Arrabal, quan arribis a Tar

Fernando Arrabal és un mestre a conjugar la primera persona del singular en tots els temps verbals possibles. No per això deixa de ser un escriptor brillant, un tertulià persuasiu i un polemista intrèpid. El dia que es feia públic el darrer Nobel de literatura –ell mai figura en les travesses d'aquest premi amb què ja han distingit companys seus com ara Dario Fo i Samuel Beckett–, l'artista presentava la temporada de Fando y Lis que la companyia madrilenya Teatrodecerca ofereix al Tantarantana fins a l'1 de novembre.

Arrabal assegura que la Guerra Civil espanyola va començar el 17 de juliol de 1936 a Melilla. No va ser el 18 de juliol a les Canàries o Madrid, no. Diu que va ser el 17 perquè el primer detingut va ser el seu pare –un militar que, en el moment de l'alçament que es va anticipar un dia per por que algú ho hagués esbombat, era lluny del quarter per pintar–. Quan tornava, van deixar que es repensés si volia secundar l'alçament. Al cap d'una hora de la detenció, va avisar que no, que no s'ho volia pensar més. I que no, que no s'alçaria contra la República. El van condemnar dos cops a la pena de mort.

Arrabal es reconcilia amb la vida imaginant un paradís, Tar. Els protagonistes d'aquest muntatge saben que arribar-hi significarà la felicitat absoluta. Però també són conscients que mai ningú no ho ha fet. Tothom ha mort honestament en l'intent. Lluny de desesperar-se, però, pensen que ells poden ser els primers d'accedir a Tar, un estat mental que els permetrà ser absolutament bons. Ara, tot i que ho intenten, són violents amb les persones que estimen. És el destí. És la raó primitiva. Fando –inequívocament l'àlter ego de l'autor– viatja amb Lis –que es pot identificar amb la seva pacient dona, també–. Ella és paraplègica, d'una bondat feridora. Que arriba a provocar la ràbia i la violència del seu estimat. Una mena de Sezuan –La bona persona de Sezuan, de Brecht– que encén la maldat més poderosa dels pobres veïns.

Arrabal encara no sap què amaga el subtext de Fando y Lis, una obra de 1955 que va fer que el seu company del grup Panic, Alejandro Jodorowsky, abandonés el treball amb les marionetes i la pantomima i debutés en el cinema: «N'he vist 5.432 versions», diu en broma, exagerat, Arrabal. Sembla que cada dia algú li descobreixi una nova aroma. Teatrodecerca, en aquest treball, alterna la manipulació d'uns titelles fets amb paper d'embalar, absolutament genials, amb el dramatisme sord de la parella de protagonistes i el xiscle i la desmesura del moviment amb els companys de viatge, histriònics, surrealistes, polemistes, incoherentment lògics, intel·ligentment estúpids. A Tar, qui hi arribi entendrà la llarga ombra d'Arrabal.