CARMINA MUNTÉ

CATALANA A ANGLATERRA

“A Anglaterra no entenen que no ens deixin votar”

Enginyera de disseny en una empresa d’automoció, la gironina Carmina Munté va anar a treballar a finals del 2010 a Cranfield (a uns setanta quilòmetres al nord de Londres) i de moment no té plans per tornar. Va implicar-se, tan bon punt va arribar, en les activitats del Casal Català de Londres i, del 2013 al 2015, va ser coordinadora a Anglaterra de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC).
La Via Catalana que van muntar a Londres va ser la més multitudinària després de la de Catalunya. Com ho van aconseguir?
En vam fer molta propaganda... Vam pensar, però, que seríem 200 persones i, al final, vam acabar sent-ne més de 800. Vam fer-ho al costat del Parlament i molts catalans que estaven de vacances i passaven per allà s’hi van acabar afegint, però a Londres, de fet, hi viuen molts catalans. Pel 9-N, els que van anar a votar van ser prop de 2.900.
Com més ‘han venut’ el procés, a Anglaterra?
Hem repartit molta informació, vam fer una estelada davant de la Tate Modern, hem intentat fer actes per arribar als catalans de ciutats com ara Manchester, Liverpool i Bristol... Des de l’any passat, l’ANC treballa estretament amb un grup de debat sobre Catalunya que hi ha al Parlament britànic: l’All-Party Parliamentary Group, i això ha significat un gran pas endavant.
Quins dubtes i preguntes hi ha en aquest grup?
Estan molt ben informats. D’ençà que Junts pel Sí va guanyar les eleccions del 27-S, les comunicacions amb l’exterior que s’han fet amb el conseller Romeva al capdavant han donat molts fruits. És merament un grup de debat, però allà hi ha tothom: laboristes, conservadors, l’Scottish National Party...
Se’n parla, a la premsa, del procés?
Sobretot a partir del 27-S, se’n fa cada vegada més ressò. The Guardian o The Independent, o la mateixa BBC, en parlen ja d’una manera habitual.
I els anglesos, que van deixar votar els escocesos, ja entenen que aquí no es pugui fer?
No, de cap manera. És una societat democràticament molt madura i no entenen que no ens deixin votar. Creuen que no és una qüestió de “ser independents o no”, sinó simplement de “ser o no ser”.

TOMÀS CORTADA

BANYOLES

“Si la gent respon, això és inaturable”

En Tomàs Cortada (Banyoles, 1939) és, per a molta gent de la capital del Pla de l’Estany, el dentista de tota la vida, però també un independentista de pedra picada. Està a punt de jubilar-se, però manté el seu compromís invariable.
Ja sé que el faré retrocedir molts anys enrere. Però, quan va començar a sentir-se independentista?
En el meu cas, penso que vaig prendre consciència a Madrid, quan vaig anar a fer l’especialitat. Quan va arribar l’hora de llegir la tesi, un catedràtic que era republicà em va confessar que no rebria el premi perquè “era català” i em va convidar a presentar-la conjuntament amb una persona que no fos catalana. En aquell moment vaig començar a veure que no ens volien, que no hi havia res a fer amb Espanya.
I quan va tornar a Banyoles què va fer?
Vaig començar a implicar-me en el Centre d’Estudis Comarcals i altres entitats com una forma de fer-ho amb el país. En política, quan s’acaba l’Assemblea de Catalunya i arriba l’hora de triar cap a on anem, em decanto per ERC. En aquell moment, un amic, en Quim Badosa, va prendre contacte amb l’Heribert Barrera i em va fer tan bella propaganda que em van rebre amb els braços oberts. En les primeres eleccions municipals aconseguim fer llistes municipals a tota la comarca i governar a Banyoles. Alguns anys després, vaig plegar d’ERC per l’aproximació a CiU.
I poc després va participar en la fundació del Casal Independentista de Banyoles...
Vam començar a prendre contacte amb un grup de joves de Banyoles i vam decidir crear un espai transversal però nítidament independentista. Les primeres trobades vam fer-les a la sala d’espera de la meva consulta com a dentista.
S’imaginava que s’arribaria a l’escenari actual?
Els independentistes hi eren. I els principals líders polítics ho sabien. No és que s’hagi transformat el país de cop i volta.
L’1 d’octubre estem convocats a un referèndum. Se sent optimista?
Totalment. La transversalitat actual és inèdita. I els espanyols ho saben. Veuen que la situació se’ls està escapant de les mans. Encara que sembli que hi ha moments en què l’ambient es refreda, en realitat no és així. I si el poble respon, això és inaturable.

