Ni naïf ni amable

No tot va ser de color gris a Barcelona en la immediata postguerra. Una artista russa d’ulls blaus preciosos la va impregnar d’unes tonalitats alegres, lliures i alhora enigmàtiques. Es deia Olga Sacharoff. La seva casa del carrer Manacor, una mansió elegant amb uns jardins selvàtics, es va convertir en punt de trobada d’artistes i intel·lectuals. Sacharoff ja rondava la seixantena i per a la majoria dels seus amics catalans, crítics inclosos, era una senyora exòtica i entranyable que pintava. Ah, i que els complaïa amb una cuina deliciosa.

“I no, no era una mestressa de casa que passava l’estona pintant; era una artista que havia format part del nucli de l’avantguarda parisenca”, exclama la historiadora de l’art Elina Norandi, que ha dedicat disset anys a l’estudi de la vida i l’obra d’aquesta creadora. Ara podrà difondre bona part de la seva recerca durant l’Any Sacharoff que ha decretat la Generalitat per commemorar el 50è aniversari de la seva mort. Els continguts del programa, concebut per Norandi, es presentaran a la tardor i tindran en una exposició al Museu d’Art de Girona (s’obrirà a finals de novembre) una de les activitats centrals.

I és que ha quedat massa lluny en el temps l’antològica que va presentar la Pedrera el 1994, a cura de Maria Lluïsa Borràs. En el catàleg, Borràs ja advertia que calia continuar aprofundint en el coneixement del llegat artístic de Sacharoff. Norandi ha agafat la missió.

L’Olga Sacharoff que va viure els seus últims 27 anys a Barcelona no era una senyora que pintava quadres “naïfs”, una paraula que a Norandi l’encén cada vegada que la sent. El punt de partida de la seva investigació van ser les crítiques que els tòtems de l’època, com ara Alexandre Cirici Pellicer, van escriure de la seva creació madura. Que si era molt delicada, femenina, subtil... “Jo em vaig proposar anar més a fons i saber quina havia sigut la seva vida anterior, quina era l’Olga Sacharoff anterior al 1940”, diu Norandi.

No està clar quin any va néixer. La seva experta està a punt d’esbrinar-ho amb nova documentació que ha trobat. En tot cas, no va ser el 1889, l’any que es donava per bo. “Sacharoff es treia anys, no per coqueteria sinó perquè va començar a desenvolupar la seva carrera artística quan ja vorejava els 30, i a aquesta edat la societat esperava altres coses de les dones”. Va néixer “per casualitat” a Geòrgia. Però ella era russa, de tradició i de llengua. Procedia d’una família de l’alta burgesia.

Norandi la situa dins de la generació de dones russes cultes que a principi del segle XX van viatjar a l’Europa occidental per completar els seus estudis. No se sap ben bé quin any hi va arribar. Els problemes de cronologia són constants en la seva biografia. Ella va provocar aquest caos. “No va datar mai cap obra. Ni les cartes ni les postals que va escriure en porten, de data! Quan l’entrevistaven sempre era imprecisa.”

És per les entrevistes que va donar que se sap que la primera ciutat europea on es va establir va ser Munic (on no ha quedat cap rastre de la seva estada). El 1912 ja la tenim a París. Aquell any va exposar per primera vegada al Saló de Tardor i, el següent, al dels Independents. “Té un èxit espaterrant amb un cubisme sintètic molt personal, tots els crítics parlen d’ella”, subratlla Norandi.

Després d’aquella vibrant incursió en l’escena francesa, esclata la Gran Guerra i ha de tocar el dos. No pas sola: l’acompanya el que serà l’home de la seva vida, el fotògraf i pintor Otto Lloyd, anglès, també d’estirp burgesa i amb sang aristocràtica. La parella passa l’estiu del 1915 a Mallorca i a finals d’any trepitja Barcelona havent passat abans per Ceret. S’estableixen en una pensió al costat de la catedral, però no es troben a gust al nucli antic de la ciutat i es traslladen a la part alta, al carrer Albigesos.

Cravan, el boxejador

El pis el compartiran amb una altra parella que també ha fugit de la guerra: el germà de Lloyd, Arthur Cravan, i la seva dona. Lloyd és un gentleman que sempre es treu el barret davant d’una dona i que es passeja per Barcelona amb cotxe. I Cravan, un personatge ben curiós de neguits artístics però també un boig de la boxa. El seu combat a la Monumental, el 1916, amb el campió de pesos pesants Jack Johnson va ser apoteòsic. Casualitats de la vida, aquest final d’any el Museu Picasso de Barcelona li farà una exposició.

Sacharoff i els germans Lloyd (Cravan és un pseudònim) formaven part d’una colònia d’artistes exiliats més àmplia que va trobar refugi a Barcelona. I a Tossa, on estiuejaven. Molts d’ells (Jean Metzinger, Albert Gleizes...) van exposar a la Sala Dalmau, però, tot i que s’ha dit, no pas Sacharoff, que només va deixar la seva petjada d’adscripció cubista en un número de la revista 391, l’artífex de la qual era Francis Picabia, un altre dels genis de la colla.

