Comunicació

BRAMON BATLLE

CAP DE REDACCIÓ I DIRECTOR DE LES NITS ELECTORALS DE TV3. PINTOR

“Pintar amb les eines del pare és donar valor a l’ofici i homenatjar-lo”

S’escapa de l’estrès de l’actualitat al taller del seu pare, pintor d’ofici, on ha reprès una afició que va tallar quan es va apassionar pel periodisme. Blaus i ocres destaquen en l’obra

Al taller de Bramon Batlle hi ha un rellotge de paret de Valentine amb l’eslògan “ Da color a las horas ”. També un full de treball per anotar-hi les hores, els materials, l’obra, la setmana de feina; és de la dècada dels noranta. El seu pare, pintor d’ofici, ho va deixar així. Ara el seu fill, periodista de TV3, ha reprès en aquest espai familiar el que és molt més que una afició: un homenatge.

Quan li va sorgir l’afició artística?
Crec que era a l’edat de set anys que vaig començar a anar a classes al taller Joan de Palau de Banyoles, on feia aquarel·les i olis. Joan de Palau era un paisatgista molt reconegut i em feien classes els seus fills, en Raimon i en Joan. Malgrat ser paisatgistes i ensenyar-te la tècnica, també t’explicaven qui era el Bosch, El Greco, lliçons de cultura general de pintura, i en nens tan petits és molt bonic. I als divuit anys vaig descobrir una passió que m’enganxa i molt: la ràdio.
La descoberta per la professió.
I coincideix amb els estudis a la universitat, a Barcelona. Tampoc veia futur com a pintor, era el moment de fer un pas més. I en canvi la ràdio va ser una crida molt forta.
És el moment clau, el dilema, per a molts que han estudiat arts però també esportistes.
És clar, talles de cop perquè apareix la gran vocació de fer-te periodista. Primer a Ràdio Banyoles , després becari a TV3, que és el lloc on volia créixer i m’hi aboco. I la pintura queda tapada per aquesta passió brutal que és el periodisme. Per a mi, la meva feina ja és creativa. Les nits electorals televisives que fa més de tretze anys que dirigeixo ho són; visualment, per exemple. A banda que cada dia és canviant. Per això crec que la feina ja em satisfeia la part creativa. M’imagino que si treballés en una feina rutinària i grisa, potser hauria necessitat aquesta via d’escapament.
I com va recuperar els pinzells?
Quan expliques que pintaves, la resposta sempre és: “I per què no hi tornes?” Quan vaig fer 30 anys els meus amics em van regalar el capitell, les pintures. Vaig posar-me davant la tela i l’oli i em vaig frustrar. Era incapaç de tornar a pintar. No em sortia res. Vaig intentar pintar en el punt on ho havia deixat deu anys abans. Però als 40 anys em van regalar un curs de pintura. Tot el meu entorn, la gent que estimo, m’estaven dient: “Torna a intentar-ho.” Just aleshores em van fer cap de redacció a TV3. L’actualitat és molt dura i òbviament no l’he pogut fer. Feia dos anys d’aquell curs no fet que havia de fer un regal especial. És el moment que ho decideixo i entro al taller del meu pare, que havia mort feia dos anys.
La seva mort va ser el detonant?
No sé si va ser un detonant. Però quan moren els pares, sí que es provoquen canvis. Va deixar material al taller, objectes molt familiars, perquè era on jo l’anava a ajudar. I quan, arran d’aquest regal especial, decideixo tornar a pintar, crec que aquest cop no vaig anar a buscar el que pintava als 18 anys, no vaig voler reprendre-ho allà, sinó el que em venia de gust en aquell moment era compensar l’estrès de la feina i fer un regal sentimental i propi. Una professora de belles arts em va comentar que no ets el mateix als 18 que als 40 o als 30 i, per tant, no pots pintar igual. Ara m’agrada més l’obra gràfica; el gravat, el paper que sempre l’havia associat a la part més inicial de l’aquarel·la, com si fos menor, ara l’he recuperat com a format i utilitzo les eines del meu pare. Ja les havia fet servir perquè de petit me n’havia fet un fart d’ajudar-lo. Es tracta d’agafar les seves eines, fins i tot alguns dels seus materials, que són industrials, i dur-los a una part més creativa, d’expressar el que em surt. El que més m’agrada és que connectes amb els oficis. Com el moviment de l’art and crafts britànic de William Morris que reivindica l’ofici del tèxtil, del paper pintat, la seriació..., que t’ho dona un rodet. És donar un valor a l’ofici ben fet; ser un bon pintor com ho era el pare, un bon ferrer, un bon fuster... Tot això té alguna cosa d’artista però també d’artesà.
Està homenatjant el seu pare.
Totalment. De petit em deia que exposés, però era molt petit, i l’estiu passat em van animar a exposar a Menorca, a la Migjornale . Fa un any i pocs mesos que pinto. Els caps de setmana vinc a Banyoles i de nit, sol, és quan pinto. Són sis o set hores intenses. Només pinto al taller del meu pare. No és que em connecti, és que és un espai familiar. A casa tenen una drogueria de pintures i tota la vida he olorat l’aiguarràs. També he exposat en cases d’amics. I tinc web ( www.bramonbatlle ) i Instagram .
He vist molts blaus.
Perquè a Banyoles hi ha aigua, a Barcelona mar i a Menorca també. A més de blaus, també molts ocres. I amb pintura industrial, esmalt en paper, que no es fa gairebé mai, i un rodet que va quedar del meu pare, un dia vaig aconseguir unes formes que no les puc tornar a reproduir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia