L'exposició, que es podrà visitar fins al 17 de gener, documenta també les xarxes de l'evasió, el treball dels passadors per les abruptes rutes de muntanya, el paper de les ambaixades i els consolats, el confinament a les presons i els camps de concentració espanyols, les gestions heroiques d'agents com els germans Samuel i Joel Sequerra o les cases d'acollida per a infants. Respecte del muntatge presentat a Barcelona, incorpora, a més, un espai interactiu adaptat a la realitat gironina consistent en una base de dades que permet rescatar els noms i les vicissituds de més de 1.000 persones que van travessar clandestinament la frontera entre 1941 i 1943. Episodi encara mal conegut, uns quants llibres han ajudat a aclarir-lo darrerament, entre ells La penúltima frontera (Papel de Liar, 2011), de Rosa Sala Rose, basat en els documents de frontera conservats a l'Arxiu de Girona, i el recent Barcelona, refugi dels jueus (Angle), obra col·lectiva en què també participa Josep Calvet.