MONTSERRAT MORERA

TERRASSA

“Demostrarem que som demòcrates”

Aquesta mestra d’educació secundària ha estat independentista des de sempre, però la manifestació del 2010 Som una nació. Nosaltres decidim va ser un punt d’inflexió que va fer que es plantegés col·laborar més activament amb el moviment independentista.
Què va copsar en la manifestació del 2010?
Vaig adonar-me que l’independentisme estava creixent, que estava passant alguna cosa i calia sumar esforços.
I llavors va entrar a l’ACN?
Sí, perquè considero que és una entitat transversal, sense vinculació a cap partit polític i amb un objectiu comú: treballar per la independència de Catalunya. Vaig entrar a l’ANC el 2011, primer com a simpatitzant i pocs mesos després com a col·laboradora.
I actualment quina tasca hi desenvolupa?
Sóc la coordinadora de les parades de barri de Terrassa, parades que no tenen una ubicació fixa i amb les quals intentem arribar a diferents punts de la ciutat. Donem a conèixer què és l’ANC i també, i molt important, escoltem molt i molt a tothom que se’ns apropa i ens dona la seva opinió.
Alguna vegada us han increpat?
Hi ha gent que ens ha fet saber que li molestava la nostra presència, però mai hem hagut de fugir cames ajudeu-me. De l’experiència d’anar pels barris em quedo el tracte amb la gent, amb aquells que defensen Catalunya parlant en castellà perquè és la seva llengua vehicular. Referma la meva opinió que la independència de Catalunya és un tema molt transversal.
Podrem votar l’1 d’octubre?
Qualsevol via, fins i tot la del federalisme, passa per la independència de Catalunya. Per això, el govern farà tot el possible perquè puguem votar. Estic convençuda que ja tenen les urnes, les paperetes, i tota la infraestructura necessària. Segur que tot està estudiat, però no ens n’informen per prudència, per seguretat. L’1 d’octubre demostrarem que som demòcrates, tothom ha de votar. Animo els que votaran no a la independència perquè ho facin, és un acte de democràcia. Per tant, votarem. Si no és que el govern espanyol fa alguna cosa, que no tinc ni idea del que pot ser.

CARLES GENOHER

MONTFULLÀ-BESCANÓ

“No veig com podran impedir que votem”

Al despatx del seu taller de fusteria, Carles Genoher hi té penjada una butlleta (amb el sí) de la primera tongada de les consultes populars del 28 de febrer del 2010, un cartell que proclama que “Independència és llibertat” i el calendari dels “18 mesos per la independència”. El calendari ja s’ha esgotat, però Genoher és comprensiu i “molt optimista”. No dubta que l’1-O votarem. Ell, fuster i un apassionat dels llibres d’història, està implicat des dels inicis de les consultes populars en el procés d’independència.
Tot va començar amb les consultes populars?
De petit ja dibuixava estelades, però és a partir del 1999 quan em vinculo a ERC i em presento a les eleccions del meu poble, Bescanó, que potser prenc més consciència que la independència és la via. I després de la consulta d’Arenys de Munt del 2009, un grup de gent del poble ja parlem d’organitzar-ne una a Bescanó.
I després l’ANC, la insubmissió fiscal...?
Quan es va fundar l’ANC, sí, m’hi vaig inscriure de seguida i vaig assistir a l’assemblea constituent del Palau Sant Jordi, el març del 2012. I els impostos de la meva empresa els he ingressat a la hisenda catalana durant quatre anys, ara vull que es canalitzin com els de tothom segons el resultat de l’1-O. I des de la secció de l’ANC de Bescanó cada any hem organitzat els autobusos per a les manifestacions de l’11 de setembre. La gent del poble ha respost molt i molt bé, a cada cita hem omplert entre 8 i 9 autobusos.
Li fa por alguna cosa?
Que les desavinences entre partits poguessin fer-ho perillar tot. Ho trobaria gravíssim. Però soc optimista. D’ideologies n’hi ha d’haver, la gent ha de poder contraposar idees, però no ens poden allunyar d’objectius comuns i enfrontar-nos. A Bescanó hem fundat l’Ateneu Republicà, més pensant en l’endemà, i concebut com un espai de debat amb independència de la ideologia de cadascú i de la seva simpatia o militància en un partit o altre. M’agradaria que a la gent li interessés perquè l’intercanvi d’idees, el debat, és el que ens pot fer progressar com a societat.
Té clar que podrem votar l’1-O?
Soc superoptimista, no veig com podran impedir per la força que votem. La gent no es farà enrere, i si no ens deixessin votar, això ho precipitaria tot.

