L’opinió DELS EXPERTS

La república catalana: cap a un sistema financer propi

Catalunya té una indústria de serveis financers potent i diversa, però el procés de centralització del sector cap a Madrid perjudica la seva competitivitat i la de l’economia catalana. Catalunya necessita un sistema financer propi, i la creació del nou estat obre tot un ventall d’oportunitats.

Un estudi de mapatge del sector, fet en el marc d’una iniciativa del govern per impulsar la creació d’un clúster financer català, ha aportat dades sobre la seva dimensió. El componen unes 450 empreses, integrades en més d’una desena de segments de negoci. El sector dona feina a unes 98.000 persones i té uns actius de 955.000 milions d’euros, concentrats en la banca universal (78%). Catalunya és un país altament bancaritzat i amb una elevada concentració, ja que les cinc primeres entitats superen el 90% del mercat.

Les activitats financeres han perdut protagonisme en l’estructura econòmica catalana, amb un pes que s’ha reduït del 4,6% l’any 2000 al 3,6% el 2016. Part d’aquesta pèrdua es deu a la reestructuració del sector, però també a la falta d’organismes reguladors, que són un pol important d’atracció, i a la pèrdua de massa crítica en alguns segments per l’efecte capitalitat de Madrid.

Catalunya té, tanmateix, una gran capacitat per esdevenir plaça de referència en molts segments financers. Té un ecosistema favorable a la innovació, s’està convertint en un hub de capital de risc a Europa, té una demanda empresarial sofisticada i unes universitats excel·lents. Les eines a disposició del govern per enfortir el sector i assolir aquest objectiu són actualment limitades.

Quines oportunitats oferiria una Catalunya estat?

1. Dissenyar una regulació que fomenti la innovació, el creixement sostenible i la igualtat d’oportunitats per als nous agents. Projectes d’èxit de sandbox (o espai de proves) ja s’han dissenyat en altres països i han permès que start-ups tecnològiques financeres provin nous models de negoci no regulats en un espai virtual segur. S’incentiva així la competència i la innovació.

2. Tenir reguladors propers i proactius que redueixin la incertesa regulatòria i que ajudin a implementar la normativa, cosa que molts experts consideren que no succeeix a l’Estat espanyol.

3. Disposar d’un banc públic de desenvolupament amb llicència bancària que financi en les millors condicions projectes clau d’infraestructures, suport a pimes, finançament d’R+D i iniciatives contra l’exclusió social.

4. Impulsar un mercat alternatiu borsari que ajudi les pimes a diversificar el seu finançament, seguint exemples molt reeixits a Europa. El Mercat Alternatiu Borsari (MAB) impulsat pel govern espanyol té una reduïda liquiditat i unes condicions d’accés enfocades a grans empreses. La Borsa de Barcelona podria guanyar noves funcions, que ha anat perdent dins l’estructura de BME.

5. Proposar un codi de bones pràctiques per a tot el sector, més enllà de la normativa. Catalunya té experiències consolidades en banca cooperativa i ètica que es podrien reforçar. Luxemburg, per exemple, es va focalitzar recentment a esdevenir líder en emissions de green bonds i ja té el 50% del mercat mundial d’aquests d’instruments financers, que serveixen per finançar projectes mediambientals.

6. Garantir una millor protecció dels consumidors evitant el llançament de productes complexos i abusius (com preferents, subordinades, clàusules sòl...). Recordem que Espanya té un dels pitjors balanços en rescats bancaris: la majoria de les ajudes no es recuperaran, fet que contrasta amb altres països on no només s’han recuperat, sinó que s’han ingressat beneficis. Un informe del BCE el 2015 determinava que les injeccions a Espanya es van dissenyar de tal manera que era impossible recuperar els diners.

Una Catalunya estat també podria adoptar un sistema de supervisió twin peaks, en què hi hauria dos supervisors: el banc central de Catalunya (BCC), que exerciria la supervisió de la solvència de les entitats financeres, i l’autoritat catalana d’inversions i mercats (ACIM), que supervisaria la seva conducta i asseguraria la protecció dels inversors i una correcta formació de preus. Les dues institucions dotarien Catalunya de veu pròpia en organismes monetaris europeus i internacionals.

El BCC contribuiria al manteniment de l’estabilitat de preus i actuaria com a part integral del Sistema Europeu de Bancs Centrals. Entre les seves principals funcions, hi hauria l’execució de la política monetària, la supervisió micro i macroprudencial i promoure el bon funcionament del sistema de pagaments. Altres tasques serien l’elaboració d’estadístiques, la gestió de divises, la posada en circulació d’euros, les funcions de resolució i els serveis de tresoreria i deute públic. El BCC hauria de recollir les millors pràctiques internacionals, seguint els principis d’independència, transparència, rendició de comptes, igualtat d’accés professional i eficiència.

Cal subratllar que un banc central català aportaria beneficis considerables a l’economia de Catalunya (d’uns 500 milions d’euros anuals nets), que s’ingressarien com a fons públics i es podrien destinar a la millora de serveis públics essencials. La seva creació, així com altres estructures d’estat, generaria també un efecte multiplicador en el PIB resultant de la creació de llocs de treball especialitzats. Una estructura de 500 empleats el situaria entre els bancs centrals més eficients d’Europa.

I PRÒXIMAMENT ORIOL AMAT

La transició energètica

La dependència de l’exterior de la UE per poder atendre les necessitats energètiques actuals amb el risc constant d’un encariment dels preus i la gran influència de la combustió de carbó i hidrocarburs en les emissions de CO2 (les combustions representen de l’ordre del 75% de les emissions de CO2) han obligat a replantejar el sector de l’energia des de la seva governança fins a tot el procés, de la producció al consum: impuls de l’estalvi, millora de l’eficiència, augment de la presència de les energies renovables en el mix energètic, interconnexió de xarxes intel·ligents, apoderament de l’usuari/productor com a veritable eix del procés, impuls de la recerca en energia...

