GUILLEM LÓPEZ CASASNOVAS

Podeu acabar perdent la guerra

No tinc dubtes que finalment hi haurà d’haver, senyor Rajoy, un acord amb el govern que vós presidiu. Ja sigui per al repartiment del deute o per a un nou finançament autonòmic. Es dirimeix ara com cada una de les parts arriba a aquest acord: amb els remers esforçats acostant-se a port tot i la tempesta, o sota la custòdia de qui ha trencat el pal major de la nau. Potser serà, doncs, un acord imposat per mantenir-nos rellogats en un pis de la vostra propietat, o potser abastirem un pis tutelat –amb propietari i claus tot i els serveis comuns federats–, o fins i tot potser acordem una casa aparellada de propietat independent o establim una nova comunitat de propietaris de les respectives finques frontereres separades. Com ens agradaria escollir amb il·lusió l’arquitectura dels nous habitatges, els plànols dels espais per compartir i la nova organització veïnal volguda, i no pas un torcebraç amb els vostres poders!

Que caldrà acabar establint un acord, no només ho crec jo; també, en l’àmbit internacional en què em moc, l’exigència d’una entesa comença a ser un clam. No hauria de poder ser d’una altra manera. Senyor Rajoy, no puc pensar que, encara que estigueu temptat a creure que així guanyareu la batalla, oblideu que, a pitjor, podeu acabar perdent la guerra, perquè res no seria ja igual per a cap de nosaltres en el futur mediat. La desafecció de què se us parlava en el passat, més la frustració dels que ara volem votar, podria fàcilment esdevenir rancúnia. No puc encobeir tampoc que, sense que feu cap proposta, porteu els catalans –també als que us són fidels i estan a favor de continuar essent rellogats– a aquest atzucac. Molts d’ells comparteixen la reivindicació d’un tracte millor per al nostre país. Sou també president d’un govern que representa molts amics meus espanyols que voldrien l’acord. I no puc creure que ens vulgueu a tots espanyols i alhora menystingueu les nostres reclamacions. Quina irresponsabilitat seria que, més enllà de les gesticulacions de cada conjuntura –i déu-n’hi-do les que heu fet en el passat–, no hàgiu pensat ara res per a tots aquells que no pensem com vós i volem definir el nostre futur. Jo us prometo que, si ens deixeu fer-ho, treballaré per un futur de bona convivència i amb la millor recuperació dels vincles de veïnat.