OT: patètic

Recordo amb certa nostàlgia que, en la seva primera i segona edició, Operación triunfo era un programa visible, sovint fins i tot agradable i amb espurnes d'emoció. Hem assistit a la seva progressiva degradació fins a esdevenir l'engendre infame, al llindar de la deficiència intel·lectual més alarmant, d'aquesta última edició que es va estrenar diumenge a la nit. Ara deuen fer el càsting enfocat a seleccionar concursants que no saben cantar i així al final podran dir que, en el millor dels casos, han millorat una mica. Quines veus! I els noms, com més estranys millor: Nahuel, Naxxo, Jefferson, Miguel Kocina, Moneiba... Aquesta última va pronunciar una frase del tot il·lustrativa: “Sóc molt sensible, una cantant de veritat, si no sento la cançó ben endins no la canto”. Doncs mira noia, t'ho agrairem molt, sincerament.

El jurat continua fent molta ràbia. Ja no hi és en Risto però allà continua, inamovible, Noemí Galera, a qui algú hauria d'explicar que les seves consideracions no ens interessen gens ni mica. Més que res perquè un programa que selecciona com a concursants uns cantants tan horrorosos, de credibilitat musical en té més aviat poca i ben poques lliçons hauria de donar.

I menció a banda mereix Pilar Rubio. Deu ser francament complicat fer-ho tan malament. Un s'hi deu haver d'esforçar per no encertar-ne ni una. Cap feeling amb els concursants, cap gràcia, cap naturalitat. Sembla com si tota l'estona el retorn de l'auricular li arribi amb 10 segons de retard i sigui incapaç de coordinar paraules i gestos. Al·lucinant.