procés sobiranista

Gabriel: “Treballem perquè llei del referèndum s’aprovi a principis de setembre”

L’aprovació s’ha de fer, diu la líder cupaire, encara que s’hagin de “desobeir” suspensions i advertiments de l’Estat o del Tribunal Constitucional

La diputada de la CUP, Anna Gabriel, ha assegurat que no existeix cap escenari “en el qual la llei del referèndum no sigui aprovada en seu parlamentària” i ha apostat perquè es faci a principis de setembre. “Treballem perquè llei del referèndum s’aprovi a principis de setembre i no hi ha d’haver impediments perquè això sigui així”, ha declarat en una entrevista a Catalunya Ràdio. Ha afegit que aquesta aprovació s’ha de fer encara que s’hagin de “desobeir” suspensions i advertiments de l’Estat o el Tribunal Constitucional (TC). Gabriel ha dit també que si se suspenen alguns articles del reglament del Parlament aprovat hi ha “altres vies” per tal que la llei sigui aprovada en plenari. “Tirarem endavant amb la inclusió de en l’ordre del dia de la llei via el procediment que s’escaigui”.

La diputada ha justificat que la reforma del reglament del Parlament s’ha fet perquè el TC ha demostrat que “no es permet el debat parlamentari” i s’obliga a “restringir” aquest debat. Així, en l’escenari en que s’arribi a suspendre el nou reglament o alguns dels seus articles, Gabriel ha dit que s’instarà a incloure en l’ordre del dia la llei “en debat ordinari” i “amb tots els advertiments penals que s’escaiguin, l’amenaça que s’escaigui sobre la Mesa i sobre els diputats que instin a fer el debat”. Així, ha considerat “imprescindible” que s’accepti la desobediència a aquests advertiments tot i que ha dit que “potser no caldrà arribar-hi”.

SECRETARI TERCER DEL PARLAMENT

JOAN JOSEP NUET

“No sóc independentista ni me’n faré. No estic per caure”

Creu que una part del secessionisme ha descobert en ell un no independentisme “respectable”

Vaticina que en el pròxim govern hi haurà independentistes i no independentistes

Seiem al lloc dels fets, a la sala on es reuneix la mesa del Parlament. Penjats a la paret, ens miren tots els presidents de la cambra, des de Lluís Companys a Núria de Gispert. Mirades que pesen, les mateixes que van observar els funcionaris judicials que van entregar els advertiments del Tribunal Constitucional als membres de la mesa sobiranistes. “Els rebem aquí perquè s’adonin que són al Parlament; ells són funcionaris judicials, però nosaltres som un poder de l’Estat, legislatiu, i com a mínim tenim la mateixa legitimitat que el poder judicial”, reivindica Joan Josep Nuet i Pujals, que el mes passat va haver d’anar a declarar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per haver permès, com a secretari tercer, la tramitació d’iniciatives sobiranistes. “Estem desobeint una censura d’idees”, argumenta. El líder d’EUiA està “enutjat” i “emprenyat” per la persecució, però no intranquil: “No tinc dubtes davant del que he fet i si demà m’hi tornés a trobar, ho tornaria a fer.Tinc la consciència neta i en pau.”

La seva mare, que té 91 anys, és qui ho viu amb més preocupació. “L’altre dia em trucava i em deia: «M’han dit que t’han pres!», com si m’haguessin detingut. Suposo que va veure la tele i no acaba d’entendre què és exactament el que està passant. Això de la censura d’idees, ella ho associa a moments del franquisme i és una cosa que l’espanta.”

La germana pertany a un grup excursionista i, de vegades, l’han felicitada i l’han petonejada en alguna excursió en descobrir qui és el seu germà. “Està una mica al·lucinada, però contenta.” Igual que la companya i el fill de Nuet, de 23 anys. “No estan espantats, però sí sorpresos. Ella va venir el dia que vaig anar a declarar i hi havia tanta gent...” A partir de l’acció judicial espanyola i del compromís personal amb el dret a decidir peti qui peti, el diputat de Catalunya Sí que es Pot s’ha convertit en un polític admirat per l’independentisme, malgrat que ell no en sigui. “No sóc independentista ni me’n faré. La gent diu: «Bueno, però tu ets amic nostre; tu ja estàs per caure». No, no, jo no estic per caure; no va d’això”, aclareix.

Ara bé, Nuet defensa que a Catalunya, sense ser independentista, es pot operar amb tot un relat sobiranista i democràtic: “Una part de l’independentisme ha descobert un no independentisme respectable. Jo sempre he cregut que els no independentistes i els independentistes tenen un àmbit de treball conjunt; el futur del país és aquest diàleg, també a partir del 2 d’octubre [l’endemà del referèndum].” En aquest sentit, pensa que hi ha sectors no independentistes i independentistes “que estan en una postura tan extrema que tenen dificultats per conviure en un mateix espai físic i polític”. Tanmateix, està convençut que aquesta “centralitat de gent independentista i no independentista és la clau del proper període; de fet, estic convençut que són els qui governaran aquest país”.

‘Momentum’ Nuet

En tot cas, el dirigent dels comuns aprofita el seu momentum com una finestra d’oportunitat per explicar al món la seva versió del que està passant. Al juny, va viatjar a Cuba, on es va reunir amb membres de l’Assemblea cubana, a qui va entregar la resolució del Parlament que rebutjava el bloqueig dels Estats Units sobre l’illa i a qui va informar sobre la situació a Catalunya. Al març, va acudir a un seminari a Mèxic i en va sortir amb una resolució sota el braç a favor del referèndum signada per 150 organitzacions d’esquerres d’una quarantena de països. “D’aquí a un temps encara valorarem més políticament aquest moment”, augura.

El secretari tercer de la mesa descriu com una sorpresa inesperada l’ofensiva judicial espanyola. Realment no us ho podíeu esperar, d’aquest Estat? “Potser era esperat d’una altra manera, però pensar que es concentrarien en la mesa i en el debat previ de la tramitació de les iniciatives no m’ho esperava.” Sí que veia a venir un xoc de legitimitats, però a posteriori. Com que pel procés participatiu del 9-N del 2014 l’Estat no va actuar d’aquesta manera, no calculava que el Tribunal Constitucional enviés advertiments. “Et diuen «vigila el que fas» i, a més, t’ho comuniquen per escrit. «Si vostè el dia tal fa alguna cosa, pensi que pot ser inhabilitat, pot rebre una multa o pot anar a la presó.» És un element d’intimidació.”

El prisma de Reus

Nuet veu el món amb ulls de reusenc. En va marxar el 1988, però hi va passar la infància i l’adolescència. També va començar a militar políticament a Reus, on viuen la mare i la germana. Després, va anar a estudiar història a Tarragona i es va especialitzar en història contemporània. A Barcelona, hi va viure un parell d’anys, fins que es va traslladar al Vallès Occidental, a Montcada i Reixac, d’on és la seva companya. Ella pagava menys de lloguer, i cap a Montcada falta gent. Allà, va ser regidor des de 1991 fins al 2003; primer tinent d’alcalde i portaveu del govern municipal durant els primers dos mandats. Amb 53 anys, en porta tants a Montcada com els que va viure a Reus: “Alguna vegada li faig broma a la meva companya: «Quan ens jubilem, podríem anar a viure a Reus.» Però ella no vol, és molt de Montcada.”

Com interactuen en vós Reus, Catalunya, Espanya i Europa? “Si mires el món des del prisma de Reus, pots ser cosmopolita i estimar molt la terra propera. Jo sóc sobiranista, profundament català i, al mateix temps, l’internacionalisme i la fraternitat són idees molt estimades.” Des de la paret, Ernest Benach assenteix amb la mirada.

JOAQUIM FORN

CONSELLER D’INTERIOR

“La policia catalana hi és per servir el poble de Catalunya”

“A la policia catalana això ni ens passa pel cap ni trobaríem ningú disposat a actuar com ho han fet ells”

“No només no arribarem a impedir-lo, sinó que, al contrari, en facilitarem la celebració”

El nou conseller d’Interior, Joaquim Forn, repassa en aquesta entrevista, la primera que concedeix a un diari, les reaccions que ha provocat el seu nomenament i el paper que la policia catalana ha de tenir en el procés polític que viu el país. Descarta més canvis a la cúpula dels Mossos i diu que sempre obeirà la llei catalana i el Parlament.

