L’IMPERI DEL SOL PONENT

Clam contra el “mal govern”

El virregnat no s’ocupava del bé general de Nova Espanya com ho podia fer un govern lliure, i la solució dels mexicans va ser triar la independència

Tot i la violència, els càrtels de la droga i les desigualtats socials, Mèxic és un país econòmicament a l’alça, cada cop més lligat als EUA per geografia i perquè té una població més jove que li proporciona mà d’obra barata. Mèxic sap que s’ha d’entendre amb el veí del nord tot i la guerra del 1846-1848, en què va perdre territoris com ara Texas. Però el gran conflicte mexicà va ser uns anys abans, a principis del segle XIX, quan esclaten les ganes de posar fi al jou espanyol a Nova Espanya. El moviment liderat d’entrada pels criolls, els nascuts a Mèxic però de pares europeus que en poc temps en perdrien el control, tenia el frare Melchor de Talamantes com un dels pensadors. Aquest defensava que el territori mexicà tenia “els recursos i les facultats per facilitar el manteniment, la conservació i la felicitat dels seus habitants”. El virregnat no s’ocupava del bé general de Nova Espanya com ho faria un govern lliure, i la invasió napoleònica d’Espanya legitimava el secessionisme. Així, la matinada del 16 de setembre del 1810, el sacerdot Miguel Hidalgo reclama anar contra el “mal govern” i suprimir “el pagament de tributs” i llança el famós crit al poble de Dolores (Guanajuato) que va marcar el començament de la guerra d’independència. Un crit que avui encara se celebra per commemorar la creació de l’estat mexicà, tot i que la sobirania no arribaria fins al 1821, amb l’entrada de l’exèrcit Trigarante, encapçalat per Agustín de Iturbide i Vicente Guerrero, a la ciutat de Mèxic. Abans, però, Hidalgo, artífex també de l’abolició de l’esclavitud, seria capturat i afusellat el 1811. En una segona fase de la guerra, els insurgents s’enforteixen al centre del país sota el comandament de José María Morelos Pavón, que el 1813 convoca el congrés de Chilpancingo, que proclama la independència dels territoris del sud i dota el país d’una primera constitució. Morelos, però, és afusellat el 1815 i la guerra s’allargaria fins l’esmentat 1821.

Curiosament, avui hi ha un moviment separatista a l’estat de la Baixa Califòrnia que reclama una millor fiscalitat. Una mica més al nord de la costa del Pacífic, a la Califòrnia dels EUA (en què Catalunya s’emmiralla), també ressonen de tant en tant vents secessionistes. Justament la corona espanyola (gràcies a l’expedició de Gaspar de Portolà del 1768) va colonitzar-ne la costa abans que passés a formar part de Mèxic, que després la cediria als EUA pel Tractat de Guadalupe Hidalgo.

L’IMPERI DEL SOL PONENT

L’autonomia que ens cal (Portugal) i una pica a Flandes

Els Països Baixos i Portugal, a mitjan del segle XVII, són les primeres emancipacions de la corona hispànica

En el refranyer espanyol, la dita “posar una pica a Flandes” fa referència a aconseguir un objectiu després de destinar-hi un gran esforç material, circumstància que es correspon a la sagnia humana i econòmica que va costar mantenir el poder a l’àrea dels Països Baixos. La pica inaugural la hi va posar l’emperador Carles V en el primer terç del segle XVI, però l’alegria a casa dels Àustria, si és que va reportar mai un balanç positiu, va durar ben poc, perquè el 1568 les anomenades Disset Províncies van revoltar-se contra les atrocitats dels governadors de la zona, entre els quals va destacar per la seva crueltat el duc d’Alba, en una contesa que es coneix com la guerra de Flandes o dels Vuitanta Anys i que acabaria el 1648 amb el reconeixement de la independència de les Províncies Unides. Aquesta guerra és, a més, una de les més oneroses de la història militar mundial perquè va inaugurar la llarga història de bancarrotes que dessagnarien l’imperi espanyol com a conseqüència d’una barreja de despesa bèl·lica ingent i d’una mala gestió endèmica que heretaria l’Estat espanyol modern.

