Llull a les universitats

Hi ha una col·lecció de nom lul·lià, patrocinada per dues de les nostres universitats, que no es mereix passar desapercebuda en aquest any d'homenatge a l'autor més rellevant que ha produït la cultura catalana. Em refereixo a la Col·lecció Blaquerna, dirigida per Pere Rosselló i Albert Soler, que s'imprimeix amb el segell de les Publicacions de la Universitat de Barcelona i de la Universitat de les Illes Balears. Des de l'any 2001, la col·lecció que pren el nom d'un dels personatges literaris més emblemàtics de Ramon Llull ens ha ofert deu volums, que són imprescindibles per entendre tant el pensament i l'obra de l'il·lustre mallorquí com el context d'època que els va fer possibles.

A parer meu (i que consti que aquesta és una opinió, que per això mateix pot ser discutible), la joia de la col·lecció és el número 9, escrit per Anthony Bonner i que porta per títol L'art i la lògica de Ramon Llull. Manual d'ús (2012). És un llibre d'objectiu ambiciós i ben resolt: el savi octogenari mallorquí d'adopció (Bonner, naturalment) pretén explicar com funciona el complicat sistema de pensament de Llull i els ben asseguro que se'n surt! Ens guia per cambres i matrius, per figures i alfabets, i ens fa entenedors els mecanismes complexos de l'Art, el mètode racional amb què Llull pretenia convèncer de la superioritat de la religió cristiana i crear un sistema generatiu capaç de generar arguments per explicar totes les ciències i matèries a partir d'un conjunt limitat de conceptes. Haver creat una Art generativa, remarca Bonner (que també relaciona l'Art amb la teoria dels grafs i de la votació de la matemàtica moderna), és el que va fascinar pensadors posteriors com Agrippa von Nettesheim, Giordano Bruno i Leibnitz.

Un altre volum interessant és el 8, signat per Roger Friedlein i titulat El diàleg en Ramon Llull: l'expressió literària com a estratègia apologètica (2011). El títol posa sobre la taula tres conceptes clau: la importància del gènere dialògic, la rellevància de la literatura, i el fet que és indestriable de la doctrina. I és que com ens va ensenyar ja fa molts anys Jordi Rubió i Balaguer, l'obra de Ramon Llull té un clar sentit unitari: “Llull és sempre un teòleg en funció missionera”, encara que escrigui diàlegs o novel·les. Friedlein explica les tradicions dialògiques de l'edat mitjana, per després catalogar i descriure els 26 diàlegs escrits per Ramon Llull entre el 1275 i el 1314, o sigui al llarg de tota la seva vida creativa. En tria sis per estudiar-los a fons i deixar ben clara la contribució de Llull a l'evolució del gènere.

En un sentit més documental, són remarcables els números 1 i 2. El Diplomatari lul·lià (2001), de J.N. Hillgarth, reuneix 51 documents d'arxiu que ens proporcionen informacions de gran valor sobre diversos aspectes cabdals de la vida i l'obra de Llull. I el Diccionari de definicions lul·lianes (2002), d'Anthony Bonner i Maria Isabel Ripoll, aplega més de 600 definicions que Llull va disseminar per la seva vasta obra i que afecten l'Art i també la filosofia i la teologia medievals. Perquè encara que Llull és un gran innovador, s'arrela amb força en la ideologia del seu temps. L'obra de Llull no es pot entendre sense el context d'època. En aquest sentit, són destacables dos altres volums de la col·lecció. El 7, Cerverí de Girona: un trobador al servei de Pere el Gran (2011), de Miriam Cabré, i el 3, La ciència en català a l'Edat Mitjana i el Renaixement (2006, 2a edició revisada), de Lluís Cifuentes. Cabré explica com el trobador català més important, contemporani de Llull, posa la seva ploma al servei dels seus mecenes i assoleix fama de moralista i de savi, alhora que exhibeix la seva condició d'enamorat. Cifuentes presenta un catàleg ordenat de totes les obres conegudes que van circular escrites en català en l'àmbit científic i tècnic i en recull més de 250 (entre traduccions i originals). Si la figura de Cerverí demostra que acostar-se als estaments de poder per obtenir-ne beneficis per a la pròpia obra és una estratègia no només atribuïble a Ramon Llull, el llibre de Cifuentes deixa ben clar que si Llull opta per escriure en català part de la seva producció és perquè hi ha una allau de traduccions de textos de tota mena que li fan brotar la idea. Ramon Llull, “català de Mallorques” com s'autoanomena, és un laic que accedeix al món del saber i l'ús de la llengua vulgar és imprescindible per a la gran tasca que s'autoimposa.