És dels independentistes de tota la vida?
Sí, de sempre; sempre he pensat que no havíem de posar límit a les aspiracions de llibertat d’un país. I que la màxima llibertat d’un país és la independència; la independència és l’estat natural d’una nació.
A hores d’ara no hi ha cap més solució per a Catalunya que la independència?
No és només que ara s’hagi demostrat que no hi ha més solució. Jo ja n’estava convençut abans, perquè l’estat natural d’una nació és que sigui un estat independent.
No hi haurà una oferta de darrera hora de l’Estat?
No és qüestió d’ofertes. Si n’haguessin volgut fer, ja les haurien fet. I el tema no és si ens ofereixen o no no sé quants milions d’euros; el tema és que com a país no volem cap tipus de limitació. El temps d’arribar a acords ja ha passat.
Ara no serà el candidat a l’alcaldia de Barcelona pel PDeCAT, tot i que Xavier Trias l’havia designat en espera de superar unes primàries.
A la vida fas el que toca. He disfrutat molt a l’Ajuntament de Barcelona, però a la vida no sempre pots triar. Hem de ser útils allà on se’ns cridi a cada moment. I ara per mi és un honor ser conseller d’Interior. És un somni poder formar part d’un govern que està liderant el que està liderant.
Neus Munté seria una bona candidata a l’alcaldia?
Sí. Ho he pensat sempre. Munté és una bona candidata, i també ho és Santi Vila. És molt important que consellers d’aquesta vàlua vulguin aspirar a l’alcaldia de Barcelona. També n’han parlat Joana Ortega, Ferran Mascarell... És molt important que persones d’aquest nivell vulguin fer aquesta aposta; vol dir que no defugim un enfrontament amb l’alcaldessa Ada Colau.
Si hagués de triar candidat...?
De triar ja ho faré quan hi hagi candidats oficials i hi hagi primàries. Ara és massa aviat encara. Hi ha temps. Difícilment podem fer les primàries abans de l’1-O, però les podem fer immediatament després, i encara quedarà un any i mig per a les properes eleccions.
Sentint l’alcaldessa Colau, vostè ha entès finalment si l’1 d’octubre hi haurà urnes als col·legis electorals de Barcelona?
Nosaltres estem decebuts. Creiem que l’Ajuntament de Barcelona, com a capital de Catalunya, hauria d’haver apostat d’una manera molt més clara per l’1-O. L’alcaldessa ha aparegut sempre en les Diades, però sense convenciment. Em sembla que mai ha compartit allò que s’expressava en aquell sentiment majoritari al carrer. I ara Colau diu que participarà en aquesta gran mobilització de l’1-O, però no ho ha entès bé. L’1 d’octubre no és una mobilització, és un referèndum en què Catalunya decideix si serà independent o no, amb unes conseqüències jurídiques importants. Vendre-ho com si fos una mobilització o una performance em sembla totalment fora de lloc. És la manera que té sempre d’escapolir-se dels compromisos, de donar la cara i comprometre’s. Dos anys després, encara esperem que faci la consulta promesa per si Barcelona s’integra a l’AMI o no.
Vostè va ser president de TMB. Que a Barcelona tinguin onze dilluns seguits amb vaga de metro, és normal?
En absolut. Gens normal. Nosaltres vàrem tenir vagues al metro? Sí. Però mai d’aquesta magnitud i durada. Mai havia passat. Reconec que hi ha dificultats de negociació amb els sindicats, no diré pas el contrari. Però és obvi que hi ha una incapacitat del govern municipal de saber trobar solucions, de saber negociar i de crear un clima positiu per a la negociació. Han estat incapaços. Venint d’on venien, es pensaven que els sindicats actuarien al seu dictat i s’han trobat una realitat molt diferent.
Del seu antecessor, Jordi Jané, es diu que ha fet “un pas al costat”. Però no ens enganyem, això és un eufemisme…
El conseller Jané va plegar perquè va voler, i així m’ho va comunicar el president Puigdemont. I el mateix Jané m’ho ha transmès així.
De Jané es deia, i jo no vaig tenir ocasió de preguntar-li-ho perquè no concedia entrevistes, que tenia bones relacions amb Fernández Díaz i amb el ministre Zoido. I vostè? Hi ha tingut algun contacte?
No. Només m’he reunit amb el delegat del govern espanyol, Enric Millo, que em va transmetre la preocupació que hi ha a Madrid pel meu nomenament, en el sentit que no sabien si compliríem els acords que es van prendre en la darrera Junta de Seguretat de Catalunya. I li vaig garantir que sí, que són acords signats pel govern i que es compliran. Una cosa són les idees polítiques de cadascú, i jo tinc les meves i Millo les seves, però hi ha un respecte institucional, i amb temes tan importants com els de la seguretat nosaltres no hi jugarem.
Sembla que no es pugui ser independentista i conseller d’Interior al mateix temps, no?
En tots els estats existeixen els ministeris de l’Interior. Jo accepto les seves idees, de la mateixa manera que ells haurien d’acceptar les meves, sempre que les vulgui assolir per mitjans democràtics, que és el que fem.
Si hem de fer cas del que diuen segons quins mitjans, els preocupa la politització de la policia que vostè pugui fer.
Sí. I és sorprenent que ho diguin ells. Hi ha mitjans de comunicació que s’han escandalitzat pel meu nomenament, i són els mateixos que després no s’han pas escandalitzat quan hi ha hagut una politització real d’alguna policia, i no parlo pas precisament de la catalana. S’han inventat informes i notícies que després s’ha demostrat que eren falses. A la policia catalana això ni ens passa pel cap ni trobaríem ningú disposat a actuar com ho han fet ells. Nosaltres estem per servir els ciutadans; no som una policia política com sí que sembla que han actuat altres cossos de policia.
Al documental ‘Las cloacas de Interior’ ho expliquen els mateixos policies…
Sí. I curiosament no hi ha pas hagut a posteriori cap intervenció de la Fiscalia. Hi ha proves més que evidents i no ha passat res. És molt preocupant.
La dimissió del director dels Mossos, Albert Batlle, ha suscitat titulars a la premsa com el de “La purga alarma als Mossos”. Hi ha purga i hi ha alarma, als Mossos?
En absolut. El que hi ha és una determinada premsa que el que està fent és fabricar un determinat relat. A tots els governs del món hi ha canvis, i són normals. El president pot fer canvis al govern i el conseller, quan arriba al seu departament, també. I això és normal. No només no hi ha cap purga, sinó que no hi ha cap mena d’inquietud entre els comandaments dels Mossos. Una altra cosa és el que una determinada premsa vol traslladar amb una intenció determinada.
Al substitut d’Albert Batlle, Pere Solé, li han retret les piulades que havia fet en un moment determinat dient allò de “Em feu pena, tots els espanyols”...
No pot ser que fins fa quatre dies de Pere Solé algunes formacions lloessin el seu caràcter i la seva capacitat de diàleg i d’arribar a acords, i que ara diguin tot el contrari. No té cap sentit. Han de ser més seriosos. Pere Soler ha fet una gran feina als serveis penitenciaris, i té una gran voluntat de servei al país. Cal jutjar-lo per això, no pas per altres coses.
Batlle s’ha acomiadat dels Mossos demanant que es respecti la legalitat. No la respectaran?
Nosaltres respectarem la legalitat. La mateixa llei de creació de la policia catalana, del 1994, diu textualment que es tracta d’una policia “arrelada a la cultura i al poble del qual neix, al qual pertany i al qual serveix”. Textual. La policia catalana hi és per servir el poble de Catalunya. I nosaltres aplicarem la legalitat. I entre aquesta legalitat hi ha poder votar el dia 1 d’octubre.
Hi haurà, però, un xoc de legalitats. I s’intueix que hi haurà una legalitat catalana i una legalitat espanyola.
Nosaltres respectarem la legalitat catalana, que és la que emana del Parlament de Catalunya. És a qui hem de respectar, nosaltres. D’això no n’hi ha cap dubte.
Li plantejo una hipòtesi: si el govern o els tribunals espanyols ordenen als Mossos dur a la pràctica mesures com la detenció de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, o del president Puigdemont, perquè els hagin suspès de funcions, què farà?
No la preveig, aquesta possibilitat. Aquest escenari no es donarà.
Però el govern espanyol ha dit i repetit que no hi haurà referèndum. Què faran si els ordenen impedir-lo?
Estic convençut que nosaltres complirem la legalitat. I que no només no arribarem a impedir el referèndum, sinó que serà tot el contrari, en facilitarem la celebració. No és un escenari que prevegi, el que em planteja.
Però de la mateixa manera que els Mossos van anar a detenir el regidor de Vic Joan Coma, vostès poden rebre determinades ordres com a policia judicial. Les compliran? Serà un conflicte?
Això podria ser un conflicte, sí; però espero que no ho acabi essent. Segur que intentaran posar-nos contra la paret. Estic convençut que intentaran crear-nos contradiccions. Però nosaltres hem de tenir la capacitat i la intel·ligència suficients per no caure en aquest parany. Hem de tenir capacitat per fer bé les coses i assolir l’objectiu que tenim, que és celebrar el referèndum.
Però què faran, quan la policia catalana rebi determinades instruccions de l’Estat?
Quan vinguin, si venen, les estudiarem.
L’Estat intentarà posar els Mossos contra les cordes.
Probablement. Ja ho han intentat en altres ocasions. Però nosaltres hem de ser intel·ligents. Que l’Estat intenti posar els Mossos contra les cordes és esperable; el que no podem fer és fer-ho nosaltres mateixos. Hem d’evitar determinades situacions. Dimecres passat, el portaveu Jordi Turull demanava als hiperventilats i als tiquismiquis que es prenguin uns dies de vacances. Doncs això, estiguem tranquils.
Hi ha preocupació interna, per aquest tema, entre els comandaments?
No. M’hi he reunit i n’hem parlat. I no. Els comandaments em diuen que estan acostumats a la pressió mediàtica, i que ja han passat per altres moments tant o més complicats. Ells saben abstreure’s d’aquesta situació i dedicar-se a fer la seva feina, que és el que han de fer.
Ja sap que hi ha qui vaticina que ara, després del relleu de Batlle, es produirà tota una escalada de canvis entre els comandaments dels Mossos.
No. Ja sé que es diu, però no. Hi ha hagut el relleu de Batlle, és cert, i ha dimitit el responsable del 112, que substituirem aviat. He parlat amb el secretari general, que és una peça clau, i continuarà. I no hi ha d’haver grans canvis més.
S’ha reunit amb els sindicats? Li han fet arribar la seva petició de mantenir els Mossos fora del debat polític?
No m’hi he reunit encara. Però he llegit les seves declaracions a la premsa dient això. Quan ens reunim veuran que no han de tenir cap tipus de temor.
Vol dir que és possible, a Catalunya, que algú estigui al marge del debat polític, en un moment com l’actual?
En aquest sentit no. Perquè els Mossos no són un bolet estrany de la societat; el cos de Mossos el conformen ciutadans de Catalunya, i tenen les seves opinions personals. Però són servidors públics i han de complir les funcions que els atorga la llei.
Venen temps complicats.
La meva decisió és absoluta. Si no, no hagués format part d’aquest govern. I és evident que el Departament d’Interior és més sensible que d’altres i que les coses s’han de mesurar molt bé.
Descarta que el govern del PP suspengui les competències dels Mossos?
Sincerament, crec que això no arribarà. Una cosa és el que es diu, el que es diu o el que demana una determinada premsa, i l’altra és que es pugui fer efectiu. El procediment per fer això és molt complicat. No és tan fàcil, que recuperin competències. La gent especula amb la suspensió dels Mossos, amb la suspensió de l’autonomia, amb l’estat d’excepció, amb si Millo pot convocar eleccions…, però no és tan fàcil. Tothom dispara ara, però no és tan fàcil. I la nostra fortalesa són els milers i milers de persones que tenim al darrere, i contra això no és tan fàcil actuar. A mi no m’agrada posar l’accent en les coses negatives, en tot el que pot fer l’Estat; a mi m’agrada posar l’accent en tot allò que podem aconseguir.
L’Estat no es quedarà quiet, no? Alguna cosa farà, no?
Sí. I a mi no m’ho expliquen, evidentment, què faran. Però el marge que tenen és el que tenen. I no els veig utilitzant la força ni els veig utilitzant determinada normativa legal. Una cosa és el que demanen els opinadors i els tertulians, però a l’hora de la veritat no és tan fàcil. El president diu allò que no hi ha prou Estat per anar contra tanta democràcia, i és cert. Té raó. N’estic convençut. No hi ha prou lleis, prou múscul de l’Estat, per aturar-ho. Com ho aturaran, això? No poden.
Si cal, desacatarà alguna ordre de l’Estat?
Buscarem les solucions que calgui per assolir els objectius sense desacatar cap llei. És la quadratura del cercle, això? Doncs l’haurem de buscar.
Tots els consellers del govern han signat uns quants requeriments del TC advertint-los de desobediència. En algun moment o altre vostè n’haurà de signar algun, no?
Suposo. Podria ser. En soc conscient. Sabia on em posava. Soc plenament conscient d’on em posava. Però jo no em fixo en les dificultats que tindrem, sinó en les possibilitats que tenim al davant i el camí que se’ns obre al davant. I en la possibilitat de formar part d’un projecte que he perseguit durant tota la meva vida política i que ara es pot fer realitat. Com que estic convençut que hi arribarem, la resta no em preocupa gens.
El preocupa com a conseller d’Interior que es produeixi algun episodi de violència puntual, abans de l’1-O o quan l’endemà l’Estat no reconegui el resultat i la gent pugui sortir al carrer?
No em preocupa. Perquè totes les mobilitzacions que hi ha hagut fins ara han estat en positiu. Tot ha estat festiu i cívic. I qualsevol mobilització que hi hagi a partir d’ara ha d’anar en aquesta mateixa línia. Estic tranquil. No hi haurà cap episodi de violència de la gent que reclama votar. La gent que reclamava votar fa gala d’un gran sentit democràtic i de respecte a la llibertat.
Dijous vàrem veure la Guàrdia Civil al Parlament i a Palau. I pocs dies abans, al TNC demanant factures…
Forma part d’aquest escenari de la por que volen transmetre. Però no hem de caure en aquest parany. Hem de respondre amb intel·ligència. Amb un somriure. Com diu el president, contra el fanatisme, sentit de l’humor.

