‘Balls robats'

L'opció més fàcil és no mirar. I si no ens ho ensenyen, encara millor. Perquè tot el que la tele no mostra, no existeix. Com si fos una vida extramurs. I les malalties mentals són d'aquests continguts, poc agraïts, difícils d'ensenyar i difícils de mirar. De la mateixa manera que TV3 es va atrevir amb una docusèrie sobre la vida a la presó –un dels seus projectes més arriscats i amb menys repercussió–, dimecres va obrir una finestra a aquest món d'extramurs amb l'especial de Sense ficció sobre els trastorns mentals. Podem dir que TV3 és valenta però en realitat els valents i generosos són els testimonis –malalts i familiars– que, a cara descoberta, expliquen la seva realitat en veu alta. Sense embuts, amb fotos de quan eren infants, de quan es van casar, com va ser el primer brot, quan la mare recorda que no sabia com actuar, el desconeixement inicial, i amb aquestes escenes quotidianes se'ns fan més propers i ens treuen del cap les etiquetes i els tabús; els manicomis i els bojos. Veure com és el dia a dia d'un hospital psiquiàtric o d'altres casos més autònoms, l'art com a mitjà per superar-ho, mantenir-se ocupat, trobar la medicació correcta i les seves conseqüències... I tot això s'embolcalla amb delicadesa, amb la música apropiada amb les imatges metafòriques d'un ball, d'un swing amb ritme que de cop i volta deixa de ser harmoniós. Ara que diuen que la tele ens surt molt cara, que potser caldria tallar a l'engròs, TV3 posa, cada dia, més arguments sobre la taula per recordar que si no ensenya ella segons quines realitats aquestes continuaran extramurs.