LLUÍS JUNYENT

CORNELLÀ DE LLOBREGAT

“La campanya a Cornellà pot convèncer gent”

Lluís Junyent ha viscut l’independentisme a casa des de petit. Es va implicar en l’activisme polític amb la consulta del Cornellà Decideix, el 2010. Ara és coordinador de l’ANC a Cornellà i ha participat en l’extensió de l’assemblea al Baix Llobregat.
Com us plantegeu el referèndum a Cornellà?
El més important és que la gent vagi a votar. Ens agradi o no, estem parlant d’un tema que ens afecta a tots, perquè si guanya el sí tindrem la independència i si guanya el no, eleccions autonòmiques. Hem de fer arribar aquest missatge a tothom i que la gent voti, sigui el que sigui.
Els partidaris del no no s’ho creuen pas, això.
Els partits que recullen l’opció del no a la independència estan advocant perquè no es vagi a votar, estan aplicant el mateix criteri que van aplicar per al 9-N, i crec que és un error. Tot i així, Cornellà va ser el lloc on es van recollir més vots pel no el 9-N.
Quina campanya esteu preparant a Cornellà?
Posarem parades al carrer explicant que es fa un referèndum per a tots i, alhora que animarem a la participació, explicarem els beneficis d’una Catalunya independent. També farem actes amb altres entitats, com la Taula pel Dret a Decidir i Òmnium. A més, farem visible la voluntat de participar en el referèndum amb pancartes i promourem la marxa de torxes i la participació en la Diada a Barcelona.
S’ha de picar més pedra al Baix Llobregat?
Som els grans afortunats, perquè pocs llocs hi ha com Cornellà amb tanta gent per poder fer arribar el missatge que seria més favorable per a tots tenir un estat propi. No sabem quin impacte tenen les activitats que fem, però sumen un granet. I sumant un granet en un lloc amb tanta població repercutirà en més gent que si ho fas en una àrea amb menys gent que dubta o menys població. La campanya a Cornellà pot convèncer gent que no ho veu clar.
Com s’imagina el 2 d’octubre?
Molt eufòric, esperant les declaracions del president proclamant la independència de Catalunya, perquè el resultat haurà estat prou contundent amb majoria de gent que ha votat sí i amb més participació que el 9-N. I amb suficients vots del no, el que reconeix la realitat de Catalunya. I que l’impacte sigui tan gran per tenir reconeixement internacional.

ANNA MARIA BOIX

LLORET DE MAR

“Vull fer història, no veure-la passar”

Fa trenta anys que viu a Lloret, d’on és portaveu de l’ANC i abans n’havia estat coordinadora. A casa seva sempre s’havia viscut un ambient catalanista, però no ha militat mai en cap partit. Sobretot després de la retallada de l’Estatut, va decidir que ja n’hi havia prou, i que no era ja una qüestió només identitària, sinó econòmica i de subsistència com a poble.
Quan va decidir implicar-se en l’ANC?
Quan es va constituir a nivell nacional em va agradar molt el projecte, perquè es tracta de la societat civil, de persones del carrer, com jo, independentment de si milites en un partit o no. Hi ets a títol personal, i la finalitat és que tots plegats assolim la independència del país. El projecte em va agradar molt perquè és assembleari i arrelat a tots els pobles amb assemblees territorials.
Algunes campanyes de l’ANC van néixer a Lloret...
Sí, una de molt contundent va ser el 2013, que vam batejar com a Signa un vot per la independència. Ho vam aprovar a Lloret i els va agradar el projecte.
Quina campanya ha viscut amb més il·lusió?
Totes, perquè sempre estàs preveient que cada cop és un pas més, gegantí, i que ho estàs vivint. Ens sembla que la independència no arriba mai, però quan veiem què hem estat capaços de fer valorarem que ha estat poc. Un dels fets pels quals estic també a l’Assemblea és perquè vull fer història, no veure-la passar. Per mi cada campanya és fer història, un pas més de gegant cap al que ja sembla imminent.
Creu que l’1-O pot ser un altre 9-N?
No, de cap manera. Aquest últim any i mig, des que ha entrat Puigdemont i amb el nou equip i Parlament que tenim, anem tots a l’una. Potser també havíem de fer els passos previs que s’han fet, hi ha partits que han pagat un preu alt...
Quin paper ha de tenir el voluntariat en tot plegat?
Molt important, perquè no sabem quin joc de cartes té l’Estat contra el que s’està fent, i els nostres polítics, tot i que són la nostra veu, han de veure que estem allà constantment amb ells, no només per donar suport i coratge, sinó per donar un missatge al món. S’han d’adonar que no és cosa d’uns polítics, sinó que som milions que ho volem.

PILAR CASANOVA

BADALONA

“Si guanya el sí, hem de posar la directa”

És sòcia d’Òmnium i col·laboradora de l’ANC. Va ser de les primeres d’exhibir l’adhesiu del CAT a la matrícula del seu cotxe.
És una independentista de tota la vida?
No, no. Els fills m’han fet independentista però ja fa molts anys, d’això. Quan l’Estat espanyol va tombar l’Estatut va ser quan vaig dir: “Ara sí, posem-nos-hi”. Quan sents les mentides que diuen de nosaltres encara et tornes més independentista.
Però molt abans ja havia lluït l’adhesiu del CAT al seu cotxe.
Vaig ser de les primeres. Recordo un dia que baixava d’Andorra i ens va aturar la Guàrdia Civil. Em va obligar a treure l’adhesiu i a parlar en castella. Llàstima que no duia l’estelada perquè aquell home encara s’hagués emprenyat més. Em va dir de tot contra Catalunya. Vam acabar en un jutjat perquè es va posar la mà a la pistola dues vegades. A Aragó em van aturar pel mateix però van ser més simpàtics.
Mai ha amagat la poca simpatia per la monarquia.
D’antimonàrquica, ho sóc des de sempre. Quan els reis van venir a Badalona a inaugurar el Teatre Zorrilla, la policia va retenir un grup de manifestants. Jo els anava portant beguda i xocolata.
Quin comportament n’espera, de la societat civil, l’1 d’octubre?
Confio que la gent vagi a votar. No entenc que es pugui votar en contra de la independència amb tot el que ens fan. Jo hauria apostat, fa temps, per la desobediència, perquè no hi ha alternativa.
S’acostuma a rebel·lar contra allò que no li agrada?
I tant, que sí. Fa tres anys vaig trucar al Ministeri d’Interior preguntant si per anar al lavabo els havia de demanar permís, perquè potser era inconstitucional. La persona que em va agafar el telèfon encara em va passar amb un company. Després de queixar-me vaig penjar el telèfon.
Què confia que passi, a partir del 2 d’octubre?
Primer, confio que el dia 1 guanyi el sí. I després, confio molt en el president Puigdemont i en les decisions que prengui. Això sí, dono gràcies a Artur Mas perquè va ser el primer que va dir que havíem de fer el pas. Si el dia 1 guanya el sí, aleshores hem de posar la directa.

