Una espurna

El bosc és ben sec, les fulles, ben deshidratades, el sol pica i el terra de pinassa és cobert de vidres. Així és com està la situació del conflicte Catalunya-Espanya, dins del qual només faltava el marc de la crisi econòmica. Ho han provat tot: el cafè per a tothom, el talante, la duresa, les farses federalistes, els tripartits, les complicitats regionalistes, els casaments monàrquics amb un jugador del Barça, els Jocs Olímpics, l'«apoyaré»... No hi ha manera i tots dos bàndols són al cap del carrer. Com a mínim des del punt de vista ideològic, argumental, els catalanistes han donat Espanya per inútil i Espanya ha donat el catalanisme per inútil i pèrfid. Els xiulets d'aquesta setmana contra l'himne espanyol no han estat l'espurna definitiva, però poc els ha faltat: la polèmica quasi arriba a posar en discussió definitiva el sentit d'aquesta relació. Els divorcis es produeixen després d'una llarga meditació, però en un moment d'arravatament definitiu. Ens hi acostem amb rapidesa.

Una altra cosa és la força que tinguem: el catalanisme està dividit i aquest és el gran desavantatge, la gran broma pesada, la gran paradoxa. El tripartit ha estat un negoci funest en termes de trinxera Catalunya-Espanya, no tant perquè no hi hagi ara més independentistes que mai, sinó perquè la força catalanista apareix avui irreconciliable entre petits bàndols. Un premi Nobel per als artífexs, Montilla i Puigcercós (molt preocupat, això sí, pels opinadors d'aquest país).

Això no treu, però, que l'espurna pugui saltar. Catalunya hi pot perdre en aquest enfrontament definitiu, pot arronsar-se, pot sortir derrotada... però només cal una petita empenta per al xoc. No només es parla de prohibir (em pregunto com) que bascos i catalans tornin a disputar-se la final de la copa del Rei: es tracta, diuen, de legislar perquè no hi torni a haver frontisses nacionalistes. Que al Congrés dels Diputats prescindeixin o afebleixin considerablement les possibilitats d'influència del nacionalisme en l'acció dels governs estatals. També es parla de la sentència del TC sobre l'Estatut, i del resultat de la «negociació» (he, he) del finançament, i d'un major control estatal sobre les caixes, i de garantir com sigui la tercera hora de castellà. Estem pendents d'una sola espurna, senyors espectadors. Quina llàstima que, en aquest marc, el líder del nostre país sigui un delegat de sucursal. I que no haguem sabut sumar prou com per confiar en la victòria.