DESMUNTANT EL NO

Els jubilats (NO) podran cobrar les pensions

La vitalitat del mercat laboral no només garanteix la paga als avis sinó que l’Estat català podria apujar les pensions

Malgrat que les dades que demostren la viabilitat del sistema de previsió català són irrefutables –entre el 1995 i el 2012 la Seguretat Social té un saldo positiu per a Catalunya de 20.336 milions mentre a l’Estat el dèficit és de 116.711 milions–, la campanya de la por torna a estar en marxa. Al maig, el president del PP català, Xavier García Albiol, ja va alertar que “com a mínim” un 30% dels pensionistes catalans no cobrarien la seva pensió en una Catalunya independent i més de 100 municipis estan rebent aquests dies la visita dels quadres del partit per rebre el mateix missatge apocalíptic. “De totes les mentides que s’escolten en l’actual debat sobre la independència, la que diu que els catalans no cobraran les pensions és la més innoble, ja que treure la son als avis simplement per guanyar vots o impedir que es faci una consulta democràtica no és acceptable”, denuncia el col·lectiu Wilson –format per catedràtics i professionals de renom– cada cop que s’utilitza aquest argument tan melodramàtic però tan fàcilment desmuntable. “De fet, els catalans no cobraran si es queden a Espanya, ja que l’Estat s’ha polit el fons de reserva fent-lo servir no per a allò que va ser creat, que és garantir les pensions quan no quadren els números, sinó per eixugar el dèficit”, denuncia Emili Valdero, professor de la facultat d’Economia de la Universitat de Barcelona que ha estudiat a fons la sostenibilitat del sistema de previsió social a Catalunya.

El fons de reserva és la guardiola creada per a casos d’emergència però en la seva campanya per espantar els jubilats, els populars s’obliden d’explicar que al món hi ha dos sistemes de pensions. En el sistema de capitalització, les cotitzacions dels treballadors es van guardant en un fons de capital que inverteix en actius financers que generen interessos. Quan la persona es jubila, recupera el fons i aquest es fa servir per pagar la seva pensió. No és el cas de l’Estat espanyol, on el sistema és de repartiment, és a dir, que les cotitzacions dels treballadors d’avui serveixen per pagar les pensions dels avis d’avui. Des del primer dia, doncs, l’Estat català podrà garantir el pagament de les pensions, ja que només depèn dels seus treballadors. I com que fins i tot en els anys de crisi el mercat laboral ha funcionat millor que l’espanyol, el sistema de previsió català és, sense Espanya, més solvent.

Les últimes dades del departament d’Economia indiquen que mentre el saldo acumulat de la Seguretat Social durant el període 1995-2012 va ser positiu per a Catalunya (20.336 milions d’euros), a l’Estat els números són vermells. Així, com que les prestacions rebudes han estat molt superiors a les cotitzacions, acumula un dèficit de 116.711 milions. Basant-se en aquestes dades, el Cercle Català de Negocis destaca que durant el període 1995-2012 el saldo acumulat de la Seguretat Social seria positiu per a Catalunya: 2.686 euros per persona, el 10% del PIB. Al conjunt de l’Estat les xifres serien negatives: Tindria un dèficit de 2.469 euros per càpita, equivalent a l’11% del PIB. Això passa perquè Catalunya ha estat contribuïdora neta a la Seguretat Social, és a dir, que les aportacions catalanes al sistema han estat superiors a les rebudes. Dels anys dels quals es tenen dades oficials, només en els períodes 1995-1996 i 2009-2012, per l’alt atur, Catalunya ha estat deficitària amb la Seguretat Social, però molt menys que l’Estat. A Espanya, les prestacions han superat les contribucions aportades durant 12 dels 18 anys analitzats.

La paga dels jubilats ronda de mitjana a Catalunya els 950 euros, tot i que hi ha avis que (sobre)viuen amb molt menys. Tots ells podrien cobrar més, en un Estat català que establís com a prioritat el reforçament de l’estat del benestar. Tindria marge de maniobra, ja que els treballadors catalans, de mitjana, pateixen menys atur i tenen millors sous, de manera que les cotitzacions socials són més altes.

DESMUNTANT EL NO

Catalunya (NO) podrà mantenir l’euro com a moneda

L’economia europea pot recaure en una tercera recessió i no té cap interès a perdre un dels seus ‘quatre motors’

Les més de 7.000 multinacionals estrangeres que hi ha establertes a Martorell, per exemple, a la Zona Franca i al 22@, a Cassà de la Selva o la petroquímica de Tarragona garanteixen que la Catalunya independent mantindria l’euro com a moneda i continuaria formant part del mercat comú. França i Alemanya, com la resta de la UE, serien les primeres interessades a preservar el dret de lliure circulació de mercaderies, serveis, capitals i persones amb què les seves empreses operen actualment al país, de Schneider i Nissan a BASF o Volkswagen, passant per Solvay. I no permetrien els aranzels, les barreres comercials i l’aïllament econòmic amb què amenaça l’unionisme espanyol.

