El vestit del poder
Un tipus d'indumentària dóna molts missatges de la personalitat i en el cas del polític ha de ser, a més, coherent amb la seva ideologia
S'ha de diferenciar la crítica a l'estètica amb els insults masclistes, que s'han focalitzat cap a les diputades de la CUP
Els experts en assessoria d'imatge defensen atreviment en les dones
No hi ha masclisme quan la crítica es fa tant a la faldilla d'una consellera com als cabells del president
En el ple d'investidura de Carles Puigdemont, la diputada de la CUP Anna Gabriel portava una doble samarreta amb missatge: el del lema feminista de l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional (EZLN): “Cuando una mujer avanza, ningún hombre retrocede.” Reivindicativa i amb intencionalitat, però també una manera molt elegant de contestar els insults masclistes que des de columnes d'opinió de diaris madrilenys i també a les xarxes socials s'havien focalitzat contra la imatge de les diputades cupaires. “S'ha de diferenciar la crítica a l'estètica i a la indumentària dels insults, com ara lletja i flequi, que són una manca de respecte i d'educació”, diu Patrycia Centeno, que es dedica a l'assessoria d'imatge de polítics i és autora del blog Política y Moda .
No és frivolitat, és missatge
Molt seguida a Twitter per les seves valoracions, Centeno defensa la importància d'una bona imatge pública en un aparador amb tanta repercussió com és el de la política. Experta en comunicació no verbal, posa èmfasi en el fet que la indumentària diu molt més que si els colors estan ben combinats: “Dóna molts missatges del polític, de la seva personalitat.” I afegeix que el vestuari ha de ser “coherent amb el que es defensa verbalment”. En aquest sentit, considera que la CUP “és de les formacions més coherents”. “Una altra cosa és que ens agradi o no, però això ja no és una valoració sinó una percepció més superficial”, relata. Per l'experta en imatge de polítics, “la doble samarreta i el serrell tallat són trets identificatius de les dones de l'esquerra, gairebé podríem parlar d'uniforme, com per a Ciutadans ho és el fet que un home es vesteixi amb camisa blanca i una corbata ben fina”.
A les dones al poder se les mira amb més lupa? Masculinitzen el seu estil? A les polítiques de la dreta se'ls examina el físic i a les de l'esquerra la imatge? Centeno no hi veu aquesta diferenciació; és més, destaca que l'esquerra “és més rica en termes d'indumentària: hi ha mil i un estils i les crítiques s'incrementen”. També reclama que les dones haurien de ser més valentes “i no imitar la manera de vestir d'ells; sinó apostar per una altra opció, defensar una estètica més femenina”. “Encara que porti crítiques, és el moment de trencar.” Sobre la pressió a les dones polítiques, diu: “Ens xoca perquè venim d'una societat patriarcal i masclista.”
La periodista i codirectora del Màster de Gènere i Comunicació de la UAB, Isabel Muntané, considera que “el fet de ser dona ha marcat aquests insults i també el fet de representar una nova manera de fer política i d'haver triomfat electoralment”, i menciona el perfil d'Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, i el de les diputades de la CUP. Isabel Muntané afegeix que “s'ataca una determinada imatge que no respon als paràmetres de sexualització de la societat patriarcal; no encaixa amb les etiquetes de jove, prima, sexy”. I conclou que “no se'ls ataca ideològicament perquè seria un tracte d'igual; si dialogues amb la dona la situes en el mateix pla d'igualtat i amb l'insult la mantens en una esfera de submissió”.
Patrycia Centeno, que en el seu blog es defineix com a “esteta convençuda i en la imperfecció reconec l'autèntica bellesa”, veu el límit de la crítica, precisament, en aquest pla d'igualtat: “Si pots criticar el tall de la faldilla d'una consellera i la camisa oberta del diputat, que li sobresurten els pèls del pit, no és masclisme.” Les valoracions sobre la imatge pública dels polítics, que Patrycia Centeno escriu amb fina ironia, sempre han de tenir el respecte com a màxima, recorda l'experta, que assessora diferents polítics; no en revela cap nom “no per secret contractual, sinó que, si ells no ho fan públic, jo no ho de dir”.
La paròdia política es basa en aquesta imatge pública, “engrandeix algun dels trets” i si al polític no li agrada –l'últim cas és el d'Inés Arrimadas– “has de canviar-ho, no criticar-ho”. Patrycia Centeno recorda que el cas d'Arrimadas té l'equivalència amb Pedro Sánchez: “El presenten molt guapo però no aporta res, no hi ha contingut.”