“Sacharoff tenia posat el seu cap a París”, explica Norandi. A partir del 1917 ja hi va fer alguns retorns. L’únic que la retenia a Barcelona era el seu marit, que no se’n movia perquè hi feia els negocis. “Li costava marxar perquè n’estava profundament enamorada. Eren molt diferents: l’Olga era somiadora, romàntica i apassionada; l’Otto, pragmàtic.” No es van separar mai.

A partir del 1920, Sacharoff es queda a París, “però sempre amb aquest dolor d’estar lluny del seu estimat”. “Té claríssim que si vol fer alguna cosa en el món de la pintura ha d’estar a París”. Tots els estius és a Catalunya i fa excursions amunt i avall, amb Tossa com a destinació preferent.

Durant el període d’entreguerres, es fa un nom. Exposa a gairebé tots els salons de Tardor, amb menys constància al dels Independents i moltíssim també als de les Tulleries i de l’Aranya, aquest obert als humoristes gràfics. “El factor més original de la seva obra és l’humor. Sacharoff és pionera en aquest sentit, ja que l’humor no era un tret de les avantguardes. Ella l’utilitza com un dispositiu de crítica al modus vivendi i la moral burgesos. En els seus quadres hi ha una crítica mordaç: pinta uns personatges, tots ben engalanats ells, amb una mirada buida. I aquesta és la poètica que mantindrà al llarg de la seva vida, amb un tramat simbòlic que elabora a partir de la natura. Els animals són clau per interpretar bé la seva obra més enllà de l’aparent amabilitat. Els gossos, per exemple, símbols de la fidelitat, en la seva pintura són rebels. Sacharoff dona una visió política del matrimoni, és una dona que deixa clara la seva visió de la parella. Té unes idees emancipades”, detalla Norandi.

“Als anys vint i trenta, Sacharoff tenia una gran reputació. Es relacionava amb el bo i millor de la bohèmia i de l’avantguarda (Modigliani, Picasso...), exposava a les principals galeries de París i en molts altres països, venia obra a famosos de Hollywood i a intel·lectuals de prestigi, sortia dia sí i dia també a la premsa nacional i internacional... Tinc un arxiu de milers i milers de retalls de crítiques i cap és negativa”, hi insisteix la historiadora de l’art. També llavors comença a tenir vida pública i relacions artístiques a Barcelona. Hi exposa per primer cop el 1922, a les galeries Laietanes. El 1934 el marxant i promotor Joan Merli li organitza la seva primera individual en aquest mateix espai.

A partir del 1935 fins al 1963, la seva galeria barcelonina serà la Syra, on presenta el seu treball cada dos anys. El 1936 un altre sotrac bèl·lic modifica els seus plans. La Guerra Civil l’allunya de Catalunya, però només temporalment, fins que comença la Segona Guerra Mundial i, llavors sí, decideix establir-se definitivament a Barcelona, primer a la torre del carrer Manacor i després en un pis majestuós del carrer Balmes, que esdevindran “espais mítics” en l’ensopida postguerra. Llorens Artigas, Frederic Mompou i Josep Amat estaran en els seus cercles més íntims.

No tot, però, rutlla com voldria. El matrimoni té problemes econòmics i es veu obligada a pintar retrats. “Ni es va vendre a la burgesia ni va claudicar. Amb els retrats es guanyava la vida, però no va abandonar mai la seva pròpia poètica. Seguirà pintant els temes de sempre, amb el món de la parella com una de les seves fixacions, amb els animals carregats de simbolisme... Mai es desentén de la seva visió de la naturalesa sagrada, ni mai deixa de buscar la transcendència. Sempre serà una artista molt coherent”, assenyala Norandi, que es nega a considerar la seva obra d’última època, i per tant la del període català, noucentista o conservadora. “No hem de ser tan durs amb ella. L’Olga de Barcelona té seixanta anys i és una dona tocada per tots els tràgics esdeveniments del segle XX. Aquí hi fa arrels, cosa que és bonica tenint en compte que, des de que va marxar de Rússia, va estar sempre lluny dels seus.” “No hi ha una Olga moderna i una Olga carca.” Norandi defensarà aquesta tesi en l’exposició del Museu d’Art de Girona.

Sacharoff va fer la seva última exposició el 1964 a la Sala Parés. Només li faltaven tres anys per morir. El que va venir després no és el millor que li podia passar per assentar el seu reconeixement. El seu marit (que la va sobreviure dotze anys) estava escurat i va posar a subhasta el seu patrimoni artístic. “No li va fer cap favor perquè va treure coses que ella mai va voler ensenyar. Tot això mai hauria hagut de sortir.” Norandi explica que circula la llegenda, que intueix que és certa, que Lloyd, pintor poc cotitzat, va acabar algunes peces que encara estaven en procés i, fins i tot, va crear-ne de noves amb la firma de Sacharoff.

La comissària de l’Any Sacharoff és optimista i creu que el futur està de part seva. “És una sort que anés a parar a Barcelona. Una russa que venia de París cridava, i crida, l’atenció. Hi ha moltíssimes dones que exposaven als salons d’avantguarda de París de les quals mai més hem sabut res”, rebla.