Espanya no pot fer fora unilateralment Catalunya de l’Espai Econòmic Europeu, no té dret de vet i per formar-ne part n’hi ha prou amb la majoria qualificada (és a dir, amb el suport de 19 dels 28 vots). Ni tan sols cal ser membre de la UE, com Noruega, Islàndia i Liechtenstein. I l’últim que voldria la resta d’Europa és perdre un mercat de set milions i mig d’habitants, amb un PIB per càpita que, amb 28.590 euros, ha tornat als nivells precrisi, que importa béns de l’estranger per valor de més de 77.800 milions d’euros anuals (en dades del 2016) i que, a més, és un nucli industrial potent.

L’economia europea pot recaure en una tercera recessió i no té cap interès a perdre un dels seus quatre motors (els Quatre Motors per a Europa és un consorci creat el 1988 per Catalunya, la regió francesa de Roine-Alps, la Llombardia italiana i el land alemany de Baden-Württemberg). Catalunya no és precisament una regió subvencionada: aporta més del que rep a les arques comunitàries i a Brussel·les, després de tants rescats i amb el malson fet realitat del Brexit, l’últim que necessiten és deixar escapar un contribuent net que, a més, és clarament europeista.

Tampoc per fer servir l’euro no és obligatori ser soci de la UE: Andorra, Mònaco, San Marino, el Vaticà, Montenegro i Kosova operen amb aquesta divisa tot i no formar part de la unió monetària. Fins i tot, si anessin molt mal dades i Brussel·les posés impediments fins i tot per signar un acord similar amb Catalunya, el nou Estat podria crear una moneda pròpia amb un tipus de canvi que anés sempre lligat a l’euro, com han fet molts països centreamericans i sud-americans amb el dòlar. Cap d’aquestes opcions no són, evidentment, un model a seguir ni la millor opció. Catalunya no tindria cadira al BCE i no podria decidir sobre la política monetària (fixar els tipus d’interès, controlar la inflació...) Però, de fet, actualment Espanya tampoc no n’hi té, de cadira.

El deteriorament de la marca España i de la seva credibilitat internacional ha arribat al nivell d’expulsar l’Estat del consell executiu del BCE: Luxemburg li ha pres la cadira a Espanya. I l’executiu del PP es va quedar sol rebutjant que l’holandès Jeroen Dijsselbloem presidís l’Eurogrup. Tot apunta, a més, que el BCE voldria continuar tenint sota la seva supervisió i paraigua la banca catalana: CaixaBank i el Banc Sabadell estan considerades entitats “sistèmiques” en l’àmbit europeu, és a dir, massa grans per caure perquè podrien desestabilitzar tot el sistema financer de la zona euro.

DESMUNTANT EL NO

Catalunya (NO) podrà quedar-se a la UE

A Brussel·les s’imposa sempre el pragmatisme: la resposta no serà jurídica, sinó basada en criteris polítics i interessos econòmics

Pragmatisme. Potser els euròcrates esbufeguen quan se’ls pregunta si la Catalunya independent podria quedar-se a la Unió Europea: “Nein!” La seva resposta de manual és que “si un territori d’un estat membre deixa de ser-ne part perquè es converteix en independent, els tractats no s’aplicaran més en aquest territori”. I la traducció lliure que en fa la diplomàcia espanyola condemna l’estat català a “vagar per l’espai sense reconeixement i quedar exclòs de la UE pels segles dels segles” [sic]. Però a Brussel·les són uns campions del pragmatisme i, tot i que sigui a la desesperada i amb un acord en l’últim minut d’una cimera de matinada, no es limitaran a rimar secessió amb expulsió.

La crisi de l’euro ha demostrat fins a quin punt la UE és flexible i té capacitat d’imaginació i creativitat per interpretar els tractats segons li convé. L’article 125 del de Maastricht, per exemple, prohibeix expressament rescatar països, però això no ha estat cap impediment per salvar Grècia, Irlanda, Portugal i Xipre. La factura ja puja a més de 463.000 milions d’euros, que per ser il·legal no està gens malament. Tampoc el BCE no pot, segons la legislació comunitària, finançar els governs, però Mario Draghi imprimeix bitllets i els regala als bancs perquè, després, els prestin als governs. Els tractats tampoc no preveuen una ampliació interna de la UE, però amb la boca petita, fora de micròfon, als passadissos, no pocs funcionaris de les institucions comunitàries reconeixen que també, en cas de trencament, s’imposaria el sentit comú.

Calma, demana l’eurocomissari d’Ampliació, el finès Olli Rehn: l’encaix de la Catalunya independent a la UE es pot resoldre de manera relaxada. I no amb les amenaces que han arribat de Barroso, Van Rompuy o Juncker. Prescindirà la UE d’una capital com Barcelona mentre obre les seves portes a nous estats membres que fa vint anys s’estaven matant entre ells o que van aconseguir independitzar-se amb una guerra? Croàcia ja és a dins i Sèrbia i Montenegro, a la sala d’espera. S’expulsarà set milions i mig de ciutadans europeus, que paguen més del que reben des del primer minut (des que Espanya va entrar al club el 1986) i que compleixen el 100% de la legislació comunitària? La UE estaria traint els seus valors i principis fundacionals i es perjudicaria econòmicament.

