“Se m'ha xiulat a Màlaga en dir «el meu país»”

Imprescindible, en els temps que corren. El món cada vegada és més lleig i brut, dominat per personatges esperpèntics. I l'únic que pot salvar-lo una mica són la cultura i l'amor, en l'ampli sentit de la paraula: amor als projectes, als fills, als amics... Sense això estem abocats cada vegada més a un món violent i superficial.

Quan en tens vint, el concepte d'amor és molt primari. És una sensació molt egoista en què l'important ets tu i allò que et passa. Quan et fas gran, però, això canvia. T'adones de la importància de saber captar la immediatesa del moment i poder sortir d'un mateix per donar-se a alguna persona, projecte, utopia... Amb 63 anys, d'altra banda, també aprens a entendre que res és tan tràgic ni res tan meravellós.

Sí, perquè són frases que tornen a ser molt necessàries. Qualsevol nit pot sortir el sol, per exemple, és d'una gran potència, així com també allò que deia en Paco [Ibáñez] de cavalcar “fins a enterrar-los en el mar”. És necessari reconvertir aquestes frases i adaptar-les al món actual, perquè trobo que, en les generacions joves, hi ha un acomodament en molts aspectes. I això que, per tirar endavant, aquesta generació les està passant magres.

Des del meu punt de vista, que és el d'un cantant i escriptor de cançons d'un gènere molt concret anomenat cançó d'autor, penso que hi ha una certa superficialitat en els textos. Potser és perquè jo vinc d'una generació en què, això, tenia una importància cabdal, però crec que, malgrat que la festa i la ballaruga estiguin molt bé, hi ha d'haver espai per a les cançons que s'han escrit, també, per ser llegides. M'agraden, en aquest sentit, el que fan Roger Mas, Eduard Canimas, Adrià Puntí, David Carabén...

Pertanyo a una generació que va viure els finals del franquisme i la Transició, amb una explosió d'alegria i llibertat que ens va marcar. Som una generació de somiadors, de lluitadors, de gent –molta– que fins i tot hi va deixar la vida. Hem viscut entre la por i la llibertat, i això marca molt. És cert que, bona part d'aquesta es va acomodar buscant un estatus econòmic i un reconeixement social, però encara hi ha uns quants freakies a qui el somni del Maig del 68 encara ens ronda pel cap.

Hi crec molt. No vull formar part d'un país que condecora les verges i menysprea les cultures perifèriques des del neofranquisme més rotund, però tampoc vull pertànyer-ne a cap d'ex-presidents lladres. Cal, doncs, construir un país des de la neteja absoluta, amb tot el que això comporta. D'altra banda jo soc independentista per convicció, però penso que no s'ha explicat gaire bé com ho hem de fer, això. Que passarà amb la Seguretat Social? M'arribarà cap carta d'Hisenda si canvio el lloc on pago els impostos? I les pensions, les cobrarem? Si donéssim algunes pautes, en aquest sentit, crec que molts indecisos potser s'hi convertirien. En tot cas, és evident que alguna cosa ha de canviar. Ho he experimentat últimament anant a cantar a l'Estat espanyol, on la bel·ligerància és molt gran. Hi ha una manipulació tan gran que et quedes acollonit.

En un homenatge a l'Aute l'altre dia a Màlaga [Isaac va compartir amb Ismael Serrano i Rozalén la xerrada concert Aute en la voz de sus amigos, el 14 de març passat]. Vaig cantar Aute en català, la qual cosa ja havia fet en un disc amb ell i... ostres! En un moment de la conversa que teníem amb l'Ismael i la Rozalén vaig dir que estava molt orgullós que Aute hagués cantat en la llengua del meu país i, tan bon punt vaig dir “el meu país”, se'm va xiular.

És molt greu. Et preguntes: “Però què carai està passant? Estic aquí parlant de Luis Eduardo Aute, no de Bertín Osborne!” Que en un teatre se sentin xiulets per haver dit “el meu país” et fa adonar que cal fotre aviat el camp.

Als anys 70, quan en Ramon [Muntaner], la Marina [Rossell] i jo fèiem discos, anàvem a fer promoció a Madrid i hi presentàvem els nostres discos en català. A l'Ismael Serrano, l'altre dia, li deia: “Tens la gran sort que, fent un disc en castellà, pots venir a Barcelona a presentar-lo i, jo, fent-lo en català, he deixat de poder anar a Valladolid o a Zamora.” Davant aquesta imposició monolítica de la unitat més val marxar.