ANNA SIMÓ

SECRETÀRIA PRIMERA DEL PARLAMENT de Catalunya

“Serà el poble el que ens jutjarà i ens indultarà”

convicció ·

“És espectacular que en menys de tres mesos aquest país votarà en un referèndum vinculant; la resta, tant me fa”

“El que està fent l’Estat perquè la gent no voti ho trobo al·lucinant”

Hi ha pocs polítics a primera línia del procés amb la trajectòria que acumula Anna Simó i Castelló (els Alamús, 1968). I l’experiència també és un grau. Potser per això, i perquè sempre ha estat en l’independentisme militant –i no en l’entorn més propici–, parla amb fermesa desacomplexada del que Catalunya està a punt de fer. L’engresquen els reptes, hi està avesada. I el que ara afronta el país ho és en majúscules. “Evidentment que farem el referèndum, el guanyarem i tindrem un estat propi”, diu. I ho diu convençuda.

La biografia de Simó apunta que és dels Alamús, un poble del Segrià de 800 habitants, però el cert és que viu des dels cinc anys al barri del centre de l’Hospitalet. El seu pare, que venia de família de pagès i havia heretat terrenys, tenia problemes d’esquena i de pell, i no podia treballar la terra. Es va haver de buscar la vida, i gràcies a uns amics que estiuejaven al poble va trobar feina a la Seat de la Zona Franca. Al cap d’un any d’anades i tornades, i arran del segon embaràs de l’esposa –l’Anna és la gran de tres germans– es va endur la família. I és clar, va començar una vida nova per a tots.

“Vaig assumir que havia d’aprendre el castellà perquè al poble no es parlava, els professors em prenien sempre de referència al català perquè només dos el parlàvem a casa”, recorda Simó. És clar que la canalla és cruel, i com que tenia accent lleidatà –que ara només fa servir amb la família– i treia bones notes es posaven amb ella. “Se’n cardaven molt, de mi, i com que jo volia passar desapercebuda vaig fer el canvi de dialecte”, confessa. La Simó adolescent va dubtar entre biologia i filologia, i els “excel·lents mestres” que va tenir a l’institut Mercè Rodoreda la van fer decantar pel català, i pel catalanisme social, ja que des de jove es va interessar pels moviments revolucionaris –“retallava articles dels sandinistes a El País, qui els ha vist i qui els veu, uns i altres”, evoca–. I per l’independentisme, a través de la música de la Dharma o Els Pets, dels quals es declara fan incondicional.

A casa vivien un “catalanisme tranquil, sense estridències”. Els avis havien anat a la guerra al bàndol republicà, però cap dels dos es definia políticament i, de fet, un ni tan sols en volia parlar mai. Però ella va sortir més activista, fins al punt que el seu primer impuls, amb 19 anys, va ser afiliar-se al PSUC –“vaig anar a preguntar al carrer Ciutat, però no em vaig decidir”, confessa– perquè en aquella època no l’atreia l’ERC encara dirigida per Joan Hortalà. Però amb l’entrada de Carod-Rovira o Colom va fer el cop de cap, i per celebrar la Diada del 1990 es va afiliar al partit. En paral·lel a la trajectòria professional com a mestra de català al Centre de Normalització Lingüística, en va iniciar una de política com a assessora del partit en matèria de llengua, en què va coincidir amb Carme Forcadell, i corredactora del programa de les municipals a la seva ciutat. “Érem poquíssims joves, vaig haver de fer molts colzes”, diu.