L’únic que preocupa és el previsible vet d’Espanya, però resistiria Madrid la pressió de la resta de capitals? Tampoc els alemanys no volien rescatar Grècia. I si alguna cosa vol ara Merkel és que l’Estat espanyol pagui el seu deute públic (i no podria fer-ho sense un acord amb la Catalunya escindida). Però també hi ha vida més enllà de la UE: mantenint-se només en l’Espai Econòmic Europeu (aquí Espanya no tindria dret de vet), Catalunya podria intentar ser la Noruega del sud (o la Suïssa o la Islàndia) i seguir venent els seus productes a 500 milions de persones. El Brexit, de fet, ha demostrat que tot és possible, agradi o no a tots els socis. L’any passat, el Regne Unit va preguntar als ciutadans si volien continuar formant part del projecte europeu. El resultat del referèndum ha obligat a moure fitxa. Londres tot just ha iniciat els tràmits per marxar, però les negociacions evidencien que la història de la UE no està, ni bon tros, escrita.

DESMUNTANT EL NO

Catalunya (NO) podrà mantenir unes estructures d’estat

La diferència entre ingressos i despeses de l’estat català podria generar un superàvit de fins al 6% del producte interior brut

Que Catalunya sense Espanya no serà viable econòmicament i que, per tant, no podrà mantenir les seves pròpies estructures d’estat és el gran argument de l’unionisme polític. Imaginen l’estat català a la deriva, ofegat pels deutes i sense cap possibilitat de quadrar els números, però que no es preocupin per la seva sort. Des del 1975, Catalunya ha perdut 323.157 llocs de treball per culpa de la gestió pública de l’administració espanyola segons l’economista Josep Pedrol, cada any hem de renunciar al 8% del PIB i el sacrifici se’ns premia amb uns pressupostos infradotats i excuses de mal pagador i fins ara el sistema de pensions ha funcionat –també– en gran part gràcies a les aportacions dels treballadors catalans. Catalunya no només pot mantenir les seves pròpies estructures d’estat sinó que podrà gestionar-les amb total comoditat (i llibertat). Després d’una acurada anàlisi que es pot trobar al monogràfic de la Revista de Catalunya sobre l’impacte econòmic de la independència, les catedràtiques de la Universitat de Barcelona Núria Bosch i Marta Espasa calculen que un estat català tindria uns ingressos addicionals (sobretot via cotitzacions socials, IRPF i IVA) i unes despeses addicionals (sobretot pensions) que donarien una diferència positiva d’uns 11.000 milions d’euros a l’any (el 6% del PIB).

A més, com recorda Elisenda Paluzie, titular d’economia de la UB, hi ha organismes importants que s’hauran de crear “de bell nou” com l’Agència Catalana de la Seguretat Social, el Banc Central i l’Autoritat d’Inversions i Mercats però “hi ha una sèrie d’àmbits en què la gran majoria d’organismes ja existeixen i només caldrà ampliar-ne l’abast i funcions”, com educació, universitats i recerca, sanitat, cultura, justícia i hisenda. Precisament, preparar un sector clau per al funcionament del país com la recaptació d’impostos és el que s’està fent els darrers mesos. Catalunya no només pot tenir estructures d’estat sinó que tot i haver estat declarades il·legals pel Tribunal Constitucional (com no podia ser d’altra manera), ja ha començat a posar el pilar de la més important, la futura hisenda catalana. Com recorda el secretari d’Hisenda de la Generalitat, Lluís Salvadó, l’any passat els ciutadans i les empreses catalanes van pagar 74.000 milions d’euros en impostos i cotitzacions, 15.000 dels quals actualment “no tornen” a Catalunya. El somni és recaptar-los i gestionar-los en la seva totalitat però mentrestant i lluitant contra vents i marees (fins i tot els proveïdors de l’Agència Tributària de Catalunya, l’ATC, estan sent pressionats pel govern de l’Estat), la tàctica és esprémer al màxim les actuals competències –assumint funcions que fins ara es delegaven– i anar-se dotant de musculatura, ampliant el nombre d’oficines de l’ATC i també la plantilla, de 375 a 800 treballadors. La transformació està en marxa. L’impost sobre begudes ensucrades acaba d’estrenar el nou sistema informàtic de l’agència, l’e-Spriu. A diferència de l’anterior programa, està ja preparat per a grans impostos com l’IVA o l’IRPF. L’objectiu és “és assumir totes les funcions tributàries que permet l’actual marc competencial i preparar els fonaments de la futura hisenda catalana”.

Si els ciutadans aposten per la desconnexió, tot ja estarà preparat. Lo lògica dels canvis, però, va més enllà. En primer lloc, l’ATC està ara pagant 10 milions d’euros a l’Agència Tributària estatal per la recaptació executiva i 27 milions als registradors de la propietat, que són els que fins ara s’ocupaven de la liquidació d’impostos com els de patrimoni i successions i el govern calcula que tot això ho podrà fer en 16 milions. A més, la transformació permetrà millorar la lluita contra el frau fiscal. “Serem més eficients unificant el procés” però, sobretot, reflexiona el responsable d’Hisenda del govern, “on hi ha molts ministres imputats és difícil que l’agència tributària faci bé la seva feina, és una oportunitat històrica de començar de zero i fer net”.

