L'escenari és d'elles

L'escenari és nostre és el darrer videoclip de la raper valenciana Tesa, fet en aliança amb la seva germana Krazy i les també valencianes Pupil·les Dilatives. “Sempre es veuen mascles dalt dels escenaris”, denuncien en la cançó. “Tia, pren partit, que tens motius de sobres per a fer un hit.” L'escenari és nostre serveix d'exemple per subratllar la recent eclosió d'artistes amb discurs feminista arreu dels Països Catalans, en la qual València, com en altres històries, juga un paper central. Mostra d'això són els alcoians El Diluvi, un grup del qual alguns van tenir la primera notícia quan, ara fa uns mesos, Anna Gabriel va citar Alegria (2015) com “el seu disc preferit” en un dossier especial sobre dones i música elaborat per la revista Enderrock. “Moltes dones posem aquesta cançó [I tu , sols tu,] i ens dóna molta energia!”, confessava la diputada de la CUP.

El Diluvi acaben de publicar Ànima, amb un clam a favor de l'alliberament sexual, Tendresa insubmisa, escrita per la jove activista valenciana Majo Domènech, la mateixa autora d'I tu, sols tu, una cançó que s'ha convertit en un èxit esclatant en les festes alternatives d'arreu del país. “Està molt bé que el feminisme tingui un himne”, diu Andreu Ferré, integrant d'El Diluvi. “No sabíem que res d'això passaria, però igual era un moment necessari i aquesta cançó va entrar just quan tocava.”

Pupil·les Dilatives, un trio femení de hip-hop també del País Valencià, asseguren precisament que “el públic demana un discurs feminista”. “A València hi havia grups com molt lluitadors, però on era la lluita de gènere?”, es pregunta Natàlia Pons. “La música és un reflex de la societat i no ha estat fins ara que hi comencen a haver grups integrats només per dones.” El segon i darrer disc de la banda s'anomena Les silenciades i és “un homenatge al silenci que van patir les nostres mares i àvies”.

L'onada de feminisme en la música del país s'explica, però, per mitjà de molts altres artistes. Roba Estesa, per exemple. Un sextet basat en tres conceptes –“dona, lluita i tradició”– que va néixer fa quatre anys al Camp de Tarragona i que, el març passat, va erigir-se, amb quatre guardons, en un dels grans triomfadors dels premis Enderrock. “A la muntanya és una cançó tradicional del Pirineu que es troba també en altres versions arreu del territori català i que parla de l'autonomia de la dona”, explicaven fa uns mesos a El Punt Avui Televisió. “Una noia li diu a la mare que vol anar a la plaça a ballar, i aquesta li diu que no hi vagi perquè el seu marit, o el seu germà, segons la versió, li pegarà. I, nosaltres, davant d'aquestes amenaces, diem a la mare que serem dones valentes sense por del que vindrà”.

En un registre diferent, la polifacètica Clara Peya homenatja les dones a través de l'aigua a Oceanes, el seu nou disc. “A mi les dones que m'agraden són les que fan soroll quan riuen; les que es pelen els genolls i mengen mel, pa i olives; Les que porten cabells curts i rabiosament negres; i no els atura cap llop ni els mana cap tipus de bèstia”, canta en la cançó que dona nom al disc. “Fer un disc feminista és una manera de fer-se responsable com a artista i d'exercir com altaveu, per molt petit que aquest pugui ser”, reivindica. “Sense una revolució de les dones no salvarem el planeta...”

L'auge del feminisme en la música actual, finalment, es fa visible també amb Les Kol·lontai (un projecte ideat pel Festival Barnasants que uneix Montse Castellà, Sílvia Comes, Meritxell Gené i Ivette Nadal en la missió de reivindicar la llibertat i la igualtat a través de cançons que parlen de dones que lluiten i estimen) i la jove cantant Bad Gyal, que amb una sentència impactant –“Pel barri se sap quin pussy és el que mana”– deixa constància de qui porta les rendes, a Catalunya, en el terreny de la música trap.