Catalunya, amb els mateixos problemes, ha manifestat sempre la voluntat de complir les directrius europees però una Catalunya país d’Europa té un llarg camí a recórrer per passar de la voluntat als fets. La dependència de l’Estat amb les seves decisions a vegades contràries al que demana la UE no ha ajudat, però no sempre ha estat aquesta la causa.

Es tracta d’emprendre un camí nou garantint l’energia necessària, de qualitat, sostenible i a un preu que faci competitives les empreses catalanes cal crear una autoritat única, una agència de l’energia independent dels canvis polítics a partir d’organismes ja existents i unificar criteris, eliminant totes les redundàncies. Al parlar de preus cal tenir present el cicle de vida dels diferents sistemes i incorporar-hi el cost de les emissions.

L’estalvi té el valor afegit que tothom hi pot participar. Es poden obtenir estalvis importants per la millora de l’eficiència en l’edificació transposant tota la directiva europea i complint-la. Es pot donar lloc a un sector industrial d’arquitectura sostenible líder a la mediterrània amb aprofitament de la llum natural, els corrents d’aire, nous materials...

On més lluny està Catalunya de complir amb l’objectiu europeu és en la participació de les energies renovables en el mix energètic. S’està lluny del 20% previst per l’any 2020 i també de l’objectiu que s’havia marcat el Pla de l’Energia i el Canvi Climàtic de Catalunya 2012 - 2020. Cal posar-lo al dia i elaborar projectes concrets, avaluats i controlables en el temps per poder prendre, si cal, mesures correctores. Hi ha urgència tan pel retràs que es porta pel 2020 com pels objectius de l’any 2030 que el mix energètic ha d’assolir el 35% d’energies renovables i del 2050 on el percentatge ha de ser del 95%. A més, la llei del canvi climàtic preveu no renovar les llicències d’explotació de les tres centrals nuclears de Catalunya que produeixen més del 50% de l’electricitat del país. D’ací a deu anys caldrà haver substituït aquesta producció. Cal debatre, amb objectivitat i amb temps per evitar improvisacions, què cal fer; si es prorroga la vida d’alguna nuclear, si s’importa energia o si se segueix cremant més hidrocarburs.

Les interconnexions de les xarxes catalanes i la potència instal·lada permeten garantir aquest procés sense problemes com tampoc n’ha de tenir el pas del règim actual al que es derivi del exercici de la sobirania.

RAMON GARRIGA

Energia: el repte de la transició energètica

Catalunya no ho té fàcil per esdevenir renovable, i en tot cas ho té impossible continuant a l’Estat espanyol. Per una part perquè té un parc nuclear únic a la península Ibèrica, amb el 50% de la producció elèctrica. Les tres centrals nuclears fan difícil la seva substitució perquè els esglaons a resoldre a cada aturada són grans. La seva substitució demana la instal·lació de més de 7.200 MW fotovoltaics i eòlics en àrees on hi hagi 3.000 hores equivalents de vent i 1.800 hores equivalents de sol. I aquí comença una segona dificultat, instal·lar tanta potència renovable als territoris on hi ha aquest vent i insolació; és a dir, a les Terres de l’Ebre i a l’Empordà. Tots dos territoris han dit clarament que no estan disposats a acceptar ser lloc de generació renovable. L’Empordà perquè es bloca sempre a qualsevol modificació, i les Terres de l’Ebre perquè ja en tenen prou. Per tant, de moment, qualsevol millora energètica l’haurem de fer amb autoconsum als teulats per tot el territori esperant que un dia algú faci un pacte entre la ciutat i el camp que resolgui els problemes d’aigua, energia i habitatge.

La penetració d’energia renovable intermitent, no gestionable, com diuen en el sector elèctric, planteja altres problemes d’envergadura, com són els mecanismes per donar continuïtat al subministrament elèctric i a la sostenibilitat econòmica de les solucions. La continuïtat suposa resoldre l’alternança entre la generació renovable i quan no n’hi ha, per exemple potenciant l’emmagatzemament en turbina-bomba, la instal·lació de bateries, l’ampliació dels intercanvis internacionals i la gestió diferent de la corba de demanda elèctrica (amb calderes de vapor elèctriques i altres usos tèrmics). Però, per sobre de tot, cal una acció decidida i potent per impulsar l’estalvi energètic i la mobilitat elèctrica. Fer la transició renovable requereix haver fet prèviament totes les accions d’estalvi, car l’energia que no es consumeix és la millor i permet resoldre millor l’entrada d’energia renovable. Una cosa semblant passa amb la mobilitat: és molt millor transformar les ciutats per a bicicletes elèctriques, lligades a la modularitat de transport públic, que no pas esperar la solució màgica del cotxe elèctric.

No tinc cap dubte de les dificultats que tot això suposa, com tampoc dels avantatges que comportarà fer bé aquest apassionant període de transició energètica, essent una oportunitat d’or per a posicionar l’economia en un lloc destacat en el món global. Tinguem clar que les solucions seran més culturals i polítiques que no pas tècniques. Aquestes darreres ja estan disponibles.

JOAN VILA

I DEMÀ NATÀLIA MAS

La república catalana cap a un sistema financer propi

L’opinió DELS EXPERTS

Catalunya aprofitarà el sol que capten els sostres i terrats

L’any 2015 la nova energia renovable instal·lada a nivell mundial va superar, per primer cop a la història de la Humanitat, la nova potència d’energies fòssils i nuclear. L’any 2016 s’ha refermat aquesta tendència, alhora que el percentatge d’energia solar fotovoltaica de nova implantació ha superat per primer cop a l’energia eòlica. El 55 per cent de la potència renovable instal·lada al món l’any 2016 ha estat solar fotovoltaica.

L’energia solar està contribuint de forma accelerada a la ineludible transició energètica, en termes d’incrementar l’eficiència energètica i de facilitar la integració d’energies renovables en el sistema elèctric, de reduir les emissions contaminants, de reduir l’alta dependència energètica de països tercers i gràcies a la seva modularitat i als seus preus competitius per als ciutadans, garantir la democratització del model energètic.