L’esclat definitiu li arribaria justament a la política local: el 2003, Simó entrava com a primera regidora d’ERC des de la República. “La nit electoral va ser brutal, a Cornellà ja hi havia en Tardà però a l’Hospitalet vam donar la campanada, fins i tot em van mantejar”, recorda. Pocs mesos després es formava el tripartit, i el “cop d’efecte” protagonitzat va fer que el partit la fes consellera de Benestar i Família.

Aquell pacte “va sotragar moltes coses” que expliquen la política actual, sosté. “C’s té l’embrió en el tripartit, pels descontents del PSC per haver pactat amb l’independentisme; CiU inicia un procés de canvi a l’oposició, i també ERC canvia perquè entén què significa governar”, repassa. “Jo també era una altra abans, i estar al govern et fa tenir empatia amb altres àmbits, sense deixar de ser ambiciosa”, conclou. Des de llavors no hi ha hagut més majories absolutes a Catalunya. Ni creu que n’hi torni a haver. “I no em desagrada la idea d’haver de pactar i treballar-te els suports, és positiu per a la democràcia”, apunta. És clar que una aliança com aquella és gairebé impossible que es repeteixi: “Les relacions que s’estableixin ara entre els partits pel referèndum determinaran el futur –avisa– i el PSC va decidir ja fa temps que ERC no seria un soci durant molts anys.”

Però quedem-nos en un procés que ja s’ha cobrat algunes víctimes judicials i polítiques. Simó, al seu voltant, no hi “detecta” ningú amb por, i reflexiona: “M’agrada jutjar la gent pels fets i no avançar esdeveniments. I els fets del govern diuen que avança a l’una pel referèndum, igual que els diputats del Parlament.” A diferència de l’advocat de l’Estat, que “ens ha jutjat pel que pensem, per la ideologia i no pels fets; només cal recordar el cas de Nuet”. Al maig, de fet, com a secretària primera del Parlament ja va anar a declarar per haver permès la votació de resolucions sobre el referèndum en el debat de política general. “La mesa no hauria d’estar en aquesta situació, hi ha jurisprudència constitucional que deia que no podem valorar el contingut de les iniciatives sinó la forma, i així ho continuo pensant”, es defensa. Això sí, no sembla amoïnada pels possibles càstigs. “Dormo bé, els nervis els tinc de caràcter; he hagut d’aprendre a relaxar-me i a autogestionar-me, no faig gaires cafès perquè ja soc un sac de nervis”, apunta. I subratlla: “És espectacular que en menys de tres mesos aquest país votarà en un referèndum vinculant. La resta, tant me fa; el que pugui passar és col·lateral.” Però la poden inhabilitar, embargar-li el patrimoni o fins i tot posar-la a la presó! “M’és igual tot”, diu. Segur? “Si hagués estat corrupta o robat diria molt poc de mi com a persona i del meu partit. Respecte i responsabilitat; a ningú li agrada que el jutgin, però per complir un compromís polític i donar la veu al poble assumirem el que sigui; això no és cap delicte”, s’enorgulleix.

I a casa, com ho viuen? Amb la parella, cap problema, perquè comparteixen militància. I amb els pares... “El meu pare és subscriptor d’El Punt Avui i m’estimo més no dir segons què perquè ho llegirà”, bromeja, abans d’admetre que “no entenen què està passant, i els dol.” “Els dic que no s’han d’amoïnar per res, estem representant la gent i la gent ens donarà suport sempre, i no estarem sols”, conclou. Ella tampoc entén què passa. “Com a ciutadana i demòcrata em xoca el que està fent l’Estat perquè la gent no voti, ho trobo al·lucinant, i ens hauríem d’indignar cada dia... que en una comissaria de la Guàrdia Civil s’estiguin interrogant funcionaris és gravíssim”, brama. I ja avança que, com va fer el basc Atutxa, si la justícia espanyola els condemna recorreran als tribunals internacionals. Ni que fos d’aquí a uns anys, ja que creu que abans “serà el poble el que ens jutjarà i ens indultarà”.

MERITXELL RUIZ

CONSELLERA D’EDUCACIÓ de la Generalitat

“El que anem a fer no s’ha fet mai; sabem els riscos que hi ha”

“No sé si són dubtes o excuses, el que tenen”

“Si obriran les escoles per les eleccions? Serà com sempre”

Meritxell Ruiz és una de les tres Meritxells (Seret i Borràs són les altres dues) del govern amb més Meritxells de la història. “Els meus pares buscaven un nom que no fos comú a la família, i de Meritxell no n’hi havia cap”, explica. I en fa broma, de tantes Meritxells al govern. “Espero que serveixi perquè el nom es posi de moda”, somriu. És la més jove del govern (Reus, 1978, facin números) i va arribar a la política gairebé per decantació. “Gairebé que hi ensopego, amb la política”, explica. El cert és que no es pot entendre el seu pas a la política sense entendre que Ruiz, de mare catalana i pare castellà, porta una activitat frenètica no pas ara que és consellera sinó des de fa molts anys. De jove (de fet, d’adolescent, que de jove encara ho és ara) compaginava els seus estudis (administració i direcció d’empreses a la Universitat Rovira i Virgili) amb la seva activitat a l’Orfeó Reusenc, a la Fundació Josep Pont i Gol (el centre de promoció juvenil i de la dona que porta el nom del bisbe Pont i Gol) i fent de voluntària a la Casa de la Misericòrdia de Reus. I això, què vol dir? Doncs teatre, gralles, ball de bastons, cant, sardanes, dansa i voluntariat, molt de voluntariat. Encara en recorda l’horari: “dilluns i dijous, assaig a la coral de l’orfeó; dimarts i divendres, assaig a l’esbart; dimecres, teatre. I això mentre estudiava. I com que l’horari era compatible, de dilluns a divendres, de cinc a set de la tarda, voluntariat al Pont i Gol o a la parròquia”. O el que és el mateix, treballar a barris desafavorits, “amb joves en situacions molt dures, gairebé expulsats del sistema”.

“L’orfeó i totes les activitats que feia em van fer estimar el país i tenir vocació de servei”, explica. I afegeix: “Però un dia em vaig adonar que hi havia coses que no les podia canviar només des del voluntariat, des de les entitats.” I d’aquí ve allò de “amb la política, gairebé hi ensopego”. Si volia continuar amb el seu esperit de servei, ho havia de fer des d’un partit. Es va fer militant d’Unió, tot i que n’acabaria marxant uns anys més tard (“vaig creure que Unió estava marxant dels valors de la democràcia cristiana, i per això me’n vaig donar de baixa”) per fer-se militant, el 2014, de CDC. I ara fa un any, al PDeCAT. “Sí, el nom em va costar una mica al principi, era enrevessat, això de PDeCAT; però ara ja m’hi he acostumat. Sobretot des que fem servir més Partit Demòcrata”, diu.

Diputada als 28 anys, i ara consellera. I d’un govern que vol fer el que vol fer. “Sí, fa respecte”, diu quan li ho pregunto. “Però és que el que anem a fer no s’ha fet mai. Les coses transcendents de la vida te les has de mirar amb respecte. Com qualsevol decisió important, aquesta ho és. Però n’estem molt convençuts”, diu la consellera, a qui no l’espanta signar els advertiments de desobediència del TC que ja ha signat. “No m’enfado, quan els signo. El que em fa enfadar és no entendre per què els hem de signar, aquests advertiments; no entendre com és que l’Estat no vol, en ple segle XXI, que exercim la democràcia”, diu. “El TC m’adverteix de desobediència perquè volem que el poble sigui consultat per decidir el seu futur?”, es pregunta. I afegeix: “No tenim dubtes”, diu. I com que parlem de dubtes, aprofito per preguntar-li sobre els dels comuns sobre l’1-O. “No sé si són dubtes o excuses, el que tenen. Estem plantejant un exercici de democràcia, i això és el que ells sempre han defensat. Per això penso que són més excuses que no pas dubtes”, diu.

Té por? “No.” I a ella, que canta, i que canta des de petita, li pregunto si és cert allò que Qui canta, els seus mals espanta. “A mi m’ajuda molt, cantar, sí. I canto de tot, tot el que em surt”, diu. I ironitza: “Haver cantat en un Orfeó vol dir que tens molt repertori, des de Mozart fins a La Balanguera”. “No sé concebre la vida sense música.” “A casa cantàvem tots, el pare, la mare, el germà i jo. I com que amb l’edat anàvem canviant les veus, teníem soprano, contralt, baríton i tenor. I era espectacular.” Ruiz havia fet solfeig, un any d’harmonia i quatre cursos de piano. Això era quan estudiava al col·legi Aura de la Canonja, vinculat a l’Opus. “El meu pare era professor de l’escola i per això vaig anar allà”, explica, i afegeix, quan li pregunto per l’etiqueta d’Opus que sovint li col·loquen. “Les decisions dels meus pares jo sempre les he trobat bé, perquè me’ls estimo molt”, diu. I conc lou: “Al cap i a la fi hem de valorar les persones per les seves decisions... Malament si en un país t’han de jutjar per les teves creences.”

Irene Rigau la va fitxar de directora general quan era consellera en l’època de les retallades. “Vam fer un màster de crisis”, diu. Mantenen bona relació, es veuen de tant en tant i, és clar, li pregunto pel 9-N. “Si a Rigau la van inhabilitar pel 9-N, és evident que l’1-O pot acabar pitjor, no?”, li dic. “Sé el que anem a fer”, respon. Rigau, afegeixo, va obrir les escoles pel 9-N. “Per l’1-O les obrirà vostè?” I la conversa ho deixa clar. “El govern ha dit que les coses les farem com sempre, com sempre que hi ha eleccions.” A les eleccions hi ha sempre escoles que obren per ser col·legis electorals, dic jo. “Serà com sempre. I com sempre vol dir que si hi havia escoles on hi havia col·legis electorals, es farà com sempre...” Més clar, l’aigua.

Ruiz toca de peus a terra. “Tots sabem els riscos que hi ha, però ho farem.” Li parlo de multes, d’inhabilitacions, de patrimoni... “No pot ser que en ple segle XXI passi tot això per voler votar.” I encara afegeix: “És molt preocupant que el govern espanyol no pari l’orella, que no vegi el que està passant. I és molt preocupant que ho comparin amb un cop d’estat o amb el nazisme. Per respecte a les víctimes de l’Holocaust no ho haurien de fer.” I encara més: “A Espanya hi ha molts espanyols més intel·ligents que el seu govern, em sembla...”

Com que la de mestra és la meva segona vocació (o potser la primera, que mai se sap), amb Ruiz parlem molta estona d’ensenyament. “Els mestres s’haurien de valorar molt més”; “a Educació tot s’ha de coure a foc lent”; “estem repensant el paper del mestre, de l’aula...”; “estem adaptant els estudis de magisteri”; “volem que de l’escola surtin professionals excel·lents, però també persones excel·lents”... i molt més. Però el tracte era parlar del procés, no d’Educació. “El 99% del temps el dedico al departament, però els periodistes sempre pregunteu per l’altre 1%.” És cert. En prenc nota.

I, sentint-la parlar, acabo preguntant-li si en realitat la seva vocació no és quedar-s’hi, en el món de l’ensenyament. “Sí. Probablement.”

MERITXELL SERRET

CONSELLERA D’AGRICULTURA de la Generalitat

“Això és una obra col·lectiva, i signarem tots si s’ha de fer”

“Cada feina té els seus riscos, i avui ser polític i independentista a Catalunya és arriscat”

“Hi ha més a guanyar que a perdre”

Si algú fa una repassada freda de la biografia de la Meritxell Serret i Aleu (Vallfogona de Balaguer, 1975), la primera impressió que es pot endur és que el seu perfil estava predestinat a ser el que ha estat: la primera dona –“i no vull ser la darrera”, s’afanya a dir– consellera d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. “I Alimentació... I això que soc complicada per al menjar!”, afegeix rient. Nascuda i criada a pagès, la família tenia una granja d’un centenar de vaques lleteres que avui gestiona un dels seus germans i que és a pocs metres de la seva casa actual, tot i que les noves responsabilitats fan que dormi molts dies en un petit pis llogat amb la parella a Barcelona. També la trajectòria professional de la consellera ha transcorregut sempre al món rural, un sector “on aprens de tot” i que coneix, per tant, a fons. Així que... bingo?

Serret parla sense estridències, amb un to tan serè com ferm en els convenciments. I si s’embala, ja no l’atures. No cal gratar gaire perquè confessi que la seva trajectòria no va ser tan natural ni buscada com sembla. “Tastaolletes” de mena, com s’autodefineix, a BUP va saltar de ciències a lletres, i va entrar a l’Autònoma en la segona promoció de la llicenciatura –fins llavors només de segon cicle– de ciències polítiques, sense especialitzar-se. En acabar, doncs, ni ella ni els que l’havien de contractar sabien ben bé de què podia treballar, així que va començar a tirar currículums... i, coses del destí, la van trucar d’Unió de Pagesos. S’hi va estar nou anys com a dinamitzadora del jovent a les comarques de Barcelona, anys “de floriment i aprenentatge”, assegura. Anys també en què el sindicat agrari va protestar molt cremant pneumàtics i tallant carreteres contra la política del govern, de la qual ara és la màxima responsable. “Sempre es veu diferent des de l’altra banda, és clar, però has de ser capaç de mantenir la perspectiva, a més que la d’UP no era una oposició perquè sí: no acabava amb la mobilització, l’endemà hi havia un més enllà amb la negociació”, defensa diplomàtica.

Arran del Congrés del Món Rural el 2005 i el 2006, ja tornada a la Noguera i després d’un parèntesi d’un any a l’associació Provedella –que diverses cooperatives van fundar per fer front a la crisi del clenbuterol, la de les tristament famoses “vaques boges”–, va entrar el 2007 a la Fundació del Món Rural, òrgan del govern que va deixar... per passar a estar sota la seva responsabilitat. Això sí, conserva la plaça per si hi vol tornar en el moment que, no sap quan perquè ha après que “no val la pena planificar i t’has de deixar portar”, deixi això de la política.

Això de la política... com va ser, que va entrar en això de la política? D’on va venir que ERC es fixés en una semidesconeguda per oferir-li la conselleria fa poc més d’un any i mig? D’entrada, perquè volia visualitzar l’aposta per la dona en el sector agrari, i en tenien referències positives. I Serret ja havia estat regidora de Cultura i Festes del 2007 al 2011 al seu poble en una llista d’ERC, amb qui des de feia anys col·laborava a redactar programes electorals, per afinitat amb amics de generació i servei al poble. L’experiència, en tot cas, no estava ni de bon tros encaminada “a fer carrera política”, un món en què va entrar de debò de manera natural arran de la gran manifestació de la Diada del 2012. Després d’ajudar a muntar un autocar a Vallfogona, va fundar la secció local de l’Assemblea Nacional Catalana i a poc a poc aniria coneixent gent i engrescant-se en projectes, perquè allò “es fa en positiu i de manera col·lectiva, i t’identifiques amb aquest sentiment”. “La meva és d’aquelles generacions que no tenien gaires ídols, i l’ANC és una manera de construir un lideratge col·lectiu més proper”, subratlla. I és clar, una cosa va portar a l’altra: la van fer presentar al secretariat nacional, va entrar en el comitè permanent i acabaria ocupant la secretaria d’acció política, on redactaria, per exemple, argumentaris per la independència dirigits al món agrari.

Però ella, ja era independentista des de sempre? “No m’he sentit mai portant la bandera, però tens els teus valors i estudiant polítiques comentes l’actualitat, en una època amb Aznar que et va formant les idees, i després a UP també veus situacions del dia a dia”, analitza. Tot plegat, assegura, realitats que li van fer trontollar el que havia après a l’escola pública, que Catalunya era en una Espanya plurinacional. “A mesura que fas una evolució i contrastes se’t va desmuntant la manera d’interpretar el món”, conclou.

