La vaga que els jutges van protagonitzar el 18 de febrer passat no va ser la primera de la seva història. Almenys a Catalunya. El 12 de setembre del 1934, la magistratura i la fiscalia van acordar suspendre tots els judicis assenyalats a l'Audiència de Barcelona durant tres dies en protesta per la detenció del fiscal Manuel Sancho després d'un judici en què la judicatura va escenificar el seu constant rebuig a utilitzar el català, llengua oficial durant la República i una assignatura encara pendent en l'administració de justícia. Aquesta protesta es recull en el nou llibre de Federico Vázquez Osuna (Alcaudete, 1964): La Justícia durant la Guerra Civil. El Tribunal de Cassació a Catalunya (1934-1939). «Un llibre imprescindible per a magistrats, fiscals, advocats i demòcrates. És una bona lliçó d'on pot anar a parar un corporativisme manipulat», va afirmar l'exfiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, José María Mena, en una brillant intervenció durant la presentació del llibre, abans-d'ahir al vespre, a la llibreria La Central.

Vázquez, funcionari de l'administració de justícia i doctor en història contemporània, despulla el passat fosc de la justícia, i també dels polítics, durant una època llarga i convulsa de la nostra història. En aquesta nova recerca, hi ha una premissa clau que ja va mostrar en el seu anterior llibre, La rebel·lió dels tribunals: els jutges i fiscals provenen d'antigues nissagues de poder i els mateixos que van servir en la monarquia es mantenen en la República, tot i la seva desafecció, i després amb el franquisme. De neteges, n'hi va haver en tots els governs, però no es podia fer intensament; si no, l'administració de justícia hauria quedat buida, exposa l'autor. A Barcelona, amb l'eufemisme de jubilacions, s'aparta de la feina un 13% dels funcionaris judicials i fiscals contraris a la República. I durant el franquisme –en què la delació de companys va ser constant i execrable– van ser acceptats un 60% dels funcionaris judicials que durant la guerra havien acatat l'autoritat de la República. El lector se sorprèn en descobrir que molts jutges i advocats fidels a la República es van adscriure a la maçoneria, com una forma de promoció i un salconduit per obrir-se camí a l'estranger en previsió d'una derrota en la guerra. Vázquez detalla l'evolució de la judicatura amb noms i cognoms, «es mulla donant la seva opinió» i a voltes es mostra «massa dur» amb l'actuació d'aquests protagonistes, assegura Joan Villarroya, catedràtic d'història contemporània, que amb el seu col·lega Antoni Segura coincideixen a definir Vázquez com «un historiador rigorós i apassionat de la recerca», a més de ser una rara avis en el gremi, «en compartir la documentació inèdita que descobreix».

La corrupció als tribunals també és una constant en aquests trenta anys compilats. És colpidora l'actuació de l'Oficina Jurídica, instal·lada el 1936 al Palau de Justícia. Sota l'empara de reparar el dany a la classe obrera i adscrits a la CNT i ERC, individus sense escrúpols van sembrar el terror amb la seva criminalitat i rapinya.

També s'hi detalla la creació del Tribunal de Cassació de Catalunya (TCC), el màxim òrgan judicial català en dret civil i contenciós administratiu, assolit amb l'Estatut de 1932. El primer president del TCC, Santiago Gubern Fàbregas, reconegut jurista, és el fil conductor de les vicissituds de l'alt tribunal català.«L'escrupolositat legal de Gubern el va fer anar per endavant molts decennis», afirma Vázquez d'aquesta època caracteritzada per la confusió entre el poder judicial i el legislatiu. La conquesta de Barcelona per part dels rebels va significar la fi del Tribunal de Cassació, que curiosament dictà la seva darrera sentència coneguda el 13 de gener de 1939, deu dies abans del triomf feixista. No és fins al 1984 que un decret disposa que la doctrina del Tribunal de Cassació de Catalunya, en matèria de Dret Civil Català, pot ésser invocada com a doctrina legal en els recursos de cassació. Havia passat mig segle des de la seva creació i 45 anys des que el franquisme l'havia suprimit, però Vázquez clou amb optimisme: «Res havia estat estèril...»