La reducció dràstica del cost dels mòduls fotovoltaics (de 8.000 € al 2007 a 1.000 € el 2017 per KW fotovoltaic instal·lat) ha provocat que la producció de l’energia elèctrica d’origen solar sigui completament competitiva i que l’autoconsum fotovoltaic esdevingui una alternativa viable i eficaç per a totes les llars i indústries que disposen de sostres ben orientats al sol.

Avui es fa absolutament innecessari subvencionar el sector fotovoltaic. De fet, en països com el Regne Unit, Alemanya, Califòrnia o Austràlia els sostres solars en llars domèstiques esdevenen normals. França, Portugal i Itàlia estan seguint el mateix camí on l’autoconsum fotovoltaic és estratègic en la seva política energètica i climàtica.

A tot plegat, cal afegir-hi la recent aparició en escena –tot just a finals del 2015 a EUA i Alemanya- d’una nova tecnologia, les bateries d’ió-liti, a preus raonables i amb dimensions i estètica atractives per un habitatge, que faciliten l’emmagatzematge de l’energia del sol durant el dia per consumir-la per la nit o bé compartir els excedents amb els veïns, el que està portant a creixements exponencials a la generació solar distribuïda.

Catalunya, rica en recurs solar, no pot restar d’esquena a la necessitat d’aprofitar l’energia del Sol.

Malauradament però, a diferència d’aquests Estats, al nostre país encara no s’ha materialitzat la necessària aposta per l’aprofitament solar per a generar electricitat en els nostres edificis i habitatges. Els costos per taxes i impostos de les diverses administracions, així com tràmits urbanístics complicats i els permisos de les companyies distribuïdores, només necessaris a Espanya, en dificulten la seva instal·lació i fan que, aprofitar i compartir l’immens recurs energètic renovable i autòcton, l’energia solar, per part dels ciutadans, sigui poc atractiu o senzillament desconegut i fins i tot hi ha qui pensa que està prohibit.

Per tal de donar resposta a les dificultats administratives, el govern a través de l’Institut Català d’Energia, el passat mes de febrer va crear la taula d’impuls a l’autoconsum fotovoltaic. La necessitat de difondre la cultura d’aprofitament de l’energia del sol i de facilitar-ne el seu ús per a generar i compartir electricitat esdevé l’eix central de treball entre les administracions locals i la Generalitat de Catalunya, que compten amb el suport del Gremi d’instal·ladors AGIC- FERCA, de companyies distribuïdores i comercialitzadores d’electricitat, d’enginyeries solars a través de la seva patronal UNEF i el clúster solar Solartys. Els col·legis professionals d’enginyeria, arquitectura i administradors de finques també hi són representats.

Garantir el dret dels ciutadans a autoconsumir, emmagatzemar i compartir l’ electricitat generada a casa seva emprant els sostres, terrats i pèrgoles d’aparcaments ha de ser assumit a l’abans possible i, amb accions concretes i pràctiques, per totes les administracions.

Cal recordar que la possibilitat de compartir l’energia elèctrica del sol estava prohibida a l’Estat espanyol fins fa tot just un parell de mesos en què el TC a instàncies d’un recurs de la Generalitat de Catalunya, va anul·lar l’article que impossibilitava “literalment” el compartir l’energia solar.

Avui, el camí per compartir continua sent feixuc, la normativa estatal és plena d’entrebancs que impedeixen de fer-ho de forma competitiva, això no ens ha de preocupar ni de limitar perquè de ben segur ho canviarem, per què el món, i Catalunya, més enllà de la curta visió del govern espanyol, avança.

Avui ens cal desenvolupar les instal·lacions que ben aviat, quan en tinguem moltes, podrem compartir fins i tot de forma virtual en comunitats solars. No és ciència-ficció, és una realitat a països europeus que gaudeixen de menys recurs solar que Catalunya.

No hi ha dubte que l’energia solar, amb preus competitius i accessible per a qualsevol espai i infraestructura, i amb les possibilitats que ofereixen les tecnologies d’emmagatzematge, està agafant una gran dimensió a nivell mundial. L’energia solar s’està convertint en el petroli del segle XXI.

Catalunya, un país ric amb recurs solar, ha de donar un senyal clar d’aposta per l’energia solar i el sector fotovoltaic en particular, com a element estratègic per a la creació de riquesa, de prosperitat, de desenvolupament tecnològic i de llocs de feina locals i atractius per a persones que volen treballar per un món millor, més net, renovable, distribuït i democràtic.

I DEMÀ RAMON GARRIGA I JOAN VILA

La transició energètica

L’opinió DELS EXPERTS

El Futur de la Banca d’Inversió i dels Mercats Financers a Catalunya

Des de la revolució industrial a Anglaterra a la segona meitat del segle XVIII fins a dia d’avui hem vist com de manera progressiva l’economia financera ha anat guanyant protagonisme i no s’entén una economia moderna en que la seva economia productiva o real no tingui l’important recolzament o complement d’uns mercats financers sòlids i desenvolupats.

En definitiva, encara que l’empresari de l’economia real vegi de vegades les borses, els fons de capital risc, els mercats de deute corporativa o la gestió d’actius financers com alguna cosa llunyana, aquest son cabdals pel bon funcionament de la economia d’un país. Per una banda ofereixen finançament no bancari als seus projectes empresarials i en un país tan bancaritzat com el nostre aquesta alternativa es molt remarcable. Per altre banda aquells excedents empresarials i l’estalvi de les famílies poden tenir una gestió de qualitat que preservi i augmenti la seva riquesa.

