ràdio
Ràdio 4 compleix 40 anys
La veu en català de la transició, d'aniversari, reivindica un passat pioner i denuncia un futur residual
-
El nou edifici de RNE a Catalunya, el 2008 TVE. -
Maria Matilde Almendros entrevista Maria Aurèlia Capmany TVE. -
Per celebrar el primer aniversari es va fer una ballada de sardanes TVE. -
Josep Maria Bachs en una retransmissió especial TVE. -
El 2006 els treballadors es van manifestar en contra el tancament de l'emissora TVE. -
La Trinca, en un especial des del Teatre Romea TVE. -
El logotip de l'emissora TVE.
Si bé Ràdio Olot es va avançar quatre mesos –per les festes del Tura, el 8 de setembre de 1976, va fer la programació en català– és Ràdio 4, la primera en català d'abast nacional. Aquest passat pioner, “la veu en català de la transició”, es reivindica coincidint amb l'aniversari. El 13 de desembre, l'emissora pública de RTVE compleix 40 anys però a banda d'aquest paper cabdal dels inicis, “Ràdio 4 ha patit la invisibilitat a què l'ha sotmesa la classe política governant”. Ho escriu Josep Maria Adell (Barcelona, 1948), realitzador de la plantilla de RNE a Catalunya i treballador al llarg de 31 anys de Ràdio 4, des del mateix dia de la inauguració fins al 30 de setembre de 2007, quan va ser prejubilat a conseqüència de l'ERO aplicat als treballadors de la corporació pública. Adell és autor del llibre Ràdio 4, 40 anys en català 1976-2016, editat per Nautilus i que es presentarà a la seu del Col·legi de Periodistes , a Barcelona, el 13 de desembre.
L'escriptora Isabel-Clara Simó recordava l'emoció de la primera emissió: “Els joves no sabeu què se sent quan la teva llengua proscrita sona a les ones. Ens vam encabir una colla de gent en un minúscul 600 i allà, en un silenci emocionat, vam sentir per primer cop la ràdio en català. Era Ràdio 4.” Isabel-Clara Simó ho escrivia a l'Avui el 5 de març del 2006, en un article en què posava el dit a la nafra en denunciar la incomprensió i l'anorreament de l'emissora des de les mateixes instàncies que la van crear i l'han governada. I es referia a Ràdio 4 com una metàfora “extensiva a tot el país: el ròssec de la incompetència del centralisme sempre l'hem pagat nosaltres”. Perquè, afegia Isabel Clara-Simó, “les crisis que, des d'aleshores, ha suportat Ràdio 4 han estat enormes, i no per manca d'audiència, com seria normal, sinó perquè ha hagut d'aguantar la malaptesa i el dèficit gegant de RTVE, car Ràdio 4 és una emissora de RTVE”.
Malgrat la pertinença i subordinació econòmica a l'organisme estatal, Ràdio 4 va complir la seva missió des del primer moment. Adell considera que l'emissora va “informar, formar i entretenir des d'un posicionament independent, creant nous formats i entrant en temàtiques mai tractades fins llavors”. Al llibre, que vol ser una “crònica particular i terapèutica de tots els anys de feina i de lluites”, Adell relata que Ràdio 4 va ser fidel cronista dels “tràmits de la transició, a finals dels anys setanta”. I és ja en aquesta època que els mateixos gestors polítics de Ràdio 4 no sabien què fer-ne, apunta Adell. L'emissora va començar a patir un progressiu abandonament i oblit sistemàtic de la major part de les forces polítiques catalanes, denuncia Josep Maria Adell, i afegeix: “No cal dir les estatals que mai no han sabut ben bé què era això d'una emissora que no solament parlava sinó que també pensava en català.” D'aquesta manca de voluntat política, però, se'n desprèn sobretot un incompliment del servei públic d'un ens estatal com RTVE. “Si ja hi ha una ràdio en català per què necessitem Ràdio 4? Perquè tenen l'obligació de complir amb la llengua”, contesta Adell, que hi afegeix que “el maltractament no té color polític”: “Uns i altres han deixat de complir els compromisos que els estaments polítics tenen amb el servei públic, per deixar-la llanguir.”
A punt del tancament, el 2006
El 27 de febrer del 2006, el president de la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI), Enrique Martínez Robles, i la directora general de l'ens públic RTVE, Carmen Caffarel, van anunciar el tancament de Ràdio 4 pel 31 de desembre d'aquell mateix any, una mesura inclosa en el pla de sanejament de RTVE. El motiu principal de la clausura, segons estimacions de la SEPI, és el cost excessiu de l'emissora amb relació a una baixa audiència. Martínez Robles ho argumenta així: “Només 8.500 oients. El seu cost i el cost per oient és, sens dubte, el més car, no només probablement de la ràdio espanyola en general sinó, probablement, d'altres països”. Per als treballadors, la poca audiència s'explica pels anys sense “mantenir un pressupost assignat”. Adell explica que l'emissora s'ha mantingut sempre amb les partides del pressupost global del centre de RNE a Barcelona, sense desglossar mai el concepte de Ràdio 4, fomentant “des de la cúspide la seva invisibilitat”.
L'anunci del tancament va provocar la mobilització més gran del personal de l'emissora, que hi va implicar la societat civil. La campanya Ràdio 4 és viva va ser un “crit per a la supervivència” i va tenir “el suport d'oients, de polítics, d'organitzacions socials i sindicals, de gent de la cultura”, explicava la directora de Ràdio 4, Olga Rodríguez, en una entrevista a El Punt Avui amb motiu dels 35 anys de l'emissora. La campanya del 2006 va servir per tornar Ràdio 4 al dial i alhora per evitar-ne el tancament, anunciat just el dia del seu trentè aniversari. Hi ha hagut intents de modernització, de dotar Ràdio 4 d'una identitat actual, buscant nous oients en una era d'auge de la ràdio, que s'ha vist afavorida per internet i els nous consums audiovisuals amb els podcasts. En aquest context, es va fitxar Xantal Llavina per presentar el magazín de tarda Directe 4.0. El programa havia rebut diversos reconeixements, però l'estiu del 2014 van acomiadar Llavina després de demanar-li continguts d'entreteniment i menys entrevistes polítiques. De fons, una purga política: una entrevista a la medallista de natació sincronitzada Ona Carbonell defensant les seleccions catalanes va provocar crítiques a les xarxes socials. En el seu comiat per antena, Llavina va destacar que s'havia “defensat sempre la catalanitat de Ràdio 4”.
La trajectòria de passat i de futur de Ràdio 4 és paral·lela a la de TVE a Catalunya. Ben poca cosa queda de l'esperit fundacional dels antics estudis de Miramar. El 2006, el govern de Zapatero va voler tancar Ràdio 4 i eliminar els informatius en català de TVE a Catalunya; un acord amb la Generalitat ho va evitar. En aquests deu anys, però, s'han convertit en mitjans invisibles i, en el context multipantalla actual, abocats a la residualitat.