Comunicació

La ràdio de la resistència

Ràdio 4, la primera emissora que va tornar a emetre en català en tot l'àmbit nacional, celebra 35 anys a l'hotel W

“Ràdio 4 és la personificació de la resistència”, deia ahir Sílvia Tarragona de l'emissora on ella va començar i que el 13 de desembre del 1976 es va convertir en la primera a emetre en català en l'àmbit nacional després de la Guerra Civil. Ara, tot i la crisi, Ràdio 4 viu una revifada (“hem augmentat més del 60% l'audiència”, recordava la seva directora, Olga Rodríguez) ja superats els moments en què els treballadors van haver de lluitar per la seva supervivència.

La sala Eclipse de l'hotel W era una festa. Música, copes i records, molts records. Com els de Diana Garrigosa: “Aquí va treballar la meva filla Airy de periodista per primer cop i va tornar a casa encantada”, deia al costat de Pasqual Maragall, de Joan Tàpia i d'un Jordi Hereu que assenyalava el 1976 com un anya a destacar: “Jo tenia onze anys i se m'obria tot un món diferent amb la ràdio en català i també amb l'aparició de l'Avui”.

“No només era sentir-hi parlar en català era també la llibertat amb què es feia”, destacava Rosa Gil, que ahir mateix al seu programa de Ràdio 4 va tenir de convidat Àngel Casas, l'home que el 1978 dirigia La clau i el duro, “que era el que antigament els pares donaven als fills quan sortien”, i que descobria llocs divertits de Barcelona. Hi era un jove Xavier Sardà fent de productor i va ser el lloc on va néixer el seu popular senyor Casamajor. “Va sorgir espontàniament durant una entrevista a José Luis Cobos i el nom l'hi va posar el mateix Àngel Casas”, diu Gil.

Xantal Llavina, ara a càrrec de les tardes de la ràdio (amb col·laboradors com el pizzer Fabián Martín i Imma Sust, que no van faltar a la cita) recordava el magazín que conduïa Jordi González, la veu inconfusible de Constantino Romero i la personalitat de Josep Maria Bachs. Toni Marín també té una veu d'aquelles que no deixen indiferent: “Llàstima que el cos no l'acompanyi”, feia conya el conductor de Matí a 4 bandes mentre la jove i intensa veu d'Andrea Motis omplia de jazz la sala.

Érem a 26 pisos del terra i feia també vertigen recordar vells temps. Era un dimecres d'agost del 1976 quan el sotsdirector a Catalunya de Radio Nacional, Joan Munsó Cabús, va preguntar al nou director de RTVE, Rafael Anson, quan es faria realitat el somni d'una ràdio en català. Anson va excusar-se una bona estona, va trucar a Adolfo Suárez i quan va tornar va dir: “Dilluns!”. S'acostaven les eleccions del juny del 77. Però “benvinguda sigui la qüestió política si ha de servir per a això”, diu Cabús.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
En Temps Real, 16 de febrer

En Temps Real, 16 de febrer

BARCELONA
En Temps Real, 15 de febrer

En Temps Real, 15 de febrer

BARCELONA

El Barça denuncia que els seus comptes a Twitter han estat piratejats

Barcelona
La República, per duplicat als Rahola

La República, per duplicat als Rahola

GIRONA
En Temps Real, 14 de febrer

En Temps Real, 14 de febrer

BARCELONA
En Temps Real, 13 de febrer

En Temps Real, 13 de febrer

BARCELONA

El Conflent torna a veure TV3 i escoltar Catalunya Ràdio amb la instal·lació d’una antena

Prada
lA CRÒNICA

Periodistes “de mena”

En Temps Real, 12 de febrer

En Temps Real, 12 de febrer

BARCELONA