El dramàtic joc de les butaques

Al teatre, el que compta és el que passa a l’escenari. Però es veu des de les butaques de platea i de l’amfiteatre. I aquesta és una altra tragicomèdia, que es pateix (o es gaudeix) en silenci. Poques vegades es valoren en públic les comoditats i incomoditats d’un espai. Perquè el que mana és l’emoció i compartir l’instant amb els artistes i els altres espectadors. Però els directors de sala tenen clar (a micro tancat) que és un element que cal tenir molt present.

Quan es parla de comoditat, hi ha moltes coincidències celebrant les butaques (de cinema de primera) de la sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors. Té una explicació, recorda Cesc Casadesús (exdirector del Mercat de les Flors i ara, centrat en el seu primer festival Grec): Joan Maria Gual es va cuidar de la reforma i va aprofitar per triar les butaques més còmodes i amb la distància ideal de separació entre fileres (i dos passadissos per accedir-hi). Gual és bastant alt i estava fart d’anar rebent cops als genolls dels espectadors que arribaven a darrera hora, segons expliquen. Casadesús va estar valorant mirant d’ampliar l’aforament amb un canvi de butaques en el seu pas pel Mercat, quan es van augmentant les funcions en què s’esgoten les localitats, però no va renunciar finalment a figurar en el top one de platea més còmoda de la cartellera barcelonina. I a gaudir d’unes butaques que permeten fins i tot recolzar el cap i deixar-se enfonsar amb braços ferms. L’alternativa que havien estudiat era, fins i tot, provar el model de bancs en què es redueix molt l’espai de cada seient. Un altre dels avantatges és que es pot enumerar fàcilment, perquè hi ha molt pocs canvis durant la temporada. Les fileres, de fet, és el model dominant en els teatres de mitjà i gran format. De fet, l’empresa catalana Figueras International Seating (ubicada a Lliçà d’Amunt) serveix cadires a tot el món. En el seu web es poden veure els seus models a la sala de premsa de la Casa Blanca o al vestíbul de l’ONU, a Suïssa. També al Teatre Goya de Barcelona o la sala Tenor Viñas del Liceu.

Hi ha sales com el Lliure de Gràcia, l’Atrium o la Sala Hiroshima que s’han decantat per fileres de bancs. L’Atrium, després de cinc anys, ha pogut canviar-les i aconseguir-ne unes amb el respatller més alt. Les que van comprar per a l’estrena, a darrera hora, eren baixes, i amb el coixí pensat a mida encara feia més petit el suport per recolzar els ronyons, reconeixen. A l’Hiroshima, en canvi, opten per un banc sense cadires, que agermana molt més el públic (fins al contacte físic) si hi ha molta audiència. Són enginyoses el parell de fileres soterrades que les obren sempre que ho requereix la demanda i la producció ho permet.

Ikea ha servit també per construir platees. Alguns ho diuen amb la boca petita i altres demanen que no es digui. La Sala Fènix, abans que Pep Tosar els cedís les butaques nòmades del cinema gallec (llegiu la peça central), havia fet servir cadires plegables de la multinacional del moble. Es van anar canviant per butaques perquè, tot i passar de 50 a 45 localitats per funció, es va optar per la comoditat de l’espectador: “A més, tampoc s’omple sempre”, argumenta Isabella Pintani que dirigeix la sala amb Felipe Cabezas.

La Sala Beckett és la darrera sala que s’ha estrenat. Si a la sala de dalt reutilitza les cadires que hi havia al local de Gràcia (prou còmodes i molt sofertes), a la sala de baix n’ha estrenat unes de més primes que no tenen braços i en què l’esquena tira enrere si un s’hi recolza. D’entrada, habituats a respatllers fixos, fa la sensació que pots caure en qualsevol moment, però, un cop acostumats, facilita una còmoda posició d’esquena. Com són individuals, es poden posar en la disposició que sigui necessària, sempre sobre unes grades ja molt transformades en aquests primers mesos de vida.

La primera clau d’una platea de butaques és determinar si són fileres enganxades o cadires individuals. Si les primeres aprofiten més l’espai i, molt probablement, resulten més econòmiques, les individuals són molt més versàtils. Però si es tria cadires amb braços i còmodes, es torna a perdre aforament i s’encareix la factura.

La Biblioteca de Catalunya, de La Perla29, es caracteritza per un espai magnètic, unes obres amb una certa èpica i un aforament absolutament canviant. Són obres de teatre denses, habitualment, i llargues. I les cadires de plàstic (tot i un coixí molt molsut), sovint, feien patir l’audiència. Fa uns mesos, durant dos dies, es van portar dues cadires de la nova Sala Beckett de Poblenou perquè el públic les triés i valorés. Al final, va ser Broggi a qui no li havia agradat i va plantejar un disseny nou que ha realitzat l’estudi de disseny Marc Duran. En la darrera producció de Boscos, de Wadji Muawad, de quatre hores de durada, ja les esperaven. No van arribar. Però ara ja estan garantides per a l’estrena de dimecres: Bodas de sangre. La Biblioteca de Catalunya ha rebut, recentment, una partida de l’Institut de Cultura de Barcelona, de 250.000 euros, per canviar les butaques i fer millores de l’equipament, en general.

També hi ha sensibilitats diferents, fins i tot en els elements que ajuden a aixecar la canalla de les butaques. Tot i que la majoria utilitzen les alces de plàstic dur de colors del cinema, els del Tantarantana tenen uns coixins amb relleus que semblen reciclats de butaques de la iaia. Res és més còmode.