En aquest article tractem quina es la situació de la banca d’inversió i dels mercats financers a Catalunya i de l’enorme potencial que té, tant pels seus usuaris (empreses i famílies) com pels professionals d’aquest sector. Es important diferenciar la banca universal o comercial, aquella que es dedica al dia a dia amb serveis bàsics bancaris (rebuts, préstecs, targetes, comptes corrents, etcètera) de la banca d’inversió i dels mercats financers en general, entenent-ho com l’accés a ampliacions de capital d’empreses cotitzades, a l’emissió de bons d’empreses privades per obtenir finançament, a l’accés al finançament mitjançant entitats de capital risc per empreses no cotitzades o a la gestió professional i especialitzada dels estalvis i inversions de clients o institucions mitjançant fons d’inversió, bons o accions. L’experiència dels mes grans i el talent dels mes joves seran cabdals per potenciar aquest sector de la economia catalana.

Després de vint anys de carrera en els mercats financers, vuit d’ells al districte financer de Londres, la meva sensació es que a Catalunya la banca que anomenem universal s’ha consolidat (tenim dos entitats de referencia) però la banca d’inversió s’ha desenvolupat a un ritme menor que en d’altres indrets. Les ciutats europees més actives en la gestió de l’estalvi i la inversió son Londres, de lluny, Frankfurt, Paris, Luxemburg o Dublín. I dintre de l’estat espanyol, Madrid ha anat guanyant terreny a Barcelona en els últims anys. Quan un gran banc d’inversió o gestora de fons vol introduir-se a Espanya en la majoria dels casos escull la capital per establir la seva oficina de representació o operativa. Això es degut a multitud de factors d’entre els quals jo en destacaria tres: el primer es l’efecte capitalitat, el segon es el major esforç que han fet per atraure aquestes entitats i el tercer, i potser el mes important, es la nova llei del mercat de valors 24/1988 que de manera resumida diré que potenciava la presencia d’institucions bàsiques pel funcionament del mercats de valors a la capital, per exemple la Comisió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) i que d’alguna manera deixava a altres places financeres històricament importants com Barcelona en un paper molt secundari.

En una Catalunya independent seria necessari un esforç públic-privat per dissenyar un projecte de reorganització i desenvolupament de Barcelona com a capital financera. El talent hi és, només cal reflexionar sobre els milers de joves que desenvolupen part de la seva carrera en altres places financeres de referencia i després tornen a Catalunya, i la massa critica d’usuaris d’aquest tipus de serveis també està fora de cap dubte. De fet és paradoxal que aquestes entitats internacionals que he esmentat abans s’instal·len a Madrid i contracten a professionals que després es passen el dia a l’AVE o al Pont Aeri amunt i avall per venir a Barcelona a cobrir aquest mercat de clients catalans. Referent als esforços per una Barcelona capital financera ja s’hi treballa i la iniciativa de la Generalitat i altres agents privats del sector financer català per reflexionar i posar en comú la situació real del sector ja s’ha fet. No s’hauria d’aturar aquesta iniciativa i s’hauria de passar al següent pas que seria dissenyar una estratègia i un pla de treball per portar-la a terme. I aquí caldrà pensar molt bé en que es vol especialitzar Barcelona dintre dels diferents subsectors existents que van des del sector assegurador, la gestió d’actius, els fons de capital risc, la innovació tecnològica (fintech) fins els serveis operatius de recolzament.

En definitiva, crec que els empresaris i ciutadans de Catalunya poden tenir la certesa que les bases per tenir un sector financer important hi son. Cal treballar-les i potenciar-les perquè així les famílies i empreses puguin tenir accés a un finançament no bancari ampli i de qualitat i una correcte gestió dels estalvis amb garanties.

Catalunya aprofitarà l’energia solar dels sostres

L’opinió DELS EXPERTS

El finançament de les empreses a Catalunya i del nou estat català

El finançament de les empreses en una Catalunya independent està garantit

Un projecte empresarial requereix recursos econòmics per invertir en els seus processos de creació de valor. A banda dels recursos financers propis, com el capital social, les empreses sovint necessiten finançament extern. Serà, per tant, essencial que una Catalunya independent garanteixi aquestes necessitats de finançament al sector privat.

El mercat financer a Catalunya és un mercat potent i estructurat, en plena adaptació a les noves tecnologies i models de negoci. Està actualment configurat pels següents actors més significats: (I) entitats financeres de banca universal, com CaixaBank, Banc Sabadell, (II) entitats financeres especialitzades, (III) entitats asseguradores, (IV) l’Institut Català de Finances (ICF), que podria esdevenir en el seu moment el Banc Central de Catalunya i (V) la Borsa de Barcelona. Aquest esquema ofereix la base suficient per a la configuració d’una plataforma del sector financer, com a clúster financer, que doni una resposta idònia a les necessitats financeres de les empreses i particulars en una Catalunya independent. Cal així mateix considerar que unes finances públiques sense dèficit, com les que tindria una Catalunya independent, alliberarien molts recursos financers cap al sector privat, de tal forma que el flux de crèdit a les empreses i als particulars s’ampliaria, s’abaratiria i, per tant, quedaria totalment garantit.

L’actual sistema fiscal i de finançament de l’Espanya autonòmica perjudica la imatge de Catalunya com a deutor en els mercats financers internacionals

El fet que la Catalunya autonòmica no recapti la majoria dels impostos que es generen en el seu territori, i que al voltant de 16.000 milions d’euros anuals d’aquests impostos, aproximadament un 8% del PIB català, no reverteixin a Catalunya, incideix molt negativament en la situació de les finances públiques catalanes, que presenten greus problemes de liquiditat, tota vegada que la part més important dels seus ingressos via impostos els recapta l’Estat espanyol, decidint-se a Madrid en quina proporció reverteixen a Catalunya.

Aquesta situació perjudica greument la qualificació creditícia (rating) del bo català en els mercats financers internacionals, actualment de bo porqueria, gairebé la més baixa de totes les qualificacions, i que impedeix l’accés de Catalunya als mercats financers internacionals per obtenir finançament. Per aquest motiu, les finances públiques catalanes depenen gairebé de forma exclusiva del mecanisme politicofinancer anomenat Fondo de Liquidez Autonómica (FLA), mecanisme instrumentat per l’Estat espanyol, no només per facilitar finançament a determinades autonomies, sinó també, i molt especialment, per condicionar les seves polítiques.

