El llarg abandó de Sixena

La fotògrafa Montserrat Manent (Mataró, 1940), activa des de mitjan anys cinquanta, no havia tingut mai un encàrrec de les proporcions del que va rebre el 1988. Havia de farcir d'il·lustracions una col·lecció de sis llibres de gran format sobre la història de la Corona d'Aragó. Durant un any molt intens, “extenuant” diu ella, va recórrer tots els territoris que havien integrat l'imperi a la recerca dels seus monuments, obres d'art i altres vestigis més insignes. En la llista de llocs que li va facilitar l'editorial Aragó, creada expressament per a aquest projecte, hi figurava el monestir de Sixena.

“Quan hi vam arribar, vam demanar als veïns del poble que ens indiquessin on era el monestir. Ens en parlaven amb una indiferència i un menyspreu totals. Se sorprenien que el busquéssim, com si la nostra intenció fos anar a la fi del món”, explica Manent, també poeta i traductora, que es va lliurar a aquella aventura amb una ajudant. Un cop al monestir, les van rebre les germanes de Betlem i de l'Assumpció de la Mare de Déu. Amables i sense recels. “Eren molt poques i molt joves. No em van posar cap impediment per fotografiar el que volgués. Però les veies molt perdudes, semblava que no sabessin ni on eren. No ens en sabien dir res, d'aquelles pedres amb tanta història i, malgrat la deixadesa, tan fascinants”, recorda. Aquesta congregació de religioses, de procedència francesa, s'hi havia instal·lat el 1985, quinze anys després que haguessin marxat les últimes quatre monges santjoanistes, l'orde que ocupava el cenobi des dels seus orígens, al segle XII.

A Manent la impressió que li ha quedat més gravada és la d'“abandó absolut” que presentava el conjunt monumental. L'estampa dantesca que havia quedat després de l'incendi que va arrasar el recinte als inicis de la Guerra Civil espanyola estava intacta. A més, amb el pas dels anys, el procés de deteriorament de les restes que havien sobreviscut a les flames s'havia accelerat d'una manera alarmant.

Manent, avui ja retirada, amb obra publicada en diferents periòdics, com ara l'Avui i la revista Destino, i col·laboradora de nombroses editorials, com ara Enciclopèdia Catalana, ha rememorat la seva experiència aquestes últimes setmanes d'actualitat endimoniada pel litigi que enfronta Catalunya i Aragó pels béns de Sixena. “Estic indignada amb el que està passant. Aquest interès sobtat a Aragó per Sixena... És un conflicte polític, el patrimoni tant els fa. Jo vaig veure amb els meus propis ulls l'estat del monestir, i feia llàstima. No li importava a ningú.” Aquests dies també ha rescatat del seu immens arxiu, format per 100.000 negatius, el reportatge que hi va fer. Ha tornat a mirar amb deteniment el mig centenar de fotografies captades, que ofereixen una visió descarnada de múltiples racons de la castigada arquitectura. I les ha cedit desinteressadament a El Punt Avui per a la seva difusió.

El valor d'aquest testimoni gràfic és múltiple. Als no gaire nombrosos documents d'aquesta època negra del conjunt monàstic s'hi afegeix el fet que el de Manent és pràcticament inèdit. Els artífexs de la sèrie de llibres tan sols van reproduir dues fotografies, en concret en el volum quart. La Corona d'Aragó, el títol que es va posar a aquella superproducció, pretenia fomentar els vincles de fraternitat i solidaritat que la història comuna va crear entre tots els territoris de l'antic regne. Els sis volums eren bilingües i estaven il·lustrats amb més de 1.800 imatges, una gran part signades per ella. Manent diu que va tenir una relació “desconcertant” amb els responsables del grup editorial. “Em van pagar molt bé, mai ningú m'ha ofert tants diners per la meva feina”, assegura. Una altra cosa és que mai va acabar de saber ben bé qui hi havia al darrere –l'editorial Aragó tenia la seu a Saragossa i un despatx a Barcelona–, es va desesperar perquè la distribució va ser “un desastre”, fins al punt que ella mateixa va haver d'entrar en un magatzem del carrer de la Junta de Comerç de Barcelona per endur-se els llibres “gairebé a la força”, i quan va veure la línia ideològica dels textos no s'hi va sentir “gaire còmoda”.

Sigui com sigui, Sixena, un dels símbols de la grandesa de la Corona d'Aragó, nineta dels ulls dels seus reis, que inclús s'hi van fer enterrar, té una presència ben minsa en aquesta edició que va mobilitzar una vintena d'historiadors –sobretot aragonesos– sota la direcció del catedràtic d'història antiga de la Universitat de Saragossa Guillermo Fatás. Fatás és l'autor del polèmic article publicat aquest estiu en un diari aragonès en què fa responsable últim de l'incendi de Sixena el president Lluís Companys, acusació que ha provocat una gran indignació a Catalunya. El conservador del Museu de Lleida Alberto Velasco va replicar-lo en un altre article a El Punt Avui.

El reportatge fotogràfic de Manent té interès també perquè és justament la imatge que des d'Aragó no agrada donar a conèixer. La imatge de les ruïnes de Sixena sense restaurar ni posar en valor. La imatge d'un patrimoni històric de primera magnitud totalment oblidat durant el franquisme i, el més sorprenent, fins ben entrada la democràcia. Fins llavors s'havien fet actuacions mínimes per frenar la seva degradació, que era creixent a causa sobretot d'un subsòl amb una presència molt abundant d'aigua. El 1988, la sala capitular, que havia estat l'habitació més important del cenobi, seguia a la intempèrie. Un esquelet de murs i arcs molt fràgils és tot el que va quedar d'aquest edifici després dels tràgics successos del 1936. La història és coneguda: el foc es va empassar el sostre, junt amb l'impressionant enteixinat mudèjar que hi havia, i l'historiador Josep Gudiol va fer una operació d'urgència per rescatar les pintures murals que el decoraven. Els frescos, sense parangó a la Península, van ser restaurats a Barcelona i, uns anys després, es van integrar en el discurs del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC).

Tard i malament

Moltes altres estances tan singulars com el claustre i el panteó reial (aquest, junt amb l'església, es va salvar de les flames) feien la mateixa impressió de desemparament, amb humitats a pertot causants de pèrdues irreversibles. La llarga nit que va passar Sixena al segle XX es va començar a il·luminar tard i malament. El 1991 es va cobrir per fi la sala capitular. Ara bé, la intervenció va ser nefasta per al bon manteniment del ja de per si delicat edifici. Es van deixar unes obertures per on entrava l'aigua de la pluja, de manera que es van acabar de malmetre les restes de pintura que no s'havien arrencat. Encara no fa ni un mes s'han emprès uns treballs per rectificar aquell nyap. A corre-cuita, perquè la sentència judicial del mes de juliol passat obliga a restituir els frescos al seu emplaçament original.

La recuperació plena del monestir de Sixena segueix pendent. El pla de restauració més important, principalment al claustre i als primitius dormitoris, es va dur a terme entre els anys 2004 i 2008 arran d'un conveni que van signar el govern aragonès i la Fundació Caja Madrid, que van assumir a parts iguals una inversió de 2,5 milions d'euros. Però allò només havia de ser el principi. Estava prevista una segona actuació per valor de 6 milions d'euros. Les obres mai van començar.

El que és segur que encara no s'ha retornat a Sixena és la dignitat de les seves pedres.