És clar que hi va un tros entre el fet d’arribar a aquesta conclusió i signar requeriments judicials per delicte penal com a membre d’un govern independentista, per molt que la seva conselleria no estigui directament implicada en l’1-O. “Tenim molt clar per què hi som i què implica el que farem, i com que és una obra col·lectiva, si hem de posar tots la nostra signatura, ho farem”, referma. Encara que la porti a la presó? “Si realment hi anem voldrà dir que hem guanyat, perquè hem desemmascarat els qui no són tan democràtics”, contesta. I com que té ganes de parlar-ne, prossegueix amb una reflexió de fons. “Cada dia hi ha gent que assumeix riscos: bombers, policies, operaris, transportistes, mestres... Cada feina té els seus, i augmenten en certes circumstàncies... Doncs avui ser polític i independentista a Catalunya és arriscat per unes interpretacions legals i actuacions injustes, però cal assumir-ho i treballar perquè deixi de ser-ho”, subratlla

D’acord, però... no l’espanta? “A tothom l’espanten les coses, no soc cap inconscient, però en la meva escala de valors, què em pot suposar: un desprestigi social? Privació de llibertat? Béns embargats? Tinc una hipoteca i un cotxe de segona mà; la vida dona molt més, hi ha molt més a guanyar que a perdre”, clama. Un convenciment que, admet, no vol dir que no passi nervis... “Intento tenir la consciència tranquil·la, tot i que això no vol dir que no em neguitegi, preocupa la transcendència i fa vertigen a vegades”, reconeix. Per això en el temps lliure intenta evadir-se fent caminades, viatjant –se n’ha fet un fart per mig Europa, Àsia, Amèrica... tot i que “enguany tocarà cotxe” i s’haurà de quedar més a prop–, quedant amb amigues o estant amb la família... La família... no pateix? “Sí, però en parlo poc amb ells, encara estan en la fase d’estar orgullosos”, reconeix. I més que n’estaran, perquè no és de les que es rendeixen a les adversitats: “Mirat amb perspectiva ja estem provocant canvis, però després de l’1-O tot això ha de continuar...”

DOLORS BASSA

CONSELLERATREBALL, AFERS SOCIALS I FAMÍLIES

“Creixo amb les dificultats i sé molt bé què he vingut a fer”

“Tinc enquadernats els requeriments. Veure’ls em va bé per no oblidar per què som on som”

Assegura que la paraula por no està en el seu vocabulari. Ni la paraula presó entre els seus pensament. Dolors Bassa (Torroella de Montgrí, 1960) es pren el lideratge al capdavant del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies com una feina temporal amb un objectiu: millorar la vida de la gent. “Veig molt i molt clar que hem de fer un país diferent, i només el podem fer amb un referèndum per anar cap a una república –argumenta–. I tinc molt i molt clar que els temes socials poden ser molts diferents de com els tenim ara, més ben dit, de com ens els deixen tenir.” En aquest marc de dificultats, a mesura que va expressant raons, fa èmfasi en un altre aspecte: ni por, ni presó i diu que tampoc el verb plegar. Aquesta entrevista es fa al Parlament el 29 de juny, just després que s’aprovi l’anul·lació dels judicis del franquisme. “Se m’ha escapat alguna llàgrima”, admet Bassa. “Vaig venir tenint molt clar què venia a fer, i com més s’acosta, més bé m’hi trobo”, diu.

La paraula que sí que té en el vocabulari i sovint en els pensaments, en canvi, és responsabilitat. Més que per ella, per la gent del seu entorn: “Pateixo pel meu equip i per la meva família, perquè soc jo qui he triat ser on soc. I també pateixo per la responsabilitat de si represento prou bé qui he de representar.” I pels requeriments del TC? “No”, contesta convençuda. “Els cinc requeriments els tinc enquadernats un al costat de l’altre al despatx de casa. Veure’ls em va bé per no oblidar per què som on som. Penso: avancem. Soc una persona que creixo amb els dificultats i sé molt bé què he vingut a fer. Estic molt contenta de ser on soc.”

Independentista de sempre i nascuda en una família polititzada i d’acció, Bassa posa valors com la solidaritat i els drets dels pobles i de les persones en el que fa en cada etapa de la seva vida. Recorda la lluita del seu germà Joan, que va morir amb 24 anys. L’11 de setembre del 1983 la Policía Nacional el va detenir a Barcelona acusat de tirar pedres als cotxes patrulla. Ell sempre es va declarar innocent i finalment així ho va dictar el jutge.

De formació és mestra de català i psicopedagoga. Va treballar de mestra, es va implicar en moviments socials i de cooperació a Centreamèrica, va ser regidora a Torroella i va passar al món sindical –secretària general de la UGT a les comarques gironines del 2008 al 2015–. Va ser escollida diputada de Junts pel Sí i nomenada consellera de Treball, Afers Socials i Famílies. Abans d’acceptar el càrrec, en va parlar primer amb la mare i la germana –“la meva millor amiga”– i amb els dos fills. Segurament per ells és ara pels que més pateix. En aquell moment li van dir que endavant. “Saber que tens la família al costat dona tranquil·litat.” I si li haguessin dit que no ho acceptés? “N’hauríem parlat, però tenia força clar dir que sí”, admet amb un somriure.

Bassa és optimista de mena i veu possible “un país millor, que pugui prendre les pròpies decisions i on la gent visqui millor”. Quan pocs ho eren, era optimista amb l’aprovació dels pressupostos del govern i, quan semblava encallada, era optimista amb la creació d’una renda garantida de ciutadania. “Eren qüestions complicades que han acabat bé. El nou país també!”, es referma. Ens aturem amb la renda garantida, l’ajuda de 640 euros perquè ningú visqui per sota del llindar de la pobresa. La va defensar des de la UGT i, després, l’ha pactada com a consellera: “L’únic que m’ha preocupat és que sigui assumible –reconeix–. No podem crear falses expectatives, perquè a l’hora de la veritat no ho puguem pagar.” En el dia a dia no separa els temes socials de la construcció del nou país, perquè té clar que “la part nacional va lligada a la part social. Són un tot”.

Malgrat el cansament, es declara “entusiasmada” amb la feina, a la qual dedica 20 hores al dia. Per seguir tocant amb els peus a terra intenta anar sovint a Torroella de Montgrí (Baix Empordà), fa la compra al poble i manté la perruqueria de sempre. Malgrat els esforços de conciliació, veu menys del que voldria la família i els amics. El que més greu li sap és veure poc la néta, la Senda –pel diminutiu d’Ermessenda de Carcassona–. La consola saber que és temporal, perquè “de ser consellera –diu– no en vull fer un ofici”.

Enyora anar més a caminar amb les amigues i contemplar el mar a l’Estartit. “Sent consellera molts moment et sents sola –confessa–. Tens molta gent al voltant, però al cap i a la fi les decisions les prens tu.” Aquesta sensació de soledat l’equilibra amb el treball amb un equip del qual se sent orgullosa i amb les alegries quan veu que es fan passos endavant en temes socials. Com l’acord de la renda garantida.

Bassa és molt de Bruce Springsteen i també de Lluís Llach, Raimon i Ramon Muntaner. Amb Llach la història és curiosa: es van convertir en una parella de fet durant la campanya de Junts pel Sí. Tot i que no es coneixien, com que vivien a prop, anaven junts als actes i ara són molt amics. “Em té enamorada quan m’explica les vivències de París, dels concerts, de l’Àfrica... Té uns valors impressionants i els sap expressar molt bé.” Intenten trobar temps per fer un cafè al Parlament o passar una tarda a l’Estartit. “És amb qui es desfogo. Parlem de coses molt personals”, admet Bassa. Segurament comparteixen l’orgull empordanès. “Més que de l’Empordà –especifica la consellera– soc de Tarruella de Montgrí. Sempre n’he dit Tarruella”. Ha agafat un pis a Barcelona per no haver de fer tants viatges, però hi va a dormir un cop per setmana com a mínim.

No té previst marxar a l’estiu. El govern estarà de guàrdia. Gran viatgera, recorda sobretot Centreamèrica i la Xina. L’Àfrica negra és l’assignatura pendent. Aquest agost, però, una setmana o dues de tranquil·litat a Tarruella.

CONSELLER D’AFERS EXTERIORS

RAÜL ROMEVA

“La presó és un escenari més possible que probable”

Futur a ERC? ·

“La cosa no va de carnets, va d’espais polítics. El sistema de partits serà molt diferent del d’avui. Per tant, ja ho veurem”

Raül Romeva i Rueda col·lecciona una investigació de la fiscalia, i una suspensió i cinc requeriments del Tribunal Constitucional advertint-lo de les conseqüències penals del full de ruta independentista. “Ho porto amb resignació, però amb més determinació d’arribar fins al final.” El final, per ara, és incert. El podrien processar pel procés. ¿Us poseu en el pitjor escenari? ¿Us imagineu a la presó? “És un escenari que existeix. Si em preguntes si és possible, evidentment he de dir que sí. Si em preguntes si és probable, et diré que menys. És més possible que probable. Dit això, és possible, i quan les coses són possibles un les ha de tenir en consideració.”

Ja sabia a què s’exposava. Quan va acceptar ser conseller hi havia un president i tres membres del govern querellats. “A ningú no li fa cap gràcia que el persegueixin judicialment, i menys per raons inconcebibles en un estat de dret”, lamenta. Ho afronta recorrent als valors de l’esport: “La meva vida esportiva m’ha ajudat en les adversitats. Quan tens experiència en el que significa que no et surtin les coses bé, t’ajuda en tenir un marc mental amb mirada llarga. El dolor existirà sempre; el problema no és evitar-lo, sinó aprendre a conviure-hi.”