En canvi, la realitat al País Basc i Navarra, comunitats autònomes que gaudeixen d’un tracte fiscal especial gràcies al seu règim foral, és ben diferent. Aquestes comunitats autònomes recapten gairebé tots els impostos que generen i contribueixen únicament amb una quota al finançament de determinats serveis públics estatals. Aquestes comunitats, tot i no ser econòmicament tan sòlides, potents i diversificades com Catalunya, tenen unes finances sanejades i, per tant, gaudeixen paradoxalment d’una qualificació creditícia en els mercats financers internacionals molt millor que l’actual de Catalunya. És absolutament innegable que l’actual qualificació creditícia de la Catalunya autonòmica en els mercats financers internacionals no es correspon de cap manera amb la solidesa de la seva economia.

Un estat català independent no tindria dèficit públic i podria accedir als mercats financers internacionals amb absoluta normalitat

D’acord amb la metodologia de Standard & Poor’s, reconeguda agència internacional de qualificació creditícia, una Catalunya independent, recaptant els seus propis impostos, sense dèficit públic i gestionant els recursos generats en el seu propi territori, gaudiria d’una qualificació ben diferent, evidentment millor que les del País Basc i Navarra i que la del mateix Estat espanyol. Estudis recents (Revista de Catalunya, Impacte econòmic de la independència, número extraordinari, 2016/17) demostren que una Catalunya independent gaudiria d’una qualificació creditícia de AA-, per sobre del nivell mínim del que s’anomena “grau d’inversió”.

Actualment Catalunya té atribuïda una qualificació de B+, considerada una inversió especulativa o d’alt risc, com Albània, Hondures i el Senegal. És evident que les economies de Catalunya i les d’aquests estats no tenen res a veure. Per tant, sembla evident que hi ha determinats factors –fonamentalment, el control absolut dels ingressos públics a Catalunya, majoritàriament dels impostos, per part de l’Estat espanyol– que influeixen molt negativament en l’actual qualificació creditícia de Catalunya, factors que desapareixerien en cas de la creació d’un nou estat català.

Per aquestes raons es pot concloure que, tant el sector privat com el sector públic català en una Catalunya independent tindrien garantits l’accés als mercats financers, locals i internacionals, amb absoluta normalitat i en molt millors condicions que les de la Catalunya autonòmica.

I DEMÀ ROBERT CASAJUANA

El futur de la banca d’inversió i dels mercats financers a Catalunya

L’opinió DELS EXPERTS

Ni un segon vagant per l’espai extracomunitari

S’ha parlat i escrit molt sobre la qüestió de la permanència o expulsió de la Unió Europea en cas que Catalunya proclami la seva independència. I el cert és que, més enllà de determinades declaracions polítiques, normalment interessades, els tractats comunitaris no preveuen com gestionar una situació d’aquest tipus. L’única referència a quelcom similar queda recollida en l’article 50 del tractat de la UE, que preveu que un Estat pugui deixar la Unió després d’una negociació de dos anys.

En absència de cap guia legal que permeti orientar la gestió d’un cas com el que ens plantegem, la negociació política serà determinant. L’experiència demostra que la UE es guia pel pragmatisme, sovint donant una cobertura legal a acords polítics previs o a fets consumats. És el que ha passat en una gran quantitat d’ocasions, des de la reunificació alemanya, fins al recent rescat de Grècia, passant per l’entrada a la UE de l’illa de Xipre. Tots eren casos singulars, no previstos pels tractats, que van haver de ser gestionats políticament, amb imaginació i pragmatisme. Res no fa pensar que el cas català hagi de ser diferent.

Abans de veure quins efectes pot tenir aquest pragmatisme per al potencial cas català, cal destacar una prèvia. El Govern espanyol sosté que no reconeixerà una declaració d’independència de Catalunya. Aquest fet ens permet garantir que, mentre no canviï la seva posició, el govern espanyol seguirà considerant Catalunya com a part de l’Estat espanyol i, automàticament i mal que li pesi, com a part de la UE. Mentre Espanya no reconegui el nou estat, Catalunya no pot deixar de formar part de la UE.

Amb aquesta premissa i tenint en compte que és impossible fer fora un territori com Catalunya de la nit el dia sense provocar un daltabaix econòmic i social a tota la UE, és evident que l’afirmació que Catalunya quedarà fora de la UE l’endemà mateix d’haver declarat la independència no s’aguanta per enlloc. Per raons anàlogues, l’encaix o adhesió automàtica, l’endemà mateix de la declaració d’independència, també és improbable.

Què és, doncs, el més plausible que passi?

Primer, la nova República Catalana podrà negociar el seu encaix a les institucions de la UE amb la tranquil·litat de saber que, mentre el Govern espanyol no la reconegui, el territori i la població catalans seguiran sent considerats part de la Unió a tots els efectes. La negociació amb les capitals estrangeres i amb Brussel·les es produirà en paral·lel a la negociació amb Madrid. Aquest període pot durar un cert temps. Cal recordar, a tall d’exemple, que Eslovènia va celebrar un referèndum d’autodeterminació seguint els procediments constitucionals vigents i va trigar sis mesos des de la declaració d’independència a aconseguir el primer reconeixement.

Segon, el dia que Madrid reconegui la República Catalana, fet que serà fruit d’una negociació, no hi haurà cap impediment perquè les institucions de la UE i els països que encara no han reconegut aquesta nova realitat facin el mateix pas. Si les negociacions han avançat prou quan Madrid faci el pas, és possible que la UE pugui donar la benvinguda al nou estat membre de manera immediata. En cas que calgui més temps per acomodar Catalunya a les institucions comunitàries, es buscarà garantir un encaix que no afecti el dia a dia dels actors que interactuen amb Catalunya: ciutadans, treballadors, empreses, inversors, etc.

