Filmant l'anàlisi política

La presència de la política és notable en la programació del festival Docs Barcelona d'aquest any, que es va inaugurar dijous i s'estén fins al dia 28 en diferents espais de la ciutat, especialment als cinemes Aribau Club i el CCCB. Aquest cap de setmana s'hi projecten diverses d'aquestes pel·lícules, que analitzen diferents perspectives de la política des d'òptiques diverses.

Garzón/Assange, el juez y el rebelde és una producció de Mediapro que s'estrenarà properament al canal Historia, i que han dirigit Clara López Rubio i Juan Pancorbo. El documental segueix el cas de Julian Assange –el fundador de Wikileaks– des que el 2012 es va refugiar a l'ambaixada de l'Equador a Londres –perseguit per Suècia per un presumpte delicte sexual i investigat als Estats Units per les filtracions de Wikileaks–, i com l'exjutge Baltasar Garzón, exercint ara d'advocat, va acceptar portar el seu cas. Garzón/Assange, el juez y el rebelde dura una hora i mitja però sintetitza anys de feina: segons explica Clara López Rubio, “el rodatge ha durat tres anys, però des que hi vam començar a treballar han passat ben bé cinc anys”.

La primera intenció dels cineastes va ser confegir una pel·lícula “sobre la jurisdicció universal, i en el procés de buscar finançament va sorgir la notícia que Garzón acabava d'acceptar la defensa d'Assange. En el moment de posar el focus sobre aquestes personalitats es va accelerar el procés de finançament. Vam contactar amb Garzón i per ell el cas també tenia vinculació amb la legislació internacional i, sobretot, amb el dret a la llibertat d'expressió”.

La història de la relació entre Assange i Garzón –explica Juan Pancorbo– “va despertar la nostra curiositat com a narradors d'històries. La pel·lícula segueix Garzón perquè és el personatge que està viatjant, mentre que Asssange està tancat. I, evidentment, la pel·lícula té un to periodístic, però ens situem molt a prop d'ells, no hem tingut la pretensió de ser equilibrats”.

Una de les coses que crida l'atenció del documental és l'evident deteriorament físic que es percep en Julian Assange, que continua reclòs a l'ambaixada de l'Ecuador. “Quan entres a l'ambaixada –diu Pancorbo– t'adones que és un espai molt petit i claustrofòbic; és un pis que està en una cantonada i en què pràcticament no hi entra el sol. És increïble que cinc anys després segueixi treballant-hi amb la mateixa energia.”

Un altre documental que es pot veure avui és Clase valiente, de Víctor Alonso Berbel; una pel·lícula sobre l'ús de les paraules i els conceptes en el llenguatge polític, que té les intervencions, entre d'altres, del periodista Iñaki Gabilondo, el diputat de Podem Íñigo Errejón, el lingüista George Lakoff i el columnista de The Guardian Owen Jones. Alonso explica que el projecte va néixer a la Universitat Pompeu Fabra, “on un grup d'estudiants interessats per la política vam veure que moltes de les nostres converses giraven al voltant de la manera com la política ens condiciona l'ús del llenguatge” i van voler facilitar “eines perquè els ciutadans es puguin defensar de la manipulació”.

Una de les conclusions a les quals va arribar el director és que “els partits de dretes estan molt més acostumats a utilitzar una història, mentre que els d'esquerres recorren a dades i estadístiques, i les històries arriben més a la gent. Això explica el triomf de Donald Trump, per exemple”. Clase valiente també incideix en la tesi que “les paraules són mal·leables, es poden moure en molts sentits. Per exemple, canvi l'han fet servir tots els partits i en totes les direccions possibles. A vegades, de tant repetir-la, una paraula acaba perdent sentit”.

Per la seva banda, la periodista i cineasta colombiana Natalio Orozco presenta El silencio de los fusiles, una pel·lícula sobre el procés de pau al seu país que inclou nombrós material inèdit, i en què el millor, per ella, “es troba als rotllos gravats, però per no posar en perill la pau això ara no pot sortir”.