EDUARDO ALESSANDRIA

BADALONA

“Soc optimista, estem carregats d’argumentació”

Eduardo Alessandria (Mar del Plata, Argentina, 1965) va venir a treballar a Catalunya l’any 2003. “Viatjava molt per les Espanyes, i com que era un argentí en una empresa catalana, la gent s’obria més i estava exposat a un anticatalanisme molt fort”, recorda. Les crítiques van tenir l’efecte invers per “l’estima que tinc per Catalunya, el lloc d’acollida on vaig venir a treballar”. Des del 2013 treballa activament per al procés. Actualment és vicepresident d’Òmnium Badalona-Barcelonès Nord.
Com es va fer independentista?
Jo vaig viure tot un procés, abans que el tema de l’independentisme es posés de moda. Per feina, vaig viatjar molt per les Espanyes, i vaig rebre moltes agressions verbals, entre cometes, per dir-ho de manera simpàtica: gent que et deia tots els tòpics imaginables sobre els catalans. Amb l’estima que tinc per Catalunya, que és el lloc d’acollida on jo vaig venir a treballar! El problema és quan vius aquí i comences a entendre el país, a parlar i raonar amb molta gent sobre el tema de la república catalana, i poder escriure una nova constitució en un país nou... Tot això fa que em decanti més per aquesta ideologia o parer, no sé com definir-lo.
En quin moment passa de la conscienciació a la militància des d’Òmnium Cultural?
Vaig viure un procés d’aprenentatge i de creixement personal perquè em feia molta vergonya; és absurd, però pensava que la gent diria: “Aquest de què va, si no és d’aquí, si és estranger?” Diria que el moment clau és quan van fer el Concert per la llibertat al Camp Nou [juny del 2013]. Jo era soci d’Òmnium i m’hi vaig apuntar de voluntari, i vaig comprendre que no era una secta, que era un lloc plural, on era benvingut, i que no es tractava de pagar la quota i res més. Des d’aquell dia vaig començar a treballar més activament de voluntari i ja va ser un no parar.
Algun moment especial dels darrers anys?
El moment més emocionant per mi va ser el 9-N a les 9 del matí. Jo era un dels membres d’una de les taules, i quan s’obren les portes, la gent entra a votar i comença a aplaudir... Va ser especialment significatiu. Demostrava que allò anava de debò, no era una botifarrada, com havien dit.
Veu el moment actual amb optimisme?
Sí, perquè cada dia la cosa va més de debò, i si no tenim fe nosaltres, hem de mirar què fan a l’altre cantó: s’ho estan prenent seriosament, estan amenaçant, utilitzen tota l’estructura política, judicial i policial per descafeïnar i diluir aquest soufflé que mai no baixa. No sé si és el moment perfecte, però és el moment que tenim i hem de treballar. I hem d’agrair aquest moment també perquè estan caient totes les màscares: la gent que et feia costat perquè semblava utòpic, ara que veu que va de debò, comença a definir-se amb més claredat. També soc optimista perquè tinc memòria. Quan vaig arribar a Catalunya, tenia un veí que era d’ERC i pensava que en la seva vida veuria el seu país independent, era una cosa absolutament fora de programa, i ara estem a punt de forçar ni que sigui una pilota de partit. Sóc optimista a més a més perquè estem carregats d’argumentació: hi ha una república, una constitució... Tenim un argumentari molt bèstia, no és un tema identitari de quatre persones tancades, és una cosa que surt del carrer i ha d’acabar amb el suport de la gent del carrer. Hi ha gent que és unionista, normalment per raons sentimentals, i en una discussió, no t’ho poden argumentar, només hi ha un tema de “no ens podem divorciar perquè no existeix el divorci”.

TIÀ JORDÀ

PORQUERES

“Lluitem per la terra, i l’hem de tenir lliure”

Sebastià Tià Jordà té 44 anys i treballa en una empresa de logística. És militant d’ERC i col·labora amb l’ANC del Pla de l’Estany.
Què el va motivar a fer el pas a col·laborar amb l’ANC?
Érem una colla de companys que en crear-se l’ANC ens hi vam posar de seguida. Un va estirar l’altre, primer vam col·laborar en coses petites i després hem anat formant part de l’organització dels esdeveniments que preparava l’Assemblea.
Al Pla de l’Estany sembla que el procés ho té fàcil, no?
Mira, les comarques de Girona ja són per si mateixes favorables a la independència, però on ens emportem la palma és aquí, i més Porqueres. Som més independentistes que altres llocs.
El més conegut de les accions que fa l’ANC d’aquest municipi són les concentracions mensuals. D’on va sortir la idea?
Ja s’havien organitzat dues Cantates [uns actes festius i reivindicatius centrats en una actuació coral] i un dia uns quants dels que estirem el carro vam pensar que es podria engrescar la gent un cop al mes. Vam dir “provem-ho un cop, a veure què passa” i com que va anar bé (vam reunir un centenar de persones) vam decidir donar-hi continuïtat. En cada concentració havíem de tenir una actuació musical o coral i una persona més o menys coneguda que llegís un manifest.
Això últim potser va ser el més complicat?
Trobar les persones i que et diguessin que sí va ser fàcil. El complicat era quadrar les agendes perquè les concentracions havien de ser sempre el segon diumenge de mes. Hem tingut escriptors, parlamentaris, artistes... El darrer va ser en Miquel Calçada. La idea era fer concentracions mensuals fins que s’anunciés el referèndum. De totes maneres, organitzarem algun altre acte abans de l’1-O.
No creu que hi ha una sensació de cansament, després de tant de temps de mobilitzacions?
No, no. Si n’hi ha, és d’aquells cansaments que et pares cinc minuts, reposes i quan t’aixeques ja tornes a tenir les piles carregades. Estem lluitant per la terra, i la terra l’hem de tenir lliure. Soc optimista, molt optimista.

DOLORS LLOVERAS

LLAMBILLES

“La nostra és una il·lusió organitzada”

Dolors Lloveras va decidir apuntar-se a l’ANC el 2012, però ja el 2010, especialment arran de la sentència de l’Estatut, tenia clar que l’única solució per a Catalunya era la independència. El 2013 va participar activament en l’organització de la Via Catalana al Gironès i al Pla de l’Estany i després va ser una de les impulsores de la campanya Catalunya s’obre al món / World meets Catalonia, que el 2014 va portar famílies de diferents països a conviure amb famílies d’aquí per conèixer la realitat catalana.
Com va ser l’experiència de les acollides?
Molt bona, va tenir molt de ressò. Que és conegui la situació a Catalunya en l’àmbit internacional és una de les fites importants que s’han aconseguit aquests anys. I en l’àmbit més local n’han quedat experiències molt bones, com les d’una família de la Garrotxa, de pares i tres fills, que van acollir una família alemanya, també de pares i tres fills. La connexió va ser tan bona que encara mantenen el contacte i el pare alemany ha après a parlar català.
Personalment, com ha viscut el procés?
Vaig decidir involucrar-m’hi quan em vaig adonar que ens hi havíem de posar tots. Ho he viscut amb molta il·lusió i dedicant-hi tot el temps que ha calgut. Sempre dic que totes les coses que ha organitzat l’ANC no haurien estat possibles si s’haguessin hagut de pagar. Ha estat la voluntat de la gent la que ho ha fet possible, i aquesta és precisament la nostra força. Hem estat capaços d’organitzar-nos, perquè amb la il·lusió només no n’hi ha prou.
El procés continua amb la mateixa empenta?
I tant, la gent ha fet la seva feina i el govern també. Saben que nosaltres hi som i que estem esperant que ens cridi a files. I estic segura que al referèndum guanyarà el sí.
I com serà el 2-O?
Estarem molt contents, però no serà el final de res, sinó el principi, un pas més.
Algun moment entranyable?
Tots els que hem estat treballant en equip. Portar la meva mare de més de vuitanta anys a votar en el 9-N. Veure que un matrimoni de 83 i 84 anys continua venint a totes les manifestacions. O veure que un amic que no era independentista s’hi ha tornat.