És d’esperar que aquest període transitori impliqui la signatura d’un acord multilateral entre Catalunya, Espanya i la UE pel qual es garanteixi, com a mínim: a) la vigència de tota la legislació comunitària a Catalunya, b) el manteniment de Catalunya al mercat únic i c) la vigència de les quatre llibertats de moviment (per a persones, treballadors, empreses i capitals) per als agents catalans, espanyols i comunitaris en tot el territori de la UE, inclosa Catalunya.

Mentrestant se seguirà negociant amb les institucions, el pes i la representació que la República Catalana tindrà al si de la UE (presència al Consell, a la Comissió Europea, al Parlament Europeu, al Tribunal de Justícia de la UE, etc.) i la seva contribució a les arques comunitàries, entre moltes altres qüestions. Cal recordar que la nova Espanya també haurà de negociar la seva representació a la UE, ja que haurà perdut població i PIB.

Estic convençut que la raó acabarà imposant-se. Catalunya vol ser part de la UE, vol participar del procés de construcció europea i treballar per una millor governança democràtica. No és de rebut que la comunitat internacional aculli països que han aconseguit la independència a través d’un conflicte violent i que un país que s’autodetermina pacíficament i democràtica sigui sentenciat a l’ostracisme. Si aquest argument ètic no és suficient, sempre en quedaran de més tangibles, com ara que l’economia catalana representa el 2% de l’eurozona, com la finlandesa, i està situada en un punt molt menys perifèric que no pas Finlàndia. Així mateix, Catalunya és i serà contribuent neta a la UE, acull més de 5.500 multinacionals i és un centre vital de producció científica i d’atracció de talent.

Més enllà de la campanya de la por, un cop la realitat s’hagi imposat, tots els actors buscaran una solució beneficiosa per a tothom. Com sempre s’ha fet a la UE.

I DEMÀ JOAN M. MATEU

El finançament de les empreses

L’opinió DELS EXPERTS

I l’europea? La nacionalitat espanyola dels catalans

Aquesta és la famosa pregunta que es va fer a si mateix el president Mariano Rajoy en una entrevista a Onda Cero el 25 setembre del 2015 en ser preguntat sobre la nacionalitat i la ciutadania europea dels catalans, en el supòsit d’una Catalunya independent.

L’atribució de la nacionalitat d’una persona és un acte sobirà de cada estat que atorga a qui haguí nascut, sigui fill de pares nacionals d’aquell Estat o hi aspiri especialment si resideix un temps en el seu territori. Cal veure la legislació vigent a l’Estat espanyol per saber si, en el futur, qui tingui la nacionalitat catalana podrà gaudir també de la nacionalitat espanyola, tenir doble nacionalitat i si mantindria l’estatus de ser ciutadà de la Unió.

La legalitat espanyola reguladora de l’adquisició, la pèrdua, la conservació i la recuperació de la nacionalitat espanyola la trobem a la Constitució del 1978 (art. 11); al Codi Civil (arts. 17 a 26), i al Tractat de Funcionament de la Unió Europea del 2009 (TFUE) (arts. 20 a 25). Segons aquelles normes es pot defensar jurídicament que, en el supòsit d’una hipotètica Catalunya independent, els catalans que avui fossin “espanyols d’origen” mantindrien la seva nacionalitat espanyola i també continuarien sent “ciutadans de la Unió Europea”. A mes, gaudirien legalment de la doble nacionalitat catalana i espanyola.

La majoria dels catalans que avui viuen a Catalunya són, per naixement, filiació o opció, “espanyols d’origen”, una qualitat que els confereix una condició juridicopolítica “privilegiada o blindada”, ja que, d’acord amb l’article 11.2 de la Constitució, mai poden perdre la nacionalitat espanyola com a sanció. Nomes hi poden renunciar i perdre-la voluntàriament.

Cal aclarir dos conceptes que es confonen sovint: “espanyol d’origen” i “espanyol originari”. Són espanyols originaris els que tenen la nacionalitat espanyola pel seu naixement a l’Estat espanyol (ius soli) o pel fet de ser fills de pare o mare espanyols (ius sanguinis). Espanyol d’origen és un estatus jurídic que atorga la Constitució i que tenen normalment els que són espanyols originaris, però poden tenir-lo els que l’obtenen posteriorment, malgrat que ja tinguessin una altra nacionalitat. És la llei espanyola la que concedeix aquest privilegi des del 1978. Poden ser-ne els adoptats, i en alguns casos els que han adquirit, optat o recuperat la nacionalitat espanyola en virtut de la llei de la memòria històrica del 2007.

Sembla un embolic, però tots els espanyols originaris són espanyols d’origen, però no tots els espanyols d’origen són originaris.

L’adquisició de la nacionalitat catalana no suposaria la pèrdua de la nacionalitat espanyola d’origen dels seus titulars. La Constitució del 1978 en l’article 11.3 i també el Codi Civil (art. 24) reconeixen expressament el dret a tenir la doble nacionalitat als ciutadans que ja siguin nacionals d’un estat iberoamericà o amb una vinculació històrica amb Espanya.

La ciutadania de la Unió Europea és un estatus juridicopolític que tenen les persones que tinguin la nacionalitat d’un estat membre (no d’un estat que sigui membre!!!). Catalunya no serà inicialment un estat membre, però tots els catalans, també espanyols, serien “ciutadans de la Unió”. A menys que Espanya surti de la Unió, tots els catalans espanyols continuaran gaudint d’aquest estatus d’estrangeria privilegiada.

Per modificar aquestes normes que avui garanteixen el que assenyalo caldria:

1r. Modificar la Constitució del 1978 com a mínim els arts. 11, 14 i 93. 2n. Modificar el Codi Civil. 3r. Modificar el Tractat de Funcionament de la Unió. Els primers textos legals són mes fàcils perquè és Espanya la que decideix. Però per modificar el TFUE es requereix la unanimitat dels 28 estats membres. Estic segur que Itàlia, Grècia, Portugal i tots els espanyols amb doble nacionalitat s’hi oposarien frontalment.

