I els joves van ser importants

Angus Young d'AC/DC fent-se seu el pas de l'ànec... Keith Richards homenatjant-lo pràcticament en cada riff de guitarra... I generacions senceres creant música rock a partir del seu ús de la guitarra elèctrica, les seves melodies impecables i la creació d'un imaginari que va canviar la història i que, de mil maneres diferents, encara és ben patent. Chuck Berry significa per al rock-and-roll el mateix que Ramon Llull per a la llengua catalana, els Lumière per al cinema, Cruyff per al futbol modern i tot el que, en aquest sentit, s'hi vulgui afegir. Amb Chuck Berry, volgudament o no, tothom que ha fet rock-and-roll s'hi ha inspirat perquè, senzillament, ha estat impossible no fer-ho. Ha estat, ras i curt, la mare dels ous. I aquesta condició de pioner que, durant aquest últim any terrorífic per al rock, s'ha concedit tant a la lleugera queda en el seu cas un pèl curta, fins i tot. Elvis Presley va ser la primera estrella. Jerry Lee Lewis, el germinador del perill que, almenys durant un temps, va envoltar el rock-and-roll. I Chuck Berry, l'ideòleg i arquitecte.

Gràcies a ells la joventut es va adonar del seu poder. I, fonamentalment, com s'indicava ahir brillantment en un article al New York Times, és perquè Chuck Berry, prototip insuperable del gendre que cap mare dels anys cinquanta desitjaria, va saber entendre què volien els joves abans, fins i tot, que els mateixos joves. Poques vegades la joventut s'havia sentit tan esperonada com durant l'esclat del rock-and-roll. I, en aquest esclat, les lletres de Berry hi van jugar un paper fonamental. “Au, que és de matí i toca anar a l'escola; el mestre ensenya regles d'or, història d'Amèrica i matemàtiques. Estudies de valent i esperes aprovar. Mous els dits fins a petar-te els ossos, i el paio del darrere, que no et deixa en pau”, cantava Berry l'any 1957 en el single del disc After school (Després de l'escola). Podria, aquesta lletra, semblar ara una cosa molt naïf, però només cal fer un cop d'ull a com es parlava dels joves, si és que se'n parlava, en cançons de l'època, per entendre com de revolucionària podia ser una lletra així. “Als anys cinquanta, quan tothom cantava virtualment sobre no-res, Chuck Berry escrivia cançons amb comentaris d'índole social amb una mètrica increïble”, havia assenyalat John Lennon, que amb els Beatles va arribar a fer fins a nou versions del mestre Chuck.

Tot i les veus que, en la concessió del Nobel a Bob Dylan, assenyalaven l'autor de Roll over Beethoven com “el veritable Shakespeare del rock-and-roll”, els mèrits com a lletrista de Chuck Berry figuren, segurament, entre les seves aportacions més menystingudes. Se'l reivindica amb més èmfasi per la seva condició de fabricant incessant de cançons rodones fetes, moltes d'aquestes, d'un mateix patró; per un guitarrista icònic, i per un showman que va engendrar un bon grapat dels recursos estètics que tot músic de rock empra gairebé sense adonar-se'n quan puja dalt d'un escenari.

Déu-n'hi-do, malgrat tot, els elements que hi ha encara en vida de la generació mare del rock-and-roll (Fats Domino, Jerry Lee Lewis, Little Richard, Don Everly, Wanda Jackson...), però amb la mort d'algú tan cabdal per al llenguatge del rock com Chuck Berry es fa impossible no parlar, és clar, del final d'una era.