Barcelona noucentista

Barcelona és coneguda arreu del món bàsicament per la seva arquitectura modernista, i molts turistes visiten la ciutat atrets per la qualitat dels edificis d'aquest moviment estètic d'abast europeu. La força i espectacularitat de l'obra modernista, amb personalitats tan influents i genials com Antoni Gaudí, ha estat una de les raons per les quals la petjada noucentista a la ciutat, en canvi, ha quedat emmascarada. O que de vegades es puguin confondre obres d'un moviment per un altre, com és el cas, per exemple, de l'església de la Mare de Déu del Carme, al Raval, de Josep Maria Pericas, que habitualment es defineix com a modernista però que és un edifici noucentista.

A més, davant la gran quantitat de bibliografia modernista que es pot trobar a les llibreries, no existeixen pràcticament obres divulgatives i assequibles sobre el noucentisme a Barcelona. Per tal d'omplir aquest buit, els joves historiadors de l'art Aleix Catasús i Bernat Puigdollers han escrit a quatre mans el llibre El Noucentisme a Barcelona, publicat per Àmbit i l'Ajuntament de Barcelona i amb abundants il·lustracions, que explora les traces noucentistes a la ciutat.

La conclusió dels autors és que Barcelona és molt més noucentista del que sembla. A més, la voluntat renovadora des del punt de vista pedagògic i identitari del noucentisme, que és un moviment planejat de manera molt estudiada pels polítics, fa que la petjada noucentista a Barcelona es manifesti en obres d'abast més social i urbanístic que les del modernisme: escoles, biblioteques, parcs i jardins i institucions culturals i cíviques com l'Institut d'Estudis Catalans. “La Catalunya actual, de fet, és filla del noucentisme, que és el primer moviment que construeix el que ara anomenem estructures d'estat”, apunta Puigdollers. “El modernisme és fruit de la burgesia, és la burgesia qui es fa les cases, qui construeix el Palau de la Música, qui encarrega els edificis industrials i compra els seus quadres. En canvi, el noucentisme és l'intent de fer de Barcelona una capital europea, i això implica tothom. El noucentisme té una vocació pública”, hi afegeix.

L'exposició Noucentisme, un projecte de modernitat, que va tenir lloc al CCCB el 1994 comissariada per Mercè Vidal, Alícia Suárez i Martí Peran, ja va reivindicar el caràcter modern del moviment. “En els seus inicis és un projecte d'avantguarda i amb la construcció d'escoles i biblioteques giren Catalunya com un mitjó. Ells miren la identitat catalana, mirant cap a allò popular, però també és un projecte urbà i amb un ull sempre mirant el que passa a fora. En principi, és un moviment transversal en l'aspecte polític, però el problema és que a partir del 1917 la Lliga se l'apropia i evidentment, a partir de Primo de Rivera, sobretot pel que fa a l'arquitectura, evoluciona cap a un monumentalisme de dretes, sense referències ja en la tradició catalana”, expliquen els autors del llibre.

Un exemple és l'arquitectura de la segona fase de l'exposició del 1929 a Montjuïc: “És una adulteració de l'estètica noucentista que per nosaltres ja no és noucentisme. Per exemple, les torres del Palau Nacional estan inspirades en la catedral de Santiago.”

El noucentisme és recognoscible però, a diferència del modernisme, el seu estil és “menys definit”. El mediterranisme (com en la pintura de Joaquim Sunyer) i la inclusió d'elements de la cultura clàssica (com en els murals de Torres Garcia del Palau de la Generalitat) són trets distintius del moviment, a partir de l'impacte que va suposar el descobriment de les ruïnes d'Empúries el 1908.

Josep Puig i Cadafalch

És Josep Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat del 1917 al 1923 i a qui com a arquitecte se sol identificar més amb la seva primera etapa modernista, qui també acaba reivindicant elements del barroc popular català, per exemple. D'ell, de qui el 2017 se celebraran els 150 anys del seu naixement, els autors remarquen obres a Barcelona com la Casa Puig.

Altres obres mestres del noucentisme a Barcelona són, segons Puigdollers i Catasús, la casa Pericas, a la cantonada de Còrsega amb Diagonal, i els conjunts de grups escolars de Josep Goday. Pel que fa a monuments, el més paradigmàtic del moviment és el de Verdaguer. En el llibre es poden veure els diversos projectes que van participar en el concurs, i que finalment van guanyar Pericas i l'escultor Borrell i Nicolau.

El llibre, prologat per Francesc Fontbona, tracta de tots els aspectes del noucentisme, incloent-hi la literatura i el disseny gràfic, i amb un apartat dedicat a l'important paper de les galeries d'art.