A més, va coincidir en la seva part final amb l’aixecament simultani, tot i que sense connexió, de Catalunya i Portugal. Aquest últim regne des de 1580 formava part de la corona hispànica, arran d’una accidental extinció dinàstica i la reclamació de drets manu militari per part de Felip II. La noblesa portuguesa va acabar promovent una alternativa dinàstica per mitjà de la casa de Bragança, una disputa que va reeixir l’1 de desembre de 1640 (data de la festa nacional portuguesa encara avui), aprofitant que les tropes castellanes estaven entretingudes amb el conflicte de Catalunya, que havia proclamat la república per mitjà del president de la Diputació, Pau Claris. La insurrecció lusitana també va ser vista amb bons ulls per la resta de potències europees del moment, com França o Anglaterra, interessades a desinflar l’imperi hispànic. D’aquella coincidència històrica amb sort divergent per a portuguesos i catalans, segles a venir en sorgiria la famosa dita que encara avui es manté vigent: “L’autonomia que ens cal és la de Portugal.” Amb la pèrdua de Portugal, que no es va acabar de concretar (després d’alguns intents de Felip IV de reconquerir el regne veí) fins al 1668 amb la signatura del Tractat de Lisboa, l’imperi espanyol se’n va ressentir pel que fa a l’abast territorial.

Les secessions dels Països Baixos i Portugal es podrien considerar protoindependències, perquè no van ser respecte d’Espanya sinó separacions de la corona hispànica per generar o restaurar comunitats polítiques independents. Tot i això, aquests dos episodis van evidenciar les contradiccions, la falta de cohesió interna i les dificultats tant militars com econòmiques per mantenir les possessions, marcant el llarg i penós declivi d’un imperi amb mà de ferro i peus de fang.

L’IMPERI DEL SOL PONENT

Adéu, Espanya!

Des que Flandes i Portugal van fer-ho al segle XVII, un total de vint-i-un països s’han independitzat d’Espanya al llarg de la història. Una sèrie que comença avui repassa cas per cas l’aprimament de l’imperi

“Al meu imperi mai no es pon el sol.” Aquesta sentència apòcrifa atribuïda al rei Felip II (Felip I a Catalunya) és una de les frases més celebrades al llarg dels temps pel nacionalisme espanyol. Una màxima pronunciada en uns temps en què els titulars de la casa d’Àustria van arribar a acumular (tot plegat a la segona meitat del segle XVI i la primera del XVII) un territori d’unes quantes desenes de milions de quilòmetres quadrats, incrementats especialment gràcies a la unió dinàstica de l’imperi hispànic i del portuguès.

El sud-est d’Amèrica del Nord, Mèxic i Amèrica Central, el Carib i la major part de Sud-amèrica, a més de les anomenades Índies Orientals, integrades per les Filipines, les Marianes, Guam, les Carolines, eren algunes de les possessions imperials, a les quals cal sumar-hi per exemple els territoris europeus, començant per les corones de Castella, Navarra i Aragó (amb el Principat de Catalunya), formalment entitats polítiques diferents fins al decret de Nova Planta de 1715, i continuant per les restes de l’antic imperi catalanoaragonès (Nàpols, Sicília), Milà, part dels Països Baixos, Flandes, el Franc Comtat o Portugal.

Naturalment, destriar de tota aquesta amalgama de territoris, comunitats polítiques i culturals alguna cosa similar a un estat nació anomenat Espanya només pot ser fruit d’una fabulació presentista i determinista que no es conforma veient arrencar el concepte jurídic Espanya en aquesta època imperial sinó abans i tot, en el punt on es construeix el mite de la Hispanitat.

La Hispanitat, festa nacional dels espanyols, commemora com a data fundacional el dia 12 d’octubre de 1492, quan Cristòfor Colom va descobrir l’existència del continent americà sota la protecció dels Reis Catòlics, considerats els pares de la pàtria per tota aquella part de l’espanyolisme capaç de resistir la temeritat de buscar dates encara més reculades, com ara Don Pelayo o els ibers, una civilització, aquesta sobre la qual, curiosament, es desconeix pràcticament tot excepte la seva fervorosa espanyolitat.

Sigui com sigui, d’ençà d’aquell providencial 12 d’octubre de 1492 a l’imperi espanyol el sol va començar a declinar ben aviat. El Segle d’Or, se n’ha dit d’aquesta suposada etapa gloriosa que travessa el cinc-cents peninsular i part del sis-cents.

D’entrada, tanmateix, aquells que consideren que Espanya neix amb el casament dels Reis Catòlics (1469) hauran d’admetre que la primera independència, tot i que breu, va ser la de la corona catalanoaragonesa. Naturalment, aquesta asseveració és una provocació irònica, ja que no es va produir cap independència per la simple qüestió que en aquells moments Espanya no existia. Mai Isabel i Ferran, ni junts ni per separat, van utilitzar un títol de reis d’Espanya. Els regnes de Castella i Aragó no havien pas estat units amb el matrimoni dels Reis Catòlics. Prova d’això, a la mort d’Isabel la Catòlica, el 1504, lluny d’heretar el seu espòs Ferran la corona de Castella (amb les incipients possessions americanes), aquesta va passar a Felip I, marit de la filla dels Catòlics, Joana de Castella. Per la seva banda, la corona d’Aragó (amb el Principat de Catalunya associat, no pas subordinat) va restar sota la sobirania del vell rei catòlic.

