Cultura

David Cirici

Escriptor

“Vull que el lector pateixi”

En l'actualitat l'egoisme s'ha convertit en una manera de ser gairebé ben vista Podem tancar la tele i oblidar-nos del món, però de vegades la realitat ens ve a picar a la porta

Gairebé és una pel·lícula. El setè àngel narra el malson d'un publicitari d'èxit que perd el seu fill en un accident mentre estan navegant per les illes gregues. El nen cau a l'aigua en topar amb les restes d'un naufragi. Per sort, és rescatat per una embarcació d'immigrants. En l'odissea que viuran pare i fill per retrobar-se –si és que es retroben– ambdós coneixeran de prop la realitat dels refugiats de la guerra a Síria.

David Cirici (Barcelona, 1954) és escriptor i professor de secundària i també ha treballat de guionista i publicitari. Amb La vida dels altres va ser finalista del premi Ramon Llull 2000. El 2011 va guanyar el premi Prudenci Bertrana amb I el món gira; i també ha merescut els premis Edebé de literatura infantil per Molsa (2012), el premi Ramon Muntaner de literatura juvenil per Zona prohibida (2013) i El Vaixell de Vapor per El vol de l'oreneta (2015), entre d'altres.

En qüestió de segons, la vida de l'Ernest es capgira. El seu confort d'estiuejant al mar Egeu es desmunta quan el seu fill cau del veler. A què s'enfronta?
El nostre món s'ha inventat unes seguretats a cop d'externalitzar els problemes. Ens pensem que tenim una societat democràtica i segura, però és a costa del fet que hi hagi gent que no en tingui: hem desplaçat la guerra de classes. Síria és un problema nostre. En la novel·la, per accident, el problema acaba sent de la família posant de manifest que aquesta seguretat és molt fràgil.
Com és l'Ernest?
És una mica com jo, que he estat publicitari molts anys. La publicitat és el paradigma de la feina hedonista i creativa, tot i que és dura i molt obsessiva perquè no té horaris. El personatge de l'Ernest representa aquesta sensació que tots tenim que el món està ben organitzat i segellat i ens podem evadir dels problemes, del que veiem a la tele, però també pots tenir un accident de moto de cop, una malaltia de cop... És una immersió en el dolor, en la pèrdua. Des d'aquest punt de vista la novel·la és una mica trista.
El motor és la intriga del que passarà amb el nen de set anys. Apunta que tot és possible perquè existeix el tràfic de nens i també d'òrgans. Es va autocensurar per no ser massa dur?
Vull que el lector pateixi perquè crec que, en una novel·la, sempre ens deixarà una cosa bona.
He volgut que les coses quedessin només apuntades perquè, si no, queia en una peripècia en el món de la immigració. La vivència real dels immigrants segurament és molt més dura. A la novel·la passen nou dies, però la gent que és a l'illa de Samos fa mesos que hi és, i hi ha arribat després d'un recorregut llarg i dur. Aquí no en som prou conscients. Als catalans ens obsessiona la independència i crec que Catalunya hauria de ser pionera en l'acollida dels refugiats. A la zona hi ha un protagonisme d'ONG catalanes bastant important.
Vostè va viatjar-hi. Com va ser l'experiència?
L'any passat vaig visitar el campament d'Idomeni, que em va impressionar, i també conec bé Samos i el mar Egeu. Vaig tenir la necessitat d'anar-hi per tenir una impressió personal única. Allí descobreixes que hi ha un turisme d'ONG, gent que intenta ajudar pel seu compte, són cooperants individuals, i això és el que vam fer. Vam poder parlar amb la gent i vaig escriure un article; això ja és ajut perquè necessiten que el conflicte es conegui. Ara tot ha canviat perquè els tenen confinats en campaments i qui sap si els tornaran a Turquia. És esgarrifosament injust. Els meus pares van haver d'exiliar-se després de la guerra civil en unes condicions no gaire diferents.
Un dels personatges més colpidors és l'Ahmad, el siri que s'ocupa del nen. No acaba gaire bé, però...
Aquesta és una guerra especialment violenta, de revenges, al principi, sobretot. El conflicte va començar com una guerra poc organitzada, i s'alimenta d'armes que venen d'Aràbia, i d'aquí l'islamisme radical que triomfa. Són tres exèrcits, quasi quatre, perquè els kurds van per la seva banda.
Parles de famílies que moren senceres.
Tot el que explico a la novel·la és real i ha sortit als diaris d'una manera o una altra. Però insisteixo que això és el fons de la novel·la, que volia que estigués impregnada de pèrdua. El personatge de la periodista portuguesa, per exemple, pateix assetjament sexual a la feina i això és el seu drama, tots els personatges trontollen, la noieta que col·labora amb l'ONG també... tots estan tocats per la pèrdua, se senten disminuïts, i pateixen l'abús dels altres.
Com es transforma el protagonista al llarg dels nou dies?
D'alguna manera és una novel·la que comença quan acaba perquè el protagonista ha après alguna cosa important: a organitzar-se millor, a tenir altres prioritats, el més important no és el veler, ni els diners, ni la publicitat, sinó el nen.
De vegades costa valorar les coses que tenim fins que correm el risc de perdre-les; és això?
Sí, en la nostra societat l'egoisme s'ha convertit en una manera de ser gairebé ben vista, com a resultat d'una espècie de liberalisme interior ferotge. L'Ernest és un triomfador però a la vegada és molt fràgil perquè de seguida té sentiment de culpa. He volgut fer un retrat dels darrers d'anys, ens creiem que anem bé, que ho tenim tot, el pis, el veler, la feina. Podem tancar la tele i ens oblidem de la resta, però de vegades la realitat ens ve a picar a la porta.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.