DESMUNTANT EL NO

El corredor mediterrani (NO) és més prioritari que el central

Catalunya ha avançat malgrat que el corredor, clau per a la seva economia, va, gràcies a l’Estat, amb una dècada de retard

L’aprovació, l’octubre del 2011, de la revisió fins al 2030 de la xarxa bàsica de transport europea va fer trontollar la secular estructura radial de les infraestructures a l’Estat, ja que la Comissió Europea va incloure al mapa –i, per tant, hi va prometre substancials ajuts– el corredor atlàntic, de Portugal a Irun, i l’eix mediterrani d’Algesires al Pertús, creuant València i Barcelona. “No tot ha de passar per Madrid”, justificava el comissari de Transports, Siim Kallas. Les pressions del ministre José Blanco, això sí, van aconseguir colar una bifurcació del Mediterrani: el que l’economista Germà Bel anomena “ramal mediterrani”, que puja per Madrid i connecta amb el principal a Tarragona. La reivindicació del “cafè per a tots”, a més, implicava la inclusió d’altres línies internes, si bé la decisió de Brussel·les donava un mandat inequívoc quan l’únic que declarava prioritari en la seva totalitat era el ramal costaner mediterrani. El que Blanco no va aconseguir va ser que es mantingués al mapa el que Aznar havia introduït en la primera versió el 2003, la travessia central pirinenca de Saragossa a Tolosa, inclosos 50 quilòmetres de túnels, que Kallas definia com a projecte “immensament car” que “desperta preocupacions de seguretat i mediambientals”.

Contra tota lògica, Aznar havia obviat l’eix mediterrani, el que concentra més producció i comerç de l’Estat, i uneix els principals ports, amb la complicitat llavors dels governs populars de Madrid i València, entestats en el seu eix de l’avenir per evitar cap concessió a la idea de Països Catalans. Set anys de pressions del lobby Ferrmed van fer que l’Estat i la UE acabessin esmenant l’error. L’Estat, això sí, no ha paït mai que es descartés la línia transpirinenca, que li permetria exportar sense passar per Catalunya. Des de llavors, el govern del PP continua fent passar les raons ideològiques per sobre de les econòmiques i no només desobeeix el mandat comunitari obviant compromisos i retardant totes les obres que pot sinó que juga brut d’una manera descarada: al mes de febrer, els governs català i valencià van denunciar que l’Estat està desviant fons. En un document que La Moncloa va enviar a la Comissió Europea, no li feia cap vergonya fer passar per projectes associats al corredor mediterrani les obres del túnel que connecta Atocha amb Chamartín. Mil milions més (que havien d’anar al corredor mediterrani real) cap al Madriterrani. Tant el secretari d’Infraestructures català, Ricard Font, com el d’Obres Públiques i Vertebració del Territori del govern valencià, Josep Vicent Boira, tornaven a criticar llavors que a l’Estat espanyol el corredor mediterrani “tingui dos ramals” –el que ressegueix la costa i el de Madrid– i que l’execució d’obres es faci a dues velocitats. Les connexions que passen per la capital, és clar, sempre hi surten guanyant. “En els darrers sis anys Espanya ha invertit 56.000 milions en la xarxa transeuropea de transport; evidentment, tot destinat al TAV o a l’alta velocitat radial a Madrid”, recorda el secretari d’Obres Públiques del govern valencià, Josep Vicent Boira, que és qui va destapar el desviament de fons europeus.

El corredor mediterrani és una infraestructura clau per augmentar la competitivitat del teixit productiu, atreure inversions i aprovar una de les grans assignatures pendents de la nostra economia, el transport ferroviari de mercaderies. Tal com recorda un informe de la taula estratègica del corredor mediterrani, impulsada per la Generalitat, “Espanya és el país d’Europa amb el nombre més alt de quilòmetres de línia d’alta velocitat i la quota del transport ferroviari de mercaderies per l’any 2014 és tan sols del 5,2%, molt per sota de la mitjana de la Unió Europea que, pel mateix any, se situa en un 18,4%”. Segons els càlculs de Ferrmed, l’associació multisectorial que des de Barcelona pressiona per impulsar aquest gran eix de comunicacions, durant els primers vuit anys d’existència del corredor mediterrani, el PIB català podria millorar fins a un punt anual i generar en trenta anys un estalvi, només en matèria d’energia, mà d’obra, temps i mediambient, de 25.000 milions d’euros.

El president de Ferrmed, Joan Amorós, lamenta que a l’Estat espanyol la inversió per impulsar el corredor de la costa “vagi saltant d’any en any i mai no arribi”, però destaca dos fets positius que poden propiciar petits canvis. D’una banda, l’actual cohesió de Catalunya i el País Valencià. “Els empresaris valencians estaven d’acord que s’havia d’impulsar el corredor –explica– però és ara que es mouen, després d’una reunió fa dos anys on es van fer socis de Ferrmed i van decidir involucrar-s’hi”. Amorós també explica que hi ha alguna petició que Ferrmed va posar fa temps sobre la taula que ara l’Estat s’ha mostrat disposat a acceptar, suposa que perquè, “amb tot el que s’està vivint a Catalunya, pensen que alguna cosa han de fer”. De moment, han aconseguit que es nomeni un representant estatal del projecte i que les reunions siguin periòdiques. Fins a finals de l’any passat, ni tan sols existia aquesta figura.