“Si la conseqüència de tot això és que aquest Estat demofòbic i absolutament irracional respon posant a la presó gent que democràticament, pacíficament, legítimament està demanant el que nosaltres demanem, em ratificarà en la meva convicció i l’únic que faran serà demostrar al món que aquest Estat ha fracassat a l’hora de gestionar una de les demandes socials més importants dels últims anys arreu del món”, hi afegeix. I alerta: “O creem un estat, o l’impacte de no aconseguir-ho serà enorme per al país.”

Posem-nos, ara, en l’escenari que les coses surtin com planteja el govern. ¿Us veieu seguint en la primera línia política? “He vingut a fer una cosa molt concreta, bàsicament arribar a final de mandat, que és posar les urnes, que la gent voti i prengui una decisió”, contesta amb una lleugera inclinació de cap per mirar just per sobre de les ulleres. “Em reservo, per pròpia salut mental personal i professional, hipòtesis de futur, no les vull plantejar perquè la vida dona moltes voltes.” ¿Tantes perquè us haguem d’imaginar amb carnet d’ERC en el futur? La resposta és molt llarga i inclou “la cosa no va de carnets, va d’espais polítics”, “segueixo sent d’esquerres i ecologista”, “ja ho veurem”, i acaba amb “em veig treballant en la construcció d’un espai social que tingui en compte els valors de l’esquerra, l’ecologia i els drets i les llibertats”. El ja ho veurem es refereix específicament a la idea que el futur sistema de partits serà molt diferent del d’avui. “I si no, que ho diguin al president francès.” Emmanuel Macron fa quatre dies no tenia ni partit i ara té majoria absoluta. “Treballo molt bé amb la gent d’ERC, m’hi entenc molt bé. Igual que amb gent que ve d’altres entorns, inclosa gent que està en l’espai d’ICV, dels comuns, també de CDC i fins i tot en algun cas del PSC, i òbviament de la CUP. El carnet és secundari”, insisteix.

Va marxar d’ICV perquè “aquella estructura de partit no responia a la demanda que avui es plantejava. Altres partits sí que ho han sabut fer, com ERC, i fins i tot ho estan liderant”. També respon que “en la vida pública hi ha d’haver relleus” i que abans d’acceptar encapçalar la llista de Junts pel Sí, després de deu anys a l’Eurocambra, havia recuperat la seva vida a la universitat i escrivia (el 2012 va publicar la seva primera novel·la, Sayonara Sushi, i ja n’ha fet tres, a més d’una incursió en literatura infantil, Les aventures d’en Nao, el nen llenguado).

Els fills tenen onze i nou anys. “Ells pregunten, perquè veuen coses i la gent els pregunta, i nosaltres intentem explicar que quan una persona té una feina com la meva s’exposa que de vegades la gent digui coses, i que ells no n’han de fer cas en cap sentit.” Els intenta fer veure que el que pugui dir algú sobre el seu pare no els ha d’afectar. “La millor manera que vegin normalitat és que tinguin pare; seria un error que percebessin que han perdut el pare per culpa d’això”. ¿I com concilia el conseller? “Portant els nens a l’escola, algun cop anant-los a buscar, participant de les activitats que fan fora de l’àmbit escolar, acompanyant-los a les activitats esportives i fent que notin la presència paterna més enllà de la figura pública, que és circumstancial.”

Els seus pares, que havien estat sindicalistes durant la dictadura i membres del moviment universitari –el pare va militar en el PSUC– viuen el procés amb il·lusió i participen activament de les iniciatives de l’ANC. “Entenen la decisió que he pres, les dificultats que té i que moltes vegades no els pugui explicar coses, tot i que ells, precisament per la seva implicació, voldrien saber-les.”

De vacances, si aquest any en podrà dir així, no anirà gaire lluny. Seran un xic improvisades: s’agafarà alguns dies però no sap quan, ni quins. L’únic segur és que anirà a la platja o, més concretament, al mar. És patró d’embarcació i té el carnet de submarinisme, “però últimament el que faig sobretot és nedar, que per a això no necessites res. Bé, només el banyador. O no, segons com”. Romeva és de mar, és peixos i és, en paraules seves, el prototipus de personatge aquàtic. ¿Sou, doncs, de metàfores marineres? “Sé que se n’abusa, però soc de cultura de mar i tot el que tingui a veure amb l’aigua m’atrau.” ¿Algun timó al despatx? “No.”

Carles Mundó

Conseller de Justícia de la Generalitat de Catalunya

“No ens mirem de reüll, som un govern molt cohesionat”

Govern espanyol ·

“Veu la situació política catalana com una malaltia crònica”

“Hem deixat fora les diferències”

És el segon conseller més jove (Meritxell Ruiz el guanya per uns mesos) i el més alt del govern de Carles Puigdemont. Té 41 anys i fa 1,92 metres. Carles Mundó Blanch (Vic, 1976) és conseller de Justícia des del gener del 2016 i ara és advocat en excedència “forçosa”, com anuncien des del despatx d’advocats de Barcelona on ha exercit des de 1998. Com a bon lletrat, té oratòria i esquiva les preguntes incòmodes amb un raonament educat que t’embolcalla. Assegura que la seva carrera política és temporal, malgrat que va exercir durant setze anys com a regidor d’ERC a Gurb, el seu poble, combinant-ho amb la feina. “Si és necessari, puc deixar la política en qualsevol moment, i tornar a l’advocacia, de la qual guardo un bon record”, confessa Mundó. El govern de Puigdemont, certament, ha anunciat que el seu mandat té data de caducitat, no es volen apoltronar al càrrec, i això a la fiscalia i al govern espanyol els ha descol·locat.

Ara que s’apropa l’1-O, hi ha esquerdes dins el govern català?

“Sento sovint en l’àmbit de l’opinió comentaris que el govern no està cohesionat, que el govern es mira de reüll... No tinc aquesta percepció com a membre del govern: no ens mirem de reüll. I si preguntem als ciutadans que ens assenyalin dos o tres episodis d’aquestes tensions o motius de divisió, crec que tindrien dificultats per donar algun exemple. Som un govern molt cohesionat perquè el moment és complex i el repte és difícil, les diferències passen a segon terme. Necessitem estar units i posar el focus en les nostres fortaleses.”

Mundó acumula cinc requeriments del Tribunal Constitucional perquè no faci ni promogui res per dur a terme un referèndum sobre la independència de Catalunya perquè considera que el govern català no està legitimat per fer-lo. I en signar-los... “Sento un punt d’impotència. Trobo profundament injust que s’utilitzi la intimidació judicial en lloc d’afrontar políticament la qüestió, com es faria en una democràcia plena”, confessa el conseller, que hi afegeix: “El que trobo més frustrant de l’actitud del govern espanyol és quan conceptualitza la situació política que es viu a Catalunya com una malaltia crònica. En les enquestes, les faci qui les faci, el 75 o el 80% dels ciutadans volen votar, tant els del sí com els del no. A més, crec que també és frustrant pels ciutadans espanyols veure que el seu govern no té cintura per afrontar políticament la qüestió.”

La judicatura a Catalunya ha sortit en esborranys de lleis de la futura República catalana, que el govern no subscriu en considerar-los superats. S’ha publicat que se’ls farà un nou examen, i que saber el català passarà a ser un requisit i no un mèrit, com ara, per exercir de jutge i fiscal a Catalunya... Sobre això, el conseller de Justícia assegura: “No és un tema que aparegui en les converses que tinc habitualment amb membres de la judicatura.” Amb tot, hi afegeix: “Entre els jutges a Catalunya, n’hi ha que viuen amb il·lusió el procés i d’altres amb preocupació, com a la societat.”

Però, els catalans podran votar? “Farem tot i més perquè el referèndum es pugui celebrar”, manifesta Mundó, i insisteix: “El govern espanyol és qui ha de dir què farà per impedir el referèndum i de quina mida seran els obstacles. És a dir, fins on pensa dur l’estratègia de la por, l’amenaça i la intimidació perquè el referèndum no es faci. El govern català sap com celebrar un referèndum i qualsevol procés electoral perquè n’ha fet molts.”

Després d’uns anys vivint i treballant a Barcelona, Mundó va tornar al camp, al seu Gurb natal, per formar una família amb la periodista Anna Marta Roca i els seus tres fills: en Pau, de 10 anys; la Berta, de 8, i en Roger, de 5 anys. Es confessa poc còmode parlant de la vida personal i familiar, tant en les entrevistes com en les xarxes socials. És ferm contra aquest món virtual exhibicionista: “Només utilitzo Twitter per a temes de feina i política.”

