Avui fa setanta anys que va morir afusellat Carles Rahola i Llorens (Cadaqués 1881- Girona 1939). Historiador, escriptor, assagista, periodista, activista cultural i social des de la Girona de les primeries del segle passat, Rahola va ser assassinat perquè va voler complir el seu deure de ciutadania. No es va voler exiliar perquè estava convençut que res no li havia de passar perquè res de mal no havia fet. Més que això. Poc abans de ser assassinat, en la carta de comiat als seus familiars, va deixar escrit que no creia deixar cap enemic «en la dolça Catalunya que he estimat tant, en aquesta Girona dels meus amors ni tampoc fora d'ella». Com a fundador i president de l'Ateneu Gironí, aquest ciutadà de bé va promoure algunes de les iniciatives culturals més populars dels anys vint i trenta del segle XX. L'autor de Breviari de ciutadania, l'humanista generós, demòcrata, republicà, intel·lectual compromès amb el poble i renyit amb l'elitisme és, ell sí i més que hauria de ser-ho, un dels nostres símbols més preuats. Rahola, ell sí, va posar en relleu fins a la mort el seu compromís amb Girona i amb «la dolça Catalunya». En vida, des de l'Ateneu, va ser promotor d'activitats culturals i socials i es va preocupar per l'educació i la formació de la joventut del seu temps. Essent així les coses, com és que no se'ls va ocórrer a la Cambra de Comerç, a Caixa Girona, a la Fundació Gala-Salvador Dalí i a «la Caixa» pensar en una Fundació Carles Rahola, per exemple, per als seus nobles objectius? Com a mínim, els que expressen com a principals hi tindrien cabuda. Però no serviria, això sí que no, per apropar la figura del príncep de Girona als gironins i als catalans.