La ràdio de la resistència

“Ràdio 4 és la personificació de la resistència”, deia ahir Sílvia Tarragona de l'emissora on ella va començar i que el 13 de desembre del 1976 es va convertir en la primera a emetre en català en l'àmbit nacional després de la Guerra Civil. Ara, tot i la crisi, Ràdio 4 viu una revifada (“hem augmentat més del 60% l'audiència”, recordava la seva directora, Olga Rodríguez) ja superats els moments en què els treballadors van haver de lluitar per la seva supervivència.

La sala Eclipse de l'hotel W era una festa. Música, copes i records, molts records. Com els de Diana Garrigosa: “Aquí va treballar la meva filla Airy de periodista per primer cop i va tornar a casa encantada”, deia al costat de Pasqual Maragall, de Joan Tàpia i d'un Jordi Hereu que assenyalava el 1976 com un anya a destacar: “Jo tenia onze anys i se m'obria tot un món diferent amb la ràdio en català i també amb l'aparició de l'Avui”.

“No només era sentir-hi parlar en català era també la llibertat amb què es feia”, destacava Rosa Gil, que ahir mateix al seu programa de Ràdio 4 va tenir de convidat Àngel Casas, l'home que el 1978 dirigia La clau i el duro, “que era el que antigament els pares donaven als fills quan sortien”, i que descobria llocs divertits de Barcelona. Hi era un jove Xavier Sardà fent de productor i va ser el lloc on va néixer el seu popular senyor Casamajor. “Va sorgir espontàniament durant una entrevista a José Luis Cobos i el nom l'hi va posar el mateix Àngel Casas”, diu Gil.

Xantal Llavina, ara a càrrec de les tardes de la ràdio (amb col·laboradors com el pizzer Fabián Martín i Imma Sust, que no van faltar a la cita) recordava el magazín que conduïa Jordi González, la veu inconfusible de Constantino Romero i la personalitat de Josep Maria Bachs. Toni Marín també té una veu d'aquelles que no deixen indiferent: “Llàstima que el cos no l'acompanyi”, feia conya el conductor de Matí a 4 bandes mentre la jove i intensa veu d'Andrea Motis omplia de jazz la sala.

Érem a 26 pisos del terra i feia també vertigen recordar vells temps. Era un dimecres d'agost del 1976 quan el sotsdirector a Catalunya de Radio Nacional, Joan Munsó Cabús, va preguntar al nou director de RTVE, Rafael Anson, quan es faria realitat el somni d'una ràdio en català. Anson va excusar-se una bona estona, va trucar a Adolfo Suárez i quan va tornar va dir: “Dilluns!”. S'acostaven les eleccions del juny del 77. Però “benvinguda sigui la qüestió política si ha de servir per a això”, diu Cabús.