A la mort sobtada de Felip I, el 1506, va ser Ferran, com a sogre del rei mort, pare d’una reina Joana considerada boja i avi de l’hereu Carles, encara menor, qui va ocupar la regència castellana. Fins que Carles d’Habsburg va ocupar una corona hispànica que en realitat eren diverses, heretades a diferents bandes per ser fill del seu pare o per ser nét del seu avi, a més d’incorporar tot un imperi europeu per part del seu avi patern, l’emperador del Sacre Imperi.

I Espanya, què era?

I què era, Espanya, en tot aquest compendi de territoris jurídicament independents que només tenien com a nexe d’unió la coincidència d’un mateix sobirà? Espanya no era altra cosa que un concepte geopolític sense existència política ni encara menys jurídica, per bé que el concepte rei d’Espanya, o rei de les Espanyes, es comença a popularitzar per sintetitzar l’amalgama de territoris i nacions que operaven en aquest règim conegut com a monarquia polisinodial, perquè la relació del rei era diferent amb cadascun dels seus territoris, que de vegades fins i tot es consideraven estrangers els uns respecte dels altres tot i compartir monarca.

Per a Maquiavel, contemporani dels Reis Catòlics, dir Espanya era el mateix que dir Itàlia, que no va existir mai com a entitat política fins al segle XIX. Per a Francisco de Quevedo, que va viure a cavall dels segles XVI i XVII, “pròpiament Espanya es compon de tres corones: de Castella, Aragó i Portugal”. L’historiador espanyol Manuel Tuñón de Lara sintetitza perfectament aquesta percepció canviant quan escriu: “El poder de Carles V i, molt més, el de Felip II és impressionant i, no obstant això, crida l’atenció la manca de coherència d’aquell cos immens, format per diverses nacions que no tenen la impressió de pertànyer a una mateixa comunitat.”

D’altra banda, la complexitat pròpia de l’evolució històrica fa difícil donar una definició fixa de conceptes com nació, estat o pàtria, vocables que van canviant de significat amb el pas del temps. Així, l’escriptor Juan Valera escrivia, el 1887, que “donant al concepte de nació el valor que avui té, no es pot dir que hi hagi nació espanyola fins a finals del segle XV, i encara és més, si per nació cal entendre un sol estat amb un sol organisme polític, encara no hem arribat a ser nació i potser mai no ho siguem”.

Una opinió més precisa, ja entrat al segle XX, és la de José Álvarez Junco, quan escriu: “A partir de 1808 pot parlar-se a Espanya de nacionalisme: el patriotisme ètnic va passar a ser plenament nacional, almenys entre les elits.” El prestigiós historiador Henry Kamen, per la seva banda, conclou que “els historiadors que s’ocupen d’Espanya estan d’acord que el mite d’Espanya com a nació es va originar a l’entorn de 1808 o 1812”.

Contràriament, el nacionalisme espanyol més ortodox no avala aquestes tesis, i el mateix Kamen, al seu llibre Del imperio a la decadencia, subratlla contundent: “Aquells que critiquen el paper que va tenir Castella en la història de la Península sempre han sostingut que Castella va segrestar la identitat d’Espanya. Aquesta afirmació no és pas totalment errònia.”

La confusió entre Castella i Espanya té exemples ben matiners, de manera que els historiadors de la corona hispànica que escriuen al mateix segle XVI són els primers d’emprar els conceptes Castella i Espanya com a sinònims. Així, el cronista de l’època Antonio de Herrera fa passar per castellà l’explorador portuguès Fernão de Magalhaes i el seu contemporani Prudencio de Sandoval, en un relat sobre la vida de Carles V, declara, parla d’“aquesta història espanyola”.

La tendència a castellanitzar la construcció de la nació és una constant que s’intensifica especialment a l’entrada del segle XX, arran del regeneracionisme posterior a la pèrdua de les últimes escorrialles de l’imperi americà. Així, Ortega y Gasset, considerat un dels intel·lectuals més prestigiosos de l’Espanya contemporània, i pare de la cèlebre sentència nacionalista “unidad de destino en lo universal”, atribuïda erròniament al feixisme (que la va promocionar, això sí), no tenia cap mania quan escrivia atrocitats com la següent, que val la pena mantenir en l’original castellà: “La genial vulpeja aragonesa comprendió que Castilla tenía razón, que era preciso domeñar la hosquedad de sus paisanos e incorporarse a una España mayor. Sus pensamientos de alto vuelo sólo podían ser ejecutados desde Castilla. Entonces se logra la unidad española.