La paradoxa serà que, mentre Catalunya no s’integri de ple dret com a nou estat sobirà a la Unió Europea, la majoria dels seus 7.500.000 ciutadans tindran la ciutadania de la Unió i la nacionalitat espanyola.

Desconeixem quina serà la legislació catalana futura en matèria d’adquisició de nacionalitat, però suposem que, necessàriament, admetrà la doble nacionalitat catalana i espanyola de manera unilateral i sense necessitat d’un tractat internacional. Aquesta situació dels nous catalans és una realitat que la llei catalana haurà de reconèixer i sobretot protegir.

I DEMÀ ALBERT ROYO

Ni un segon vagant per l’espai extracomunitari

L’opinió DELS EXPERTS

El futur de les infraestructures

La nostra és una terra de pas, d’entrada i de sortida de mercaderies, de comerç, d’exportació i importació, un canal d’entrada i sortida dels fluxos turístics i amb un gran teixit industrial i productiu, un territori que forma part de la Mediterrània i que és la gran porta logística i d’entrada del sud d’Europa.

És cert que les xarxes actuals de transport són notablement millors que les de fa dècades, però això no suposa que tot estigui fet. No podem oblidar que encara ens cal resoldre tots els colls d’ampolla del nostre territori. Trams on es pateix congestió, contaminació, reducció de l’eficiència, manca de seguretat o d’intermodalitat, per una falta d’inversions. Colls d’ampolla que tenen noms propis: són les nacionals N-240, N-340, N-II, la B-40, els accessos al port i aeroports, el tercer fil del corredor del mediterrani o les rodalies.

Són infraestructures estratègiques del nostre país, moltes d’elles planificades fa dècades, però que avui dia resten amb les obres sense finalitzar. Totes aquestes infraestructures, que afecten el dia a dia dels catalans i les catalanes, no depenen de la Generalitat sinó que són titularitat de l’Estat.

Dades recents fixen el dèficit fiscal de Catalunya entre 11.000 i 16.000 milions d’euros (segons el mètode de càlcul utilitzat) cada any. Només que destinéssim anualment un 10% d’aquest a resoldre els dèficits històrics en inversió en infraestructures, l’any 2023 disposaríem de tots els colls d’ampolla dependents de l’Estat executats i en servei.

Però, podem pensar que un govern de la Generalitat compliria més que el govern de l’Estat? Un bon referent d’això és el del conveni signat el 2005 entre la Generalitat i l’Estat per a la resolució dels colls d’ampolla viaris. El compromís d’inversió era de 3.805 milions d’euros per part de l’Estat i 3.540 milions per part de la Generalitat, abans del 2012. Tot i no arribar al 100% del seu compromís, la Generalitat ha acreditat un ritme inversor notablement superior del que ha demostrat l’Estat, permetent-li poder complir la seva part del conveni en els propers 4 anys, mentre que l’Estat necessitaria 34 anys més.

Hem viscut moments molt difícils, però també són moments de reflexió, d’afrontar els canvis amb il·lusió i valentia. Recordem el que deia Rovira i Virgili fa cent anys: “No es tracta que els polítics de Madrid ens governin bé, es tracta que deixin de governar-nos.”

Ara cal aprofitar el moment per canviar la conjuntura i dotar-nos del que ens manca, política pròpia per una economia amb unes prioritats pròpies. Perquè necessitem les eines i els instruments –infraestructures i gestió intel·ligent de la mobilitat– per multiplicar les possibilitats d’una economia que el món reconeix com a productiva, creativa, amb talent.

La Catalunya estat que volem ens obre la porta per construir la mobilitat 4.0 del segle XXI, amb les eines adequades de les quals ara no disposem: finançament, inversions, gestió, governança i regulació.

I què és la mobilitat 4.0? Pensem que ara vivim la que molts anomenen “quarta revolució industrial”. Assistim a la confluència d’intensos canvis i tecnologies que evolucionen a una velocitat sense precedents. La mobilitat del futur s’engloba en aquest nou context per adaptar-se a les exigències de la societat, que demanda una gestió i una política que maximitzi els recursos disponibles, una gestió intel·ligent o smart. Gestió smart per deixar enrere la teoria clàssica d’expansió i de creixement il·limitat de les xarxes, de TAP, autovies i aeroports cap al no res. Gestió smart com a visió d’eficiència, innovació, governança, millora contínua, sostenibilitat i optimització de recursos.

A Catalunya ja fa temps que tenim interioritzat aquest concepte i l’apliquem amb resultats molt positius: visió zero accidents, actuant de forma preventiva –abans dels accidents– i no pas reactiva, amb l’objectiu d’una reducció dels accidents constant.

També destacable en aquest sentit és el projecte T-Mobilitat, que properament veurà la llum. Consistent en una nova targeta sense contacte que substituirà tots els títols de transport, primer a l’àrea metropolitana de Barcelona i després a tot Catalunya, significarà el primer gran pas cap a la gestió smart de la mobilitat amb les mires posades en una autoritat de transport per a tot Catalunya, que gestioni el conjunt de tota la mobilitat, pel que fa a tarifes, i per tots els modes de transport, per configurar territoris, corredors de mobilitat i ciutats com a ecosistemes interconnectats. Falta camí per recórrer, tenim al davant molts reptes. És moment d’afrontar aquests canvis com l’oportunitat per dissenyar infraestructures intel·ligents, que puguin donar cabuda al vehicle autònom, elèctric, connectat i compartit.

És moment d’aplicar la nova visió de la gestió intel·ligent a les xarxes i infraestructures existents per millorar-les, modernitzar-les i fer-les més eficients, sense perdre de vista que els projectes de futur no poden ser aliens a les futures necessitats i demandes de la nostra societat: les infraestructures no només són un element clau per al desenvolupament econòmic, sinó que també han de ser una eina per millorar la qualitat de vida dels ciutadans. La mobilitat del futur és una mobilitat al servei de les persones.

