El vol brillant de la ‘coloratura’

Un dia després de l’emoció remarcada d’Ainhoa Arteta en el concert a Peralada en memòria de Victòria dels Àngeles, va poder semblar que Iúlia Léjneva exhibia a l’església del Carme la bellesa fulgurant de la seva veu amb una tècnica impecable, però amb certa fredor. De fet, no va apel·lar-se tant a l’aspecte emocional, sinó al plaer d’escoltar una veu àgil i brillant a través d’un llarg recorregut des de peces barroques fins al lied romàntic de Schubert (aliè a la línia de coloratura marcada pel programa) passant pel classicisme de Mozart (encarnant el paper de Zerlina, Léjneva va participar en el muntatge del Don Giovanni representat recentment al Liceu) i el belcantisme de Rossini. Un compendi del repertori d’aquesta jove soprano russa (als seus 27 anys, fa temps que és més que una promesa formada per Ielena Obraztsova, protegida per Kiri Te Kanawa i guiada pel director Marc Minkowski) amb una flexibilitat que la fa capaç d’assumir registres d’una mezzosoprano de coloratura.

Acompanyada del seu pianista habitual, Mikhail Antonenko, Léjneva va començar amb Vivaldi (Agitata da due venti, ària de l’òpera Griselda) de manera vibrant i atrevida pel que fa a les exigències de la coloratura: amb la seva agilitat se’n va sortir, però calia que la veu s’escalfés perquè encara volés més. Léjneva va continuar exquisidament amb Händel (Carmelitarum, ut confirmet ordinem... O nox dulcis, del motet Saeviat tellus inter rigores) obtenint els primers brava amb el recitatiu i l’ària centrals de In caelo stelle clare, un altre motet barroc, aquest de Nicola Porpora. La primera part va acabar amb l’Al·leluia d’un motet més, però corresponent al classicisme mozartià: Exultate, jubilate. Tot m’hauria semblat pròxim a la perfecció, si no fos que darrere meu una senyora refredada no podia evitar tirar vaques a muntanya.

Tot i que és més adequat a les seves qualitats vocals, en la segona part potser no va arribar tant amb l’alegria rossiniana (les tres cançons de La regata veneziana) sinó, marcant un punt i a part, amb la commovedora gravetat de Schubert, del qual va interpretar tres lieds precedits d’una sensible interpretació de l’Impromtu op. 90 núm. 3 a càrrec d’Antonenko. Tota la brillantor de la coloratura de Léjneva va esclatar, però, amb una altra peça de Rossini (Tanti affetti, el rondó final de La donna del lago) i les propines. Aleshores el seu cant havia fet que ni sentís les vaques a muntanya.