Viure a Gurb implica gairebé una hora en cotxe d’anada i una altra de tornada. Confessa que al principi es marejava si llegia documents i arribava als llocs com una sopa. Un mes després, ho va superar i ja no li costa gens avançar feina des del seu Ipad mentre el xofer el porta arreu. De lectures, li agrada l’assaig i el darrer llegit va ser El tsunami, de J.B. Culla. Fa uns dies ha començat un llibre que li va regalar el conseller Josep Rull, El somriure de Mandela de John Carlin.

Del procés gairebé no en parla amb els pares (als quals admet que no veu gaire), ni amb la dona ni amb els amics. “Ja que hi soc poc, a casa, un mecanisme de defensa és deixar a la porta de casa tot el que tingui a veure amb la part professional i pública”, declara Mundó. Per això, les estones de lleure són dedicades als fills. Anar en bicicleta és una de les aficions que comparteix tota la família. Aquest estiu aniran a la platja i, com que la canalla ja no és tan petita, ja han fet escapades a Londres i París.

De jove va tocar el mur de Berlín, i a Nova York el va impactar l’atemptat a les Torres Bessones l’11 de setembre de 2001, com a tothom, però Mundó només feia vuit dies que les havia visitades. És un home amb sort. Quan tenia dos anys i mig, diuen que va tornar a néixer. El seu pare, en un accident, el va atropellar amb el tractor. Van dur-lo a l’hospital de Vic i d’allà a Barcelona, en dos dies en va sortir il·lès, i amb el record de ser notícia a la premsa comarcal. “Al pare no li fa cap gràcia parlar-ne”, diu Mundó. Va ser un nen trapella. Ara és un gran imitador de persones públiques, que no vol revelar. “Tinc l’aparença de seriós però és més la prudència que la timidesa”, declara Mundó. Qui el trobi relaxat, potser li’n fa una demostració.

CONSELLERA DE LA PRESIDÈNCIA

NEUS MUNTÉ

“Això ha de sortir bé; si no, ens passaran per sobre”

“Tinc la consciència molt tranquil·la”

“El referèndum és el millor, però no hem de descartar res, ni una DUI”

Neus Munté (Barcelona, 1970) fa cara de no haver trencat mai cap plat. I d’estar carregada de paciència. Ho penso cada vegada que la veig responent preguntes i més preguntes en les inacabables rodes de premsa posteriors a les reunions del govern català, que ella capitaneja en tant que consellera portaveu. “Cara de no haver trencat mai cap plat?”, em diu somrient. I ho matisa: “Doncs en trenco sovint... És cert que el meu estil és tranquil, però quan m’enfado i he de fer un cop de puny a la taula, el faig; i quan he de prendre una decisió, la prenc.” I ho puntualitza encara més: “Això no deu ser incompatible amb el fet que és cert que m’agrada escoltar i posar-me a la pell de l’altre, i que no he trepitjat ni apunyalat mai ningú per assolir una posició.” Quant a les inacabables rodes de premsa, estem, de fet, bastant d’acord. “És cert, a cap altre govern, ni a Espanya, ni a França ni als Estats Units s’allarguen tant ni pot preguntar tothom. Va ser fruit de voler deixar preguntar tothom, i potser no ho vam fer del tot bé. Però per ara no és el moment de canviar-ho.”

La consellera Munté, amb una llarga experiència al govern (era advocada de la UGT quan l’aleshores consellera Carme Laura Gil el 1999 la va fitxar de cap de gabinet), va entrar a formar part de l’executiu “una mica de rebot”. Va ser quan Artur Mas formava govern i va substituir el conseller Josep-Lluís Cleries a Benestar Social i Família, en part perquè era jove i dona, i perquè al govern hi faltaven dones per complir la paritat que l’expresident buscava. Munté encara recorda la conversa amb Mas quan li ho va proposar: “Això vol dir que substituiré Cleries?”; “Sí”; “Em sap molt greu”; “A mi també, i ell està molt tocat”; “Li puc trucar jo?”; “Sí, però no sé com reaccionarà...” I va reaccionar bé. “Ell estava dolgut, amb tot el que havia passat. Però em va dir que ho acceptava i que el que ell volia és que les coses anessin bé. I encara mantenim molt bona relació.” Munté seria després portaveu del govern (“també de rebot, perquè va plegar Joana Ortega arran del trencament entre CDC i UDC”). I ara hi ha qui la veu com a futura presidenciable del PDeCAT. “Això és una llegenda”, ho resumeix ella.

La consellera, que va estudiar dret “perquè de petita ja tenia aquest desig de defensar els més vulnerables”, ara ens defensa a vostè i a mi perquè puguem decidir lliurement el nostre futur. I ho té clar: “Això ha de sortir bé, i bé de veritat. Perquè si no ens passaran per sobre”, diu. I s’indigna: “M’indigna la incapacitat total i absoluta del govern espanyol de fer front a aquesta situació.” No es posa més nerviosa del compte, però també entén que la seva situació personal generi un cert neguit a la seva família. “El meu pare va morir fa poc, però amb ell i la meva mare n’havíem parlat. Són conscients que hi ha riscos, però em donen tot el suport. Tot. I si no es preocupessin en algun moment és que potser no seríem humans.” Ho té clar: “Estem decidits i convençuts. El govern i el país faran pinya”, diu, i afegeix: “Hi haurà d’haver una mobilització permanent per defensar les nostres institucions, i no tinc cap dubte que la gent ho farà.” I li demano què pensa cada cop que signa un requeriment del TC. “M’indigno. Però soc cordial. La primera vegada que va venir la funcionària del TSJC a dur el requeriment ella estava espantada, i em va dir ‘em sap greu, consellera, però estic fent la meva feina’; ‘doncs jo també’, li vaig dir.”

Munté, que viu a Barcelona (en un pis, a la zona de la Sagrada Família) i que sempre ha estiuejat a Malgrat de Mar, té dues filles. Bessones, de 13 anys, la Gal·la i la Mireia. “Amb elles també n’he parlat, de la situació, per si els diuen alguna cosa els seus companys, o quan van amb mi pel carrer... cosa que de moment no ha passat. Però per si de cas”, diu. Llegeix abans d’anar a dormir (“ara coses lleugeres, perquè arribo molt cansada”), ja no va a córrer tan sovint com hi anava abans (“ara camino més que no corro”), fa ioga (“em va molt bé”), i gràcies a les seves filles, escolta Flaix FM (“al cotxe no es pot escoltar res més. Si intento canviar d’emissora em diuen que no. I ja m’està bé, perquè ara ja em sé les cançons”).

I si a casa hi té bessones, al WhatsApp hi té dos grups coneguts com Les tres bessones. Un el formen ella, la consellera Borràs i la diputada Anna Figuera (“anys enrere ens assèiem de costat a l’hemicicle, ens vàrem fer amigues i sempre anàvem juntes, i ens deien Les tres bessones”). I té un segon grup amb dues amigues de Malgrat de Mar, dels estius. (“Va passar el mateix, sempre anàvem juntes i també ens dèiem Les tres bessones”, somriu).

Munté somriu sovint però li canvia la cara quan tornem a parlar del procés. “Et deixa dormir?”, li pregunto. “Curiosament, dormo més bé ara que abans. Quan era consellera de Benestar i la situació econòmica no et permetia saber quan podries pagar tot el que havies de pagar, llavors sí que no dormia bé. Ara no puc dir que no tingui preocupacions, però dormo bé”, explica. I li recordo que, un any enrere, en una altra ocasió que la vaig entrevistar, em va dir que no veia clar el referèndum. Li preocupava que no es pogués fer, pel cens, pels funcionaris... I ara sí?, li pregunto. “És la fórmula que generava més consens, el referèndum. Hem d’anar fins al final, tot i que no hem de descartar res. Al programa de JxSí no es descartava pas una declaració unilateral d’independència”, deixa anar. I li faig la pregunta del milió, la que ens fem tots a les sobretaules: sortirà bé? “I tant. No estic en el marc mental que prevegi que no sortirà bé. Hi sortirà. Tinc la consciència molt tranquil·la. I si ens volen fer por és per això, perquè ens pensem que no sortirà bé.” I crispació, n’hi haurà?, li pregunto. I la resposta és igualment clara i contundent: “Això és el que alguns pretenen, que n’hi hagi. Però no n’hi ha. La majoria de la gent ho viu amb tranquil·litat i esperança. La crispació, en tot cas, la volen generar alguns sectors per poder justificar algunes actuacions, o per poder alimentar aquest mantra de la divisió de la societat.”