cultura

CARME BERLABÉ

conservadora del Museu de Lleida

“La sentència de Sixena és un despropòsit”

“En una Catalunya independent tots aquests conflictes s'haurien de resoldre en l'àrea del dret internacional i possiblement tindríem una força que ara no tenim”

“La primera reclamació que ens va arribar va ser el 1995 i a partir d'aquell moment va començar el calvari que estem vivint per les exigències d'Aragó”

Lluitadora.
El currículum de Carme Berlabé és molt extens. Quan va començar a estudiar dret estava destinada a seguir els passos del seu pare dins de la gestoria familiar. Pocs anys després va tornar a la universitat per estudiar història antiga, però una de les assignatures la va encaminar a història de l'art. Avui és doctora en història de l'art, en ciències jurídiques i polítiques i llicenciada en geografia i història. La seva vocació i el seu interès per les obres d'art l'han dut a ocupar el càrrec de conservadora del Museu de Lleida.
El patrimoni no es pot regalar; seria
una falta de respecte al territori on ha estat tants anys

Carme Berlabé, quan era becària, ja va llegir la primera carta que va arribar a Lleida des d'Aragó en què es reclamaven obres d'art. Han passat vint anys i ha viscut en la seva pell tota la història inacabada de Sixena. En parla obertament. Al Museu de Lleida hi ha molta activitat.

Per què va estudiar història de l'art?
Vaig arribar a la universitat el 1974 per estudiar dret, ja que el meu pare tenia una gestoria i la intenció era que jo continués el negoci familiar. No m'apassionava, però vaig estudiar dret i també em vaig treure el títol de gestora, i fins i tot durant un temps la gestoria familiar va estar al meu nom. Però aquell no era el meu somni i quan als trenta anys em vaig separar vaig decidir fer allò que no havia pogut fer abans i em vaig matricular a història antiga. Fent
l'assignatura d'història de l'art em vaig adonar de les possibilitats que com a possible camp d'investigació tenen les obres d'art, i aleshores vaig decidir canviar la història antiga per la de l'art.
Com va descobrir el Museu Diocesà de Lleida?
Va ser durant un exercici d'una de les assignatures de la carrera que vam fer una visita a aquest museu. Em va colpir veure l'estat de conservació de les obres i de sobte i d'una manera inconscient vaig decidir que volia dedicar els meus coneixements a aquell patrimoni. Es va organitzar l'exposició que commemorava el centenari de la fundació del museu i vaig col·laborar en el catàleg. A partir d'aquell moment vaig adonar-me que la figura del fundador del museu el 1893, el bisbe Meseguer, no havia estat valorada suficientment i vaig treballar per donar-lo a conèixer i reivindicar-lo. La meva tesina doctoral llegida a Barcelona tracta sobre la història del museu. Recordo que la primera reclamació que ens va arribar relativa a les obres d'art de Sixena va ser l'any 1995 quan jo estava de becària fent feines al Bisbat de Lleida. A partir d'aquell moment va començar aquest calvari que estem vivint per la reclamació aragonesa de tota una sèrie d'obres d'art que fa anys que són a Catalunya.
Durant anys Catalunya ha cuidat, conservat i mantingut aquestes obres que ara reclama Aragó. Si es tornen s'haurien de cobrar les despeses que durant desenes d'anys han comportat per a Catalunya?
La sentència diu que aquestes obres han de tornar al monestir de Sixena. Si Catalunya vol cobrar les despeses que ha hagut d'assumir haurà d'iniciar un procés contra Sixena per veure què és el que consideren els jutges. Sense voler entrar a discutir els termes ni el contingut del text, la sentència que obliga a retornar les obres em sembla un despropòsit per molt ben raonada que pugui estar. Penso que els governs d'Aragó i Catalunya no han de discutir sobre aquest tema als tribunals sinó en una taula de negociacions. Fer una execució provisional de la sentència sense que aquesta sigui definitiva em sembla un despropòsit.
Creu que aquest és un tema polític?
Si és un tema polític i no jurídic aleshores s'ha de fer política i s'ha d'acabar parlant i negociant sobre una qüestió en què no ha d'haver-hi ni guanyadors ni perdedors. Cal arribar a un punt en què sobre la taula cadascú renunciï a alguna cosa, és inevitable; cal invertir en un bé superior i comú. Fins que no s'arribi a aquest punt no es resoldrà res, el patrimoni s'ha de compartir. Em sembla que hi ha molta gent que això ho té clar però no sap com fer-ho. El patrimoni no es pot regalar; seria una falta de respecte al territori on ha estat tants anys i a la gent d'aquest territori. Cal buscar un sistema per compartir-lo.
En una Catalunya independent es podria resoldre aquest tema?
Si Catalunya fos independent tot això tindria un altre marc, les dues parts es mirarien d'igual a igual i aleshores entraríem en altra dinàmica, no sé si millor o pitjor. En una Catalunya independent totes aquestes reclamacions s'haurien de resoldre en l'àrea del dret internacional i possiblement tindríem una força que ara no tenim, un esperit que ara tampoc tenim i les negociacions amb les autoritats espanyoles serien dins d'una igualtat que ara tampoc tenim, d'estat a estat, i ja sabem que ara no és així. No puc dir si aquesta situació seria millor o pitjor, però sí que hi hauria un component que ara no hi és.
Estaríem en un context internacional en què ara no estem, ara som part d'un estat i la nostra veu està tapada i ofegada. Dins d'una Catalunya independent tindríem igualtat d'oportunitats.
Les comarques lleidatanes són riques en art.
Tenim llocs amb un important patrimoni artístic però també tenim patrimoni natural. Una de les funcions primordials del Museu és potenciar i projectar el territori esperonant les seves iniciatives.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia