“El feminisme s’ha fet popular, però les estructures no han canviat”

Quan vaig publicar la tesi, una de les productores que havia estudiat va canviar molt la política de gènere dels seus vídeos musicals. Havia tingut uns patrons molt estandarditzats quant a la representació dels cossos de les dones, estereotipats i sexualitzats i ho van deixar de fer. Va ser just quan es començava a gestar tot aquest nou moviment feminista.

Està passant en diferents estils musicals. Hi ha una popularització tant de l’etiqueta del feminisme com de les demandes del moviment feminista; està entrant a la cultura comercial, popular. I ho podem veure en diferents espais: a la música reggaeton però també en sèries de televisió. Hi ha autores que diuen que hi ha una espècie d’etiquetatge de productes audiovisuals com a feministes.

Exactament. Fa uns anys, quan feia la tesi fins i tot suscitava certa brometa i ironia que fes recerca d’aquests temes.

Penso que té dues arestes. És mèrit del moviment feminista haver aconseguit permear en aquests espais. Demostra molta fortalesa del feminisme, que és un moviment antic i molt estigmatitzat. Crec que és un reconeixement a moltes generacions de dones que han lluitat molt soles i amb poc suport. Per altra banda, el moviment feminista ara és molt interseccional. És molt conscient que no és només per aconseguir que les dones tinguin el mateix èxit que els homes, sinó que hi ha moltes desigualtats afegides. Fa de contrapès a la hipercomercialització del feminisme i ha de marcar una pauta: no s’hi val a dir que ets feminista si no dones suport a canvis per la igualtat de totes les persones.

Efectivament. I per això és positiu. Hi ha uns mínims que ningú pot rebatre, com ara que no hi ha d’haver violència de gènere, la molta pressió estètica que pateixen les dones. Fins i tot mitjans molt conservadors, que encara són molt crítics amb el feminisme, han de reconèixer-li aspectes positius arran de les manifestacions del 8 de març.

I és important la feina que feu les dones periodistes, que lluiteu molt a les redaccions.

Que hi hagi tanta visibilització del moviment feminista, aquestes demandes consensuades, ens pot donar una mena de fantasia que tenim més poder del que tenim, i que hem aconseguit més llibertat. I que no hi hagi canvi en les estructures. Continua la segregació laboral, les xifres de dones amb càrrecs són baixes, hi ha més dones explotades sexualment, s’està presentant la llei de la maternitat subrogada...; en general les dones en situació precària les tenim més invisibilitzades davant aquest feminisme més popular que ens parla de les dones que es poden permetre escollir, que tenen una veu pública.

Vam estudiar el reggaeton perquè és la música que escolten els joves en espais d’oci nocturn on es donen les agressions masclistes que tenim més normalitzades, com ara tocar el cul d’una noia en una discoteca o un comentari... És cert que a partir del 2000, quan es fa un estil comercial i global de música llatina, apareixen figures hipermasculines que objectualitzen les dones com a ballarines amb poca roba. També és cert que això passava en altres estils musicals, però al reggaeton se’l criminalitzava i era considerat de poc gust i de poca qualitat, de barris perifèrics. El rock clàssic també és molt masclista però té més prestigi cultural.És interessant que ara ha agafat significat cultural amb grups de dones molt joves que li donen la volta. Aquest xoc els dona el potencial emancipador. És cert que no són missatges excessivament transformadors, però sí que hi ha una denúncia clara de les agressions masclistes, una reivindicació que la dona decideixi i un rebuig de la masculinitat hegemònica.

Fins fa no gaire hi havia molta estigmatització classista de la feminitat empobrida, de la figura de la choni. Ara el que està passant és que aquesta feminitat aparentment de poc capital cultural, aquests atributs, vinculats a l’excés com ara massa maquillatge, massa escots, massa ungles i que defineixen la choni, s’estan popularitzant. Tant Rosalía com Bad Gyal provenen de classe mitjana i Rosalía ha estudiat molta música, el que passa és que adapta els atributs físics d’aquesta estètica vinculada a les classes populars.

És veritat. Rosalía ho fa molt conscient. Té imatges molt sexualitzades i en què juga amb el mal gust però musicalment és molt sofisticada. Als crítics els agrada Rosalía i segurament els agradava menys Miley Cyrus.

En el cas del reggaeton només hi havia homes molt masculins que explicaven històries amb lletres en què tractaven les dones com a objectes i ara han aparegut dones que fan lletres sobre la menstruació. En la música, sí que és un fenomen cíclic. El que passa ara és que hi ha una sinergia de forces que tenen potencial per canviar les coses.