“La batalla del Segre és la gran oblidada”

És una saga familiar de tres generacions que parla dels orígens d’aquesta família a la Noguera, i també de la Guerra Civil. I és clar, hi he posat moltes de les coses que jo portava des de petita. Recordo quan era nena com la gent gran parlava de la guerra, de tot el que van patir. Jo no ho volia escoltar, tot allò em semblava un rotllo. Jo volia mirar cap a la modernitat, cap a l’estranger, deixar enrere tot això i construir la meva vida. Però tot va ser veure, fa poc, com els pares es feien grans, i com desapareixien, ells i els darrers testimonis de tota una època, i em vaig adonar que era portadora d’una historia familiar que també és una història col·lectiva que no hem de perdre.

Aquelles converses dels pares, mares, tietes, padrins, era en realitat una història col·lectiva construïda entre tots. En un moment en què tothom parla de la història sense haver-la viscuda i tothom la utilitza com vol, té ara molt més valor. La busquem a l’exterior a nosaltres, quan en realitat està teixida dins la mateixa societat. Un exemple: el meu pare em parlava de l’ermita mora de la Sentiu, quan ningú en deixa així, i fa poc vaig descobrir que aquella construcció havia estat un punt de vigilància en l’època de la frontera entre el món islàmic i el carolingi. I això havia quedat incrustat dins de les famílies, transmetent-se oralment!

He construït un poble prototípic on s’esdevenen coses que van passar en diversos pobles del front del Segre durant la Guerra Civil. En aquests episodis he sigut molt fidel a la realitat. La batalla del Segre és la gran oblidada, hi va haver un patiment immens en la població durant els 9 mesos que va durar el front, amb bombardejos constants contra els pobles, que servien d’abastament del front. Es parla molt d’altres episodis però aquest va ser terrible, potser el més terrible viscut a Catalunya durant la guerra.

Sí, hi ha moltes novel·les sobre Barcelona, sobre la burgesia, com el retrat que fa Sagarra a Vida privada, i sobre la immigració andalusa i d’altres llocs d’Espanya, com Juan Marsé. Però a través de la família de la Càndida [la protagonista], que arriba del poble i s’incorpora a un barri de l’alta burgesia, he volgut mostrar les dificultats de la immigració interior catalana, aquella gent que venia de Lleida i que els feien sentir de poble i oblidar els seus orígens. Aquella alta burgesia es volia presentar com una classe a part, que ha nascut i viscut tota la vida allà i té un dret innat sobre el país, quan en realitat estava feta d’antics pagesos que havien fet d’indians a Amèrica, o de comerciants i petits fabricants enriquits gràcies a la Primera Guerra Mundial.