Que bo que és el dolent

Per als qui no coneixen la sèrie Breaking Bad, és la història d’un professor de química de 50 anys al qual li diagnostiquen un càncer que els metges creuen incurable. Aquest home bo, més que tenir por de la mort, el que tem és el futur econòmic de la família, per això quan se li presenta l’ocasió, i amb la complicitat d’un antic alumne seu, es dedica a cuinar metamfetamina. Un negoci lucratiu, il·legal i malèvol, per a un objectiu lloable. El que és bo es converteix en dolent.

El creador de Breaking Bad és Vince Gilligan, que ahir va impartir una classe magistral per a professors i alumnes a l’Auditori de la Facultat de Comunicació i Relacions Institucionals Blanquerna moderada pel director de cinema Nacho Vigalondo. L’activitat és una de les programades dins del festival Serializados.

En la seva joventut era un aficionat a les sèries i seguia amb especial atenció Expediente X. Amb el temps va escriure un capítol que va enviar a la productora, fet que el va portar a integrar-se en l’equip de guionistes. “En l’època d’Expediente X, les sèries funcionaven per capítols, que solien ser autoconclusius, per això es podien veure sovint sense ordre cronològic i te’n podies perdre algun sense perdre el fil”, explica Gilligan, que apunta una dada interessant: “Fins i tot els més seguidors veien un de cada quatre episodis.”

Amb Breaking Bad, que es va començar a emetre al gener de 2008, es va llançar a la piscina, i va fer una sèrie que ell denomina “serialitzada”, en què una mateixa història va avançant pels diferents episodis, fet que obliga l’espectador a no perdre’s cap capítol. “Amb aquesta aposta vam estar de sort perquè la tecnologia va anar avançant. I es podia veure en streaming des d’un ordinador i van aparèixer les plataformes en què podies personalitzar la visualització de la sèrie. L’aparició de les pantalles planes i els televisors intel·ligents també van acompanyar l’evolució de la sèrie. “A Expediente X tot eren plans curts, però a Breaking Bad gravaven en espais oberts i amplis com el desert.” Gilligan va explicar que el fet que rodessin a Nou Mèxic era perquè el govern d’aquest estat els va produir part de la sèrie, “En un principi Breaking Bad estava pensada perquè passés a Los Angeles, que és on jo visc. La meva intenció era poder dormir cada dia a casa, però vam anar a parar a mil quilòmetres de distància.” Pel que fa als personatges, Gilligan va explicar que “tenen vida pròpia”, i no els pots conduir per llocs que no els pertoca. L’autor, que sol explicar les coses per analogia, diu que els guions són oberts “com quan programes un viatge per Espanya, saps quines autopistes has de seguir, però això no treu que puguis agafar carreteres per les quals no tenies previst circular”. Aquesta autonomia vital de la creació amb relació als creadors va portar a fer que aparegués un spin-off de Breaking Bad: Better call Saul, creada per Vince Gilligan i Peter Gould, que se situa en el temps abans de la sèrie original.

Gilligan, quan van crear el protagonista de Breaking Bad: Walter White (Bryan Cranston), volia que “com els altres personatges patissin les conseqüències de les seves accions, que és el que passa a la vida real”.

Gilligan va voler deixar clar ahir que el mèrit que se li atribueix no és només seu. Va parlar que la televisió és una feina col·lectiva i que moltes de les derivacions que pot tenir una sèrie no són només a causa dels guionistes. Va explicar que l’única vegada en què va treballar sol a Breaking Bad va ser quan escrivia el primer episodi i en tots els següents 61 hi havia guionistes que treballaven amb ell, i també actors “que van afegir més riquesa als personatges”.

“Si llegiu un guió de Breaking Bad veureu moltes pàgines de descripció, alguns tenen quatre o cinc pàgines de guió sense diàlegs.” És una manera de suggerir al director l’ambientació i el caràcter que ha de tenir l’escena.