Brussel·les ha tocat més d’un cop el crostó a Madrid. En una reunió celebrada a València, el coordinador europeu del corredor mediterrani destacava que, dels sis països que travessa aquest eix de transports bàsics per a l’economia europea, Hongria i l’Estat espanyol són els que van amb més retard. El problema, resumeix Amorós, és que “Europa no fa res més per pressionar perquè és un club d’estats, es deu a ells, l’única solució és que Catalunya també ho sigui”.

DESMUNTANT EL NO

L’Estat (NO) incompleix els seus propis pressupostos

Els pressupostos de l’Estat no només castiguen Catalunya sinó que de cada 10 euros promesos, no n’arriben ni 7

Catalunya ha aconseguit mantenir-se com a motor econòmic malgrat que els pressupostos generals de l’Estat mai han estat a l’altura del seu potencial, de manera que no sabem fins on hauria arribat sense haver estat sistemàticament humiliada també econòmicament. El que és segur és que sense l’Estat hauria arribat –i arribarà– molt més lluny. No només perquè no patirà la sagnia fiscal actual sinó perquè podrà decidir lliurement on destina els seus diners i complir amb les inversions previstes. Fa tres mesos, fins i tot el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, va haver de justificar-se i admetre que el projecte de pressupostos de l’Estat del 2017 no recollien “el gruix” de les inversions que només uns dies abans el president Mariano Rajoy havia anunciat a so de bombo i platerets en la seva visita a Barcelona. Com és tradició, trepitjava terres catalanes disposat a emular la paràbola del fill pròdig. Volia ser acollit en braços d’una terra que sap hostil prometent una nova pluja de milions, en aquest cas 4.200 fins al 2020, sobretot destinats a Rodalies i el corredor mediterrani.

Aquestes dues infraestructures vitals per a l’economia catalana però històricament infradotades havien de rebre una mitjana de 1.000 milions d’euros l’any, va assegurar Rajoy davant la flor i nata de l’empresariat català. Les paraules se les endú el vent però els números no menteixen i és per això que Montoro va haver de matisar ràpidament: “El del 2017 és el pressupost base i d’aquí a pocs mesos presentarem els pressupostos del 2018, que és on entraran amb més fermesa aquestes xifres d’inversió.” El problema és que les xifres promeses mai no arriben. No arriben ni tan sols quan s’han previst en els pressupostos i han estat validades al Congrés. Segons les dades del departament de Territori de la Generalitat, el grau d’execució de les obres compromeses per Madrid es va situar l’any passat en el 28%.

Les infraestructures suposen el 90% del total d’inversions de l’Estat a Catalunya, però els desajustos entre el paper i la realitat afecten totes les partides. Si al conjunt de l’Estat s’acaben invertint 9 de cada 10 euros pressupostats, a Catalunya aquesta xifra cau fins al 70%, és a dir, que de cada 10 euros aprovats als comptes de l’Estat només acaben arribant 7 euros. Són dades de l’informe econòmic i financer dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2017, que detalla: tot i que els comptes estatals aprovats preveien quantitats superiors, finalment només es van invertir a Catalunya 736 milions el 2015, 631 l’any 2014 i 825 el 2013. Al llarg d’aquests tres anys, Catalunya va rebre de mitjana el 8,3% de les inversions que van arribar al conjunt de l’Estat, un percentatge que està molt lluny de la contribució catalana al PIB estatal, que és del 18,9%.

Per aquest exercici, els Pressupostos Generals de l’Estat preveuen una inversió de 1.150 milions a Catalunya, cosa que suposa una retallada de 30 milions respecte de l’any anterior, un 2,7% menys. La Cambra de Comerç de Barcelona ha alertat que la inversió real de l’Estat en infraestructures prevista a Catalunya aquest any és la més baixa des del 2000 i preveu que l’esforç inversor de l’Executiu central caigui al mínim històric, del 0,7% del PIB.“En cas que es mantingui aquest baix esforç inversor l’economia en patirà greument les conseqüències”, assegura el president de l’entitat, Miquel Valls.

Foment del Treball s’ha sumat a les denúncies. En un informe presentat fa poques setmanes, la patronal destacava les grans diferències que existeixen entre comunitats també pel que fa a les promeses fetes per l’administració central. Al conjunt de l’Estat la xifra real d’execució va fregar el 90% però en alguns casos –i és fàcil endevinar quins– l’execució real va superar les xifres previstes. Mentre a Catalunya el compliment és del 70%, a la capital és del 128%. Els números parlen per si sols.

DESMUNTANT EL NO

L’Estat (NO) discrimina Catalunya en les balances fiscals

L’espoli fiscal és un dels un dels principals arguments de l’independentisme: cada any renunciem a gairebé el 8% del PIB

L’Estat és conscient que les dades sobre el dèficit fiscal que té Catalunya constitueixen un dels principals arguments mobilitzadors de l’independentisme. Davant l’evidència d’uns números que fins i tot les patronals menys properes al dret a decidir han denunciat, l’estratègia dels successius governs espanyols ha estat sempre la d’amagar el cap i evitar la publicació de les balances fiscals. Una falta de transparència inèdita en la resta de democràcies amb sistemes descentralitzats, que ha estat contestada amb la publicació d’estudis tècnics encarregats per la Generalitat a experts del món acadèmic i que han confirmat la sagnia que implica haver de renunciar a un 8% del PIB de mitjana des del 1986 a causa d’una solidaritat mal entesa.

Segons les últimes dades del departament d’Economia, el dèficit del 2012 es va situar entre els 10.030 i els 14.623 milions d’euros, és a dir, entre el 5 i el 7,5% del PIB. Les dades s’han calculat seguint els dos grans enfocaments sobre les balances fiscals: el principi de la incidència càrrega-benefici i el del flux monetari. Aquest últim –que és el que dona com a resultat el dèficit més alt– vol mesurar l’impacte econòmic generat per l’activitat del sector públic en un territori i segons el departament d’Ecomomia és el més rellevant en èpoques de crisi econòmica i taxes d’atur elevades. “Catalunya contribueix amb una proporció semblant al seu pes en el PIB estatal (18,8% l’any 2012) i en canvi rep una fracció de despesa que ni tan sols arriba al pes de la població sobre el conjunt de l’Estat, el 16%”, denuncia l’informe. Tot i que les últimes dades disponibles són del 2012, fonts d’Economia destaquen que són “molt estables en el temps”. Els estudis d’altres acadèmics i institucions ho corroboren: centèsimes amunt o avall, cada any els catalans renunciem al 8% del PIB.

Seguint amb la seva estratègia de negació del dèficit fiscal català, el govern del PP va passar d’amagar les dades a fabricar-ne unes de pròpies. El maquillatge el va aplicar fins i tot al títol del treball, res de balances fiscals, un terme excessivament “contaminat”. El que havia d’elaborar l’equip designat pel Ministeri d’Hisenda i comandat pel recercador del CSIC Ángel de la Fuente, eren els comptes públics territorialitzats. Segons aquelles primeres dades, del 2011, el dèficit fiscal català es va situar aquell any en els 8.455 milions d’euros (el 4,35% del PIB). Les últimes xifres disponibles, del 2013, parlem d’un dèficit molt similar, de 8.800 milions, el 4,53% del PIB. Per primer cop, Madrid admet l’existència del dèficit fiscal català, però és molt menor del calculat per acadèmics i organismes de casa nostra.

La diferència dels comptes de Montoro rau en el seu mètode d’estudi i en el fet que aposten tan sols pel càlcul en funció del flux del benefici. No es té en compte el territori on es fa la despesa –base del flux monetari– sinó qui se’n beneficia. Aquest càlcul dilueix l’efecte de capitalitat de Madrid perquè totes les despeses que es fan en un ministeri o un organisme oficial de l’Estat es considera que beneficien el conjunt dels ciutadans de l’Estat. És el mètode per exemple que comptabilitzaria com a benefici per a tots els ciutadans una inversió per ampliar el Museu del Prado de Madrid. Un mètode perillós, perquè el criteri de qui se’n beneficia és absolutament discrecional. De fet, per això cap dels estats que publica dades sobre balances fiscals ho fa fent servir només el mètode del flux benefici perquè resulta distorsionador i perquè situa el pes en els ciutadans quan precisament el que es demana a les balances fiscals és saber quant aporta i quant rep cada territori.

És un fet que cada any hi ha molts milions que se’n van a les arques estatals i no tornen. Una Catalunya independent podria disposar de tots aquests recursos i prioritzar-los en funció de les seves necessitats. El Cercle Català de Negocis ha analitzat l’impacte de l’espoli fiscal sobre el territori i conclou que molts ajuntaments podrien liquidar el seu deute en menys d’un any, si hi destinessin íntegrament el dèficit actual. En la majoria de casos analitzats –assenyala l’estudi– el dèficit multiplica per quatre el deute municipal. En termes absoluts, les comarques que més pateixen són el Barcelonès (5.221 milions de dèficit anuals), el Vallès Occidental (1.978 milions) i el Baix Llobregat (1.645 milions). Segons l’estudi del CCN, entitat fundada al 2008 pels empresaris Ramon Carner i Joan Canadell, serien els municipis i comarques que tenen una renda familiar disponible per sota de la mitjana catalana les més beneficiades si guanya el sí, “ja que podran deixar de ser contribuents nets a la solidaritat interterritorial”.

DESMUNTANT EL NO

Catalunya (NO) ha estat discriminada per la llengua

La repressió per raó de llengua, una constant al llarg dels segles, justifica per si sola l’existència d’una ONG del català

Seria difícil encabir en una sola pàgina la quantitat de vexacions i discriminacions que han patit la llengua i la cultura catalanes al llarg de la història, amb la violència de la llei i amb la violència feta llei. A Catalunya i a la resta dels Països Catalans. És igual de difícil argumentar que tot això no ha passat, atesa la quantitat d’evidències documentals. Des de la que potser és la primera referència d’aquest fenomen, l’edicte de Villers-Cotterêts, que establia la prohibició d’utilitzar cap altra llengua que no fos el francès en tots els textos administratius i que va acabar afectant el català, fins a la suspensió de la presentació de Victus a Utrecht han passat quatre segles. En aquest temps el català ha estat coartat a les làpides dels cementiris, a les escoles, als llibres parroquials, als topònims, a la literatura, als registres civils, als prospectes de medicaments, als catecismes, als mitjans de comunicació, als rètols, a la correspondència privada, al telèfon, a les presons, a la impremta... amb reials decrets, lleis, reglaments, edictes, circulars, ordres ministerials, multes, bans i normatives de tota mena, convenientment signats i conservats per a la posteritat.