I DEMÀ FRANCESC REGUANT

La nostra pagesia. El Futur del sector agroalimentari

L’opinió DELS EXPERTS

El gran eix Ferrmed i el corredor mediterrani

Ferrmed ha fet un gran esforç durant els seus catorze anys d’existència per introduir diversos conceptes essencials en l’àmbit de la UE: el concepte de xarxa ferroviària selectiva reticular i policèntrica, uns estàndards comuns (Ferrmed standards) per a aquesta xarxa i la selecció de grans corredors dins d’aquesta xarxa, particularment el gran eix Ferrmed (ferrocarril Escandinàvia-Rin-Roine-Mediterrània occidental), que en el sector sud coincideix amb l’anomenat corredor mediterrani.

Els resultats fins ara són: acceptació del concepte de xarxa selectiva i, en gran part, dels Ferrmed standards, i consideració del gran eix Ferrmed i del corredor mediterrani com a integrants d’aquesta xarxa. Una altra cosa és passar dels aspectes conceptuals a les realitats concretes.

La xarxa aprovada per la Comissió Europea i els estats membres és excessiva i difícil de reconvertir convenientment. Les línies integrants del corredor mediterrani no s’acaben de refer o ampliar d’acord amb les necessitats socioeconòmiques dels territoris afectats ni a França ni, encara menys, a l’Estat espanyol.

El gran eix Ferrmed, conjuntament amb el corredor mediterrani, uneix pràcticament totes les regions locomotores de la UE i s’adiu amb el gran vector de progrés nord-sud de l’Europa occidental (vegeu figures adjuntes).

El ple desenvolupament econòmic d’aquestes regions descansa en la necessitat d’unes bones infraestructures de comunicació entre si. La taxa de rendibilitat interna de les inversions necessàries és de l’11,09%, d’acord amb l’estudi de detall fet per Ferrmed. Tot això, només comptant l’estalvi energètic, de mà d’obra i de temps, i l’impacte mediambiental favorable, sense considerar els resultats de la creació de llocs de treball i el creixement del PIB.

Pel mar Mediterrani, hi passa el tràfic intercontinental més important del món. La falta d’eficàcia i de bona connectivitat dels ports de la Mediterrània occidental fa que el 75% d’aquest tràfic vagi als ports del mar del Nord, obviant els de la costa Mediterrània. La causa principal és el retard en la reconversió a l’ample internacional de les línies afectades a l’Estat espanyol. S’observa, així mateix, una mancança total de planificació en el desenvolupament progressiu de la xarxa i de les seves connexions als ports, a les terminals intermodals i als polígons industrials per part del govern espanyol i una discriminació gran pel que fa a les prestacions que calen a mitjà i a llarg termini en les línies del corredor.

Ferrmed insisteix en la necessitat que tot el corredor mediterrani, tant a França com a l’Estat espanyol, disposi sempre d’un mínim de dues línies paral·leles (quatre vies en total), totes aptes per a la circulació de trens d’ample de via internacional.

A França, falta el desdoblament de la línia entre Montpeller i Perpinyà, i a l’Estat espanyol, passar a ample internacional les línies convencionals des de Portbou fins a Múrcia (i, d’allà, nova línia vers Almeria i Algesires), amb una línia addicional entre Tarragona i València per a trens de passatgers d’alta velocitat que alliberi la convencional per al tràfic de mercaderies.

El tràfic potencial tant de passatgers com de mercaderies al sector París-Barcelona –i, per extensió, fins a València, Múrcia i Almeria (sense oblidar la connexió amb la vall de l’Ebre)– és enorme.

D’acord amb l’estudi global que vam fer l’any 2009, extrapolant els resultats a les circumstàncies actuals i tenint present la captació de nou tràfic intercontinental per als ports de Barcelona, Tarragona i València, així com les conclusions d’una enquesta que hem fet recentment, amb unes bones infraestructures i un sistema d’explotació adient, el tràfic actual de mercaderies es podria multiplicar per cinc en el decurs dels propers deu anys, fet que significa la saturació de la línia mixta que passa per la Jonquera i la necessitat de convertir a ample internacional la línia de Portbou, el desdoblament de la línia Montpeller-Perpinyà i una nova línia exclusiva per a mercaderies entre el nus de Castellbisbal i Tarragona.

Amb trens directes de passatgers París-Barcelona, fent el trajecte complet en quatre hores, es podria captar una part significativa (prop d’un 30%) del tràfic aeri, que és actualment d’uns 9.000 passatgers/dia (3.285.000 a l’any).

Això, juntament amb millors horaris de trens en els trajectes Barcelona-Lió, Barcelona-Marsella i Barcelona-Tolosa, i noves connexions amb Suïssa, el nord d’Itàlia i el sud d’Alemanya, així com trens “regionals” entre Lleida, Tarragona, Barcelona, Girona, Figueres, Perpinyà, Narbona, Besiers i Montpeller, i el tràfic addicional que aportaria la nova línia d’alta velocitat entre València i Barcelona, representaria multiplicar per quatre el nombre actual de trens de passatgers que creuen les Alberes.

L’impacte en estalvi energètic i la reducció de temps de trànsit serien molt significatius, amb una disminució d’emissions de gasos amb efecte hivernacle de més d’un milió de tones anuals.

La creació de noves indústries i pols logístics a la megaregió Barcelona-Lió (segons Richard Florida), que té com a nucli central Catalunya, representaria un increment molt important del nombre de llocs de treball i un gran augment del PIB (de prop d’un 1% anual durant un període de consolidació de deu anys).

Però tot plegat depèn de la voluntat dels governs francès i espanyol, principalment de l’espanyol. La plena sobirania de Catalunya podria ser determinant per aconseguir aquests objectius.

I aLPRÒXIM ARTICLE, RICARD FONT

El futur de les infraestructures