Qui fixa el concepte Hispanitat, amb alguns precedents entre els quals destaca Miguel de Unamuno, és Ramiro de Maeztu (1874-1936). El seu llibre Defensa de la Hispanidad reserva al lector algunes perles extraordinàries: “I així es pot dir que la missió històrica dels pobles hispànics consisteix a ensenyar a tots els homes de la terra que si volen poden salvar-se, i que la seva elevació no depèn sinó de la seva fe i la seva voluntat.” Altres figures, com Menéndez Pelayo, no es queden curtes en els seus deliris: “Espanya, evangelitzadora de la meitat de la terra; Espanya, martell d’heretges, llum de Trento, espasa de Roma, bressol de Sant Ignasi, aquesta és la nostra grandesa i la nostra unitat... No en tenim altra.”

Nacionalisme transversal

Ortega, Menéndez i una llarga companyia situen en els segles XV o XVI l’arrencada d’una unitat a la qual l’apoteosi franquista s’encarregarà de fixar i donar esplendor de croada i imperi cap a Déu. Després d’una transició fracassada a l’hora de buscar un punt de trobada plurinacional a la història d’Espanya (només cal recordar esperpents com el programa televisiu 300 millones o els fastos del Quinto centenario de l’any 1992, tots sota la democràcia) el nacionalisme castellanocèntric amb ínfules neoimperials viu actualment, si és que mai ha anat realment de baixa, una nova etapa de revifada, sota l’aparat teòric de la FAES i algunes eminències grises que, com Pio Moa, qualifiquen l’imperi espanyol com “un dels més pacífics i internament estables de la història en els seus gairebé tres segles d’existència”. No computa, o no els compta com a víctimes, els més de 60 milions d’indígenes que es calcula que hi van deixar la pell només en el primer segle i mig, per epidèmies importades o la repressió directa dels conquistadores.

Terminologia mutant

Enmig d’aquesta gran construcció romàntica nacionalista que ha estat la Hispanitat cal, a més, una gran prevenció a l’hora de determinar què és una independència, o què és un canvi de sobirania, o què és una simple amputació de territori. En els tres-cents anys que van de l’inici de la conquesta d’Amèrica fins a les Corts de Cadis de principis del vuit-cents que marquen el naixement de l’Estat espanyol actual, conceptes com estat, nació o país han variat de significat i, paral·lelament, molts territoris han entrat i sortit del paraigua que era la corona dels Àustria, i després la dels Borbons. Menorca, per exemple, va formar part al segle XVIII de la corona britànica, en dues etapes durant un centenar d’anys, i entremig va ser un domini francès. Perpinyà, per posar un altre exemple, abans del Tractat dels Pirineus de 1659 era terra tan indestriable de la corona hispànica com l’encara avui tan reivindicat penyal de Gibraltar.

Amb totes les prevencions anacròniques esmentades, doncs, les primeres independències tècnicament homologables al concepte contemporani poden ser considerades les de Portugal i els Països Baixos, però caldrà esperar fins al segle XIX per poder parlar amb propietat de moviments separatistes. Literalment separatistes i no pas descolonitzadors, ja que la Constitució de 1812 incorpora tots els territoris d’ultramar no pas com a colònies sinó com a sòl patri.

El sol no va tardar a pondre’s en aquest “territorio español”. Ho va fer a una velocitat tan vertiginosa que molts d’aquests dominis quan es va promulgar la Constitució ja havien proclamat una independència que, després d’un intent centrifugador entre 1814-1819, van anar afermant durant la dècada següent, aprofitant el rosari de crisis d’una Espanya sacsejada per les lluites intestines entre absolutistes i liberals, dinàstics a banda.

La història de la suposada Hispanitat és, en definitiva, una llarga demostració de cinc segles que confirmen allò que Espanya s’ha entestat sempre a ocultar: que la història de les nacions és un procés temporal de canvis constants, mutacions i fronteres variants, fins fa poc a sang i foc, en el futur, cal esperar, amb democràcia.

De Flandes a Guinea
Vint-i-un països, oficialment, són els que s’han independitzat d’Espanya des que el 1581 ho va fer Flandes. Són els que hem recollit en aquesta llista, en la qual també hi podrien figurar l’Uruguai, escindit del Brasil el 1825, i Puerto Rico, estat associat als EUA, entre d’altres de menor entitat com Palau, al Pacífic.