Adéu al Capitán Tan

Un dels canvis més grans de consum mediàtic que s’han produït els darrers anys és la manera de veure la televisió. O, millor dit, la manera de no veure-la. El ritual feia que tothom a la mateixa dia i hora veiés el mateix espai, creant una mena de comunió invisible i especial. Ara, amb les plataformes i la xarxa, el consum està totalment dessincronitzat. Això fa que, per exemple, el Club Super3 no passi les seves millors hores per les dispersió dels seguidors, que alternen la programació televisiva amb el altres canals temàtics per a la canalla, tot i que els més menuts siguin fidels al Mic.

Els programes infantils sempre havien estat un dels grans referents generacionals que quan t’anaves fent gran establien ponts de complicitat amb persones amb qui mai no tindries cap mena de tracte. La infància marca i la televisió infantil encara més: hi ha la generació Petri, la generació Torrebruno, la generació María Luisa Seco, la generació Payasos de la tele, la generació Bola de Cristal, la generació Leticia Sabater, la generació Terra d’escudella i moltes altres. La programació per a la mainada ha estat imprescindible en la graella de programació de qualsevol canal.

Els primers programes infantils que vaig veure a Televisió Espanyola, quan encara no existia la UHF, estaven protagonitzats per Boliche i Chapinete, de qui queda poc record, perquè aleshores els programes no quedaven enregistrats, com tampoc queda gaire de La casa de Pepito i La perrita Marilyn, que van arribar de la mà dels Vienesos, concretament d’Herta Frankel, que va encisar la canalla amb les seves titelles.

Però deixant de banda Gabi, Fofó i Miliki, que ja em van enganxar gran però que seguia amb interès, si m’he d’adscriure a una generació és la de Los Chipiritifláuticos: Valentina, Locomotoro, el Capitán Tan i el Tío Aquiles, en la part positiva, i els Hermanos Malasomba, en la part dolentota. Félix Casas, l’actor que va donar vida al Capitán Tan entre el 1966 i el 1974, va morir dijous passat als 89 anys.

El seu perfil com a personatge era la d’un bon jan però amb massa afany de protagonisme. No desaprofitava moment per poder parlar del seu gran bagatge com aventurer per tot el món. “En mis vijes por todo lo ancho y alto de este mundo...”, deia provocant el pànic dels seus companys, que eren definits pels Malasombra com “Valentina la sabionda, es un pelma el Capitán y a ese gran Locomotoro no podemos aguantar”. El gran Locomotoro, que també tenia la seva frase: “Soy más pirindolo”, era el murri de la colla. Vestia una granota i desafiava la força de la gravetat quan formava un angle molt agut amb el seu cos i el terra. La part del seny l’aportava la Valentina i el punt surrealista, en un espai totalment delirant, el donava el Tío Aquiles, que no sabies si era un savi despistat o estava fora del món. En un moment (en ple franquisme) de propostes adoctrinadores tant a l’escola com a la televisió, Los Chipiritifláuticos obrien la porta a un món gairebé lisèrgic. Fins i tot la moralitat que contenien es desfeia per l’autoparòdia dels personatges. Jo vaig ser la generació Chipiritiflaúticos. Ara, no sé si és la generació Mic, o la Youtube, el substitutiu de la televisió.