Però no és només un greuge històric. Està passant, encara passa. Superats els infaustos Decrets de Nova Planta i el franquisme, tota una proesa des del punt de vista de la supervivència lingüística, cultural i nacional, la inèrcia discriminadora ha arribat fins als nostres dies de múltiples formes. El catalanoparlant continua vivint episodis de repressió per raó de llengua per part dels tentacles de l’administració, fins al punt que la llengua necessita la seva pròpia ONG. Plataforma per la Llengua va documentar l’any passat vint-i-dos nous casos de discriminació lingüística “greu” patida per ciutadans catalanoparlants a mans de les administracions públiques de l’Estat. Se sumen als vuitanta-set que recollia el seu darrer informe.

En aquesta última edició, s’explica el cas d’un brasiler que fa més de deu anys que viu a Catalunya que va contestar l’examen per aconseguir la ciutadania espanyola en català. Resultat: prova suspesa i petició denegada. L’estudi també analitza l’abús que va patir un aspirant a auxiliar administratiu de l’Ajuntament de Godella, a qui es va denegar el dret a usar el valencià en les oposicions a funcionari. I així fins a un centenar de situacions que haurien de ser anòmales però que als Països Catalans són el pa de cada dia, tot i que, com destaca Plataforma per la Llengua, ni de bon tros s’han recollit tots els casos de discriminacions lingüístiques.

Moltes vegades, reflexiona l’entitat, les víctimes no denuncien i “ni tan sols són conscients que tenen determinats drets lingüístics, acostumats com estan a la normalitat que la seva llengua sigui relegada i menystinguda per una administració pública que ajuden a mantenir amb els seus impostos”. La crítica també l’ha fet Diplocat, que acaba de referenciar 45 nous casos de persecució del català a l’Estat.

Diplocat fa un repàs dels episodis de “catalanofòbia lingüística” que s’han viscut en els darrers deu anys. Es parla d’un professor universitari que va ser increpat a l’aeroport del Prat per un policia i obligat a pagar una multa de 600 euros. El delicte: haver-li parlat en català. “Lluny de ser una anècdota –remarca l’informe–, aquest cas se suma a la llarga tradició de discriminació lingüística exercida per funcionaris de l’Estat a Catalunya.” Aquest tipus d’incidents, recorda, s’originen en situacions de desigual posició de poder, i és per això que, històricament, “al llarg del procés de construcció dels estats nació, els funcionaris han jugat un paper destacat en l’eliminació de la llengua oficial”. Els intents d’eliminació són constants i adopten mil i una cares, però no han aconseguit, ni de bon tros, complir amb els objectius. La discriminació és un fet, però encara ho és més la capacitat de resistència del poble i la seva llengua.

DESMUNTANT EL NO

La unitat de la llengua catalana (NO) existeix

Els polítics, espantats amb la cohesió del poble, volen crear confusió, però cap catedràtic no qüestiona la unitat del català

Com a principal eina de cohesió i identitat, la unitat de la llengua catalana –inqüestionable des del punt de vista científic– no només ha estat sistemàticament posada en quarantena sinó que cada cop que els partidaris del secessionisme lingüístic han estat al poder han fet servir tota l’artilleria legal i normativa que tenien al seu abast per intentar recollir els fruits de la famosa màxima imperialista del “Divideix i venceràs”. Els acadèmics com Ona Domènech, directora del programa de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC, ho tenen clar: “Tots els filòlegs i lingüistes, tant catalans com espanyols o estrangers, entre ells grans figures de la romanística internacional com Joseph Gulsoy, Marie Claire Zimmermann o Georg Kremnitz, assumeixen com a evidència inqüestionable la unitat lingüística dels territoris catalanoparlants.” Qualsevol que parli del valencià i el balear com a llengües pròpies totalment separades del català, recorda Domènech, ho fa mogut per interessos ideològics i polítics. “Un discurs d’aquest tipus –constata– se sosté en l’actitud anomenada secessionisme lingüístic, que vol separar una varietat lingüística de la llengua a què pertany normalment, per tal de fer considerar aquesta varietat com una llengua distinta.”

Després d’anys de travessia pel desert i malgrat que s’avança poc a poc perquè amb el PP en majoria s’havia retrocedit moltíssim, bufen nous vents tant al País Valencià com a les Illes Balears, com ho demostra que conèixer el català torna a ser requisit indispensable per treballar de funcionari. En el seu informe de balanç del 2016, Plataforma per la Llengua recorda que “tot i que el govern espanyol ha estat en funcions, les institucions centrals de l’Estat han aprovat fins a 62 normes impositives del castellà”, tot i que per primer cop també hi ha bones notícies: “Els canvis de govern de l’Aragó, les Illes Balears i el País Valencià han fet que es restablissin certes lleis que havien quedat derogades.” En el cas del País Valencià, l’esborrany de l’avantprojecte de la Llei d’Ocupació Pública de la Comunitat Valenciana estableix, en l’article 61, que per a accedir a l’Administració de la Generalitat els aspirants hauran d’acreditar “el coneixement del valencià que es determine reglamentàriament, respectant el principi de proporcionalitat i adequació entre el nivell d’exigència i les funcions corresponents”. Hi va haver discrepàncies entre el Partit Socialista i el grup Compromís, que volia assegurar-se que els canvis fossin ràpids, i finalment la llei inclourà una disposició per fixar quin és el nivell lingüístic exigible si el comitè encarregat de desplegar la normativa ho fa amb retard. Al març, el Parlament balear també va aprovar que el català torni a ser necessari per exercir de funcionari a les Illes. De tota manera, cal destacar que l’únic que fa el nou redactat de la Llei de Normalització Lingüística és retornar a la llengua l’estatus que el PP li havia robat.

El canvi de color polític també ha fet restablir ponts entre la comunitat catalana. Al mes de febrer, en una trobada que s’ha qualificat d’històrica, els tres consellers de Cultura dels governs català, valencià i balear van signar la Declaració de Palma, amb la qual s’han compromès a col·laborar en matèria de llengua i cultura. Entre els objectius destaca el d’“unificar i donar prestigi a la llengua comuna”. A la trobada es va oficialitzar el reingrés del govern de les Illes Balears a l’Institut Ramon Llull, que es vol consolidar “com a organisme de promoció exterior”.

La comunitat catalana fa pinya i l’Estat no s’ho pot permetre. El mateix dia que es presentava la llei del referèndum que donarà cobertura jurídica a la consulta de l’1 d’octubre, el Tribunal Constitucional vetava que el català sigui la llengua prioritària en l’acollida d’immigrants. També va limitar al 25% la quota catalana en les pel·lícules, entre altres tisorades que pretenen afeblir l’ús de la llengua en l’àmbit social, cultural i empresarial.

DESMUNTANT EL NO

El català (NO) és la llengua pròpia de Catalunya

La llengua catalana va esdevenir la llengua institucional, quotidiana i literària al Principat a l’edat mitjana

És difícil concretar el moment en què neix una llengua perquè el procés de formació d’un idioma és lentíssim. A principi de l’edat mitjana, en les terres europees que van ser fortament romanitzades, el llatí va regnar durant segles, però progressivament es van anar separant la varietat oficial i anomenada “culta”, més calcada a la llengua de l’antic Imperi Romà i que dominava en els textos oficials i l’Església, i la que parlava el poble, el llatí vulgar. Hi va haver un moment en què aquell llatí oficial de les altes esferes i la llengua que se sentia pel carrer i que es parlava a l’àmbit domèstic, impregnada d’altres influències lingüístiques provinents tant del substrat com del superestrat, eren tan diferents que la comprensió entre totes dues versions era molt difícil o senzillament impossible. És en aquest moment quan es produeix el punt d’inflexió que dona pas a les llengües romàniques, entre les quals hi ha el català, però també el castellà i el francès. Els mateixos usuaris d’aquelles variants van ser conscients de la diferència i que calia fer alguna cosa en l’àmbit legal. Així, el primer esment del concepte de “llengua pròpia” amb conseqüències jurídiques apareix per primer cop en un document d’un concili carolingi de Reims de l’any 813.

Aquest moment de fractura entre el parlar culte i el vulgar se sol situar en les actuals terres catalanes cap al segle VIII. A falta de documents sonors i com que la ciència lingüística necessita les proves documentals, hi ha nombrosos textos escrits en llatí on apareixen paraules en català. És el cas de l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, redactada al darrer terç del segle IX, on trobem el nom de Palomera, en llatí Palumbaria. En un altre text de principi del segle XI, hi trobem el nom de set arbres fruiters en català. Però encara ara se sol parlar de les Homilies d’Organyà com el primer text literari escrit totalment en català, datades entre final del segle XII i principi del segle XIII.

La llengua catalana va ser, doncs, una llengua normalitzada al llarg de tota l’edat mitjana, no només en la vida quotidiana i domèstica, sinó en l’àmbit institucional i com a llengua de literatura i de ciència. Quan alguns asseguren que a Catalunya tota la vida el castellà ha estat la llengua pròpia del territori, cometen un error científic, tal com es pot demostrar amb els documents de l’època. El castellà, en canvi, ha estat sempre una llengua present per una qüestió de veïnatge, però fins als decrets de Nova Planta no va ser imposada jurídicament.

El 1933 el català va ser considerat per primer cop la llengua pròpia de Catalunya legalment parlant. Però s’ha de tenir en compte que el català és llengua pròpia no de tot el Principat, ja que a la Val d’Aran la llengua pròpia de la vall pirinenca és l’aranès. Hi ha diferents propostes sobre el tema i cap d’oficial o governamental, però en una Catalunya independent el català continuaria sent la llengua pròpia i oficial del país i el castellà podria ser cooficial.