“La infància no existeix”

El lector de Tram 83 tastarà una manera molt diferent d'escriure, una prosa que parteix de la poesia per avançar a ritme de free jazz. “Vaig concebre la novel·la com un concert, amb moments de conjunt i solos; construïa una intriga i després la desconstruïa.” Fiston Mwanza Mujila, un jove escriptor congolès que debuta en el camp de la narrativa amb aquesta novel·la que ha fet alçar les celles als crítics d'arreu, recorda que a les ciutats del seu país, com Kinshasa i Lubumbashi (d'on és originari), es toca música per tot arreu en una mena de ciutat bar, com el local Tram 83, on transcorre gran part de la història. En aquest bar restaurant, s'encreuen tota mena de personatges: prostitutes, turistes, pollines, perdularis, editors, nens, estudiants, miners i també els dos protagonistes, Rèquiem i Lucien. “Són dos extrems: mentre que Lucien creu que la literatura pot canviar el món i només sap escriure sense comprometre's de manera pràctica, Rèquiem creu que el món està fotut i no es pot fer res més que aprofitar-se'n.” Mwanza creu que tothom té una mica de Rèquiem (el mal) i de Lucien (el bé), encara que en el seu cas sembla que pesa més el Lucien. Només cal veure la seva visió de la literatura: “La literatura ens ajuda a restablir la veritat, que a la República Democràtica del Congo està segrestada per la història oficial; l'escriptor pot donar veu als que la versió oficial ha esborrat.”

Potser per això ser escriptor a l'Àfrica és un perill: “Al meu país, resolen el problema de la literatura amb violència i empresonen els escriptors: literatura i violència van lligades.”

Mwanza, que actualment viu a Graz (Àustria), on prepara el seu doctorat en llengües i literatures romàniques, no volia fer cap denúncia explícita sobre la situació del seu país, una part del qual continua immers en la guerra, però sí que retrata una realitat social que esgarrifa, com ara el món de les mines de diamants. “Hi ha dones i nens que treballen en una desprotecció total, sobretot els nens: els fan baixar pels forats per anar excavant; és com anar-los enterrant en vida, és com morir-se.” També apareixen els nens que es venen al millor postor en el Tram 83, i d'altres que es passegen amb les seves kalàixnikovs. “La infància no existeix al Congo... Com es pot descriure, això?”

L'escriptor situa Tram 83 a la ciutat país, per anar més enllà de les fronteres i també amb un objectiu molt clar: “Per mi, un país no només és el president, sinó la població, el soroll, les olors, l'energia de la gent..., i això passa a tot arreu.” Una de les localitzacions que apareixen com un leitmotiv és l'estació del Nord: “Volia parlar del tren, perquè, si a Europa és símbol de progrés i de civilització, a l'Àfrica colonial ho és de deportació, de treball forçat, de transport de minerals i de pillatge. Es podria reescriure la història de la colonització a partir del paper del tren.”

La novel·la ha estat publicada per Edicions del Periscopi i traduïda per Anna Casassas: “Vaig haver de reescriure moltes vegades certs capítols i fins que un amic no em
va explicar com funcionen les jam sessions no vaig trobar el to.” El mateix Mwanza va llegir a l'Institut Francès un fragment de l'original, i la novel·la –entre el rap i la declamació– va cobrar vida: era jazz amb paraules.