Quasi tots són iguals

L'empresa es diu Microchip, però hi ha qui diu que és un monopoli. És com aquell comunista que es deia Sacristán, com un independentista català que es diu Castellanos o com un capellà que hi va haver al Pont Major –avui, Girona– que es deia mossèn Rabat. La gent sabem que el nom no fa la cosa, però també sabem moltes vegades que el nom hi ajuda. O no. A un amic meu que es diu Sanjosé no l'haurien acceptat mai com a dimoni dels Pastorets; atès el cas, millor haver deixat de dir-se Millet fa quatre mesos i aquell directiu del Barça que es diu Bernabeu ha fet, diguem-ne, una carrera contra natura. Contra natura o contra els partits presos i les idees que tenim sobre el món, la gent o les coses és cap a on hauria d'anar la intel·ligència i l'art. D'aquí, la importància que va tenir l'any 1917 la idea de Marcel Duchamp de voler presentar un urinari en una exposició a Nova York. L'urinari –com segur que ja saben– va ser rebutjat. Avui –com també segur que saben– presentar un urinari en una exposició és una idea la mar de vulgar perquè, avui també, tots tenim la convicció que és tot el món el que és un gran urinari, inclosa, naturalment, la política. Potser, l'única excepció, sigui justament l'urinari aquell de Duchamp fins al punt que, tot i que no se'n conserva l'original, l'any 1993, quan es va exposar a Niça, un home va ser detingut i multat justament per deixar-hi caure la seva orina. Escric això cansat de sentir a dir que tots els polítics són igual de corruptes. Caldria matisar-ho, deixar clar que alguns ho són molt i que la immensa majoria dels altres ho són com vostès o com jo. Res de l'altre món, tampoc. Per un si de cas, ara no es refiïn d'aquells que diuen que no s'han pres ni tan sols un tallat a càrrec de l'erari públic.