Digital abans de l’era

Vaig descobrir Warhol per la meva inclinació natural al pop. Concretament a la música pop, que és el que em va fer arribar a l’artista per la seva vinculació a Lou Reed, la Velvet Underground o Nico. Això em va portar, sent un adolescent, a la primera exposició de Warhol celebrada a l’Estat espanyol. Va ser a la galeria G de Barcelona. S’exposaven les serigrafies de la sopa Campbell’s. Era a mitjan anys setanta i l’art conceptual a Catalunya tractava de fer un forat en l’informalisme que dominava oficialment l’avantguarda creativa. Una cosa semblant al que li va passar al seu país a Warhol, que va haver de fer-se un forat entre l’expressionisme abstracte, corrent que va representar el definitiu canvi de capitalitat artística mundial: de París a Nova York.

Warhol era un nou tipus d’artista. Dissenyador publicitari, va prendre com a referència els objectes de consum com a material creatiu. Però, si anem a mirar, no diferia molt dels pintors impressionistes que anaven al camp i tractaven de donar forma a la llum. Warhol sortia al carrer i també volia donar consistència artística al món que l’envoltava: el supermercat, les cartelleres de cinema, el quiosc, els cotxes... Aquesta fascinació latent en la societat, però no prou reconeguda fins aleshores–Duchamp i Dalí en van ser dos bons punts de referència–, es va fer evident gràcies a la seva mirada. La gent es reconeixia en una ampolla de Coca-Cola. Warhol va obrir la porta a la creació immediata, va glorificar la serialització, i va utilitzar el cinema i la fotografia. Va donar força a la imatge personal i a la marca. Va crear a la seva Factory, una maquinària de creació múltiple. En definitiva, va avançar-se a la societat del segle XXI, en què des d’un sol aparell, el mòbil, qualsevol persona pot construir un relat de l’actualitat immediata, i distribuir a un públic múltiple una iconografia d’elements d’ús comú. Com feia Warhol. Fins i tot, el segle XXI ha facilitat la potenciació de les mitologies iconogràfiques com va fer l’artista americà amb Elvis Presley i Marilyn Monroe. Són milers les persones que arreu del món, i de manera sincrònica, busquen la fotografia d’un personatge famós que ràpidament pengen a Instagram aconseguint l’efecte de producció seriada. El concepte el va desenvolupar Warhol en l’era analògica, però amb un cervell d’era digital.

Es va avançar als temps i amb un primitiu Comodore va fer els seus primers experiments creatius amb ordinador quan tan sols s’albirava l’era digital. Aquest desig d’abastar-ho tot també el connecta amb el moment actual en què les categories separades de pintor, escultor o fotògraf han trencat els envans que les separaven. Ell es va iniciar com a dissenyador gràfic, i va saber fer de l’edició un treball plenament vinculat a l’art. Va intercanviar mitjans en la seva feina diària, com ara fan els artistes contemporanis. És en aquest sentit que els criteris de la seva valoració artística no poden ser només del tipus: “Va ser Warhol millor artista que Picasso?” Picasso va revolucionar la mirada de l’espectador, però Warhol va canviar la seva actitud. Els que van sucumbir davant la seva obra ja no es van atrevir a fer la recurrent pregunta que qüestiona l’art contemporani: “Però això pot ser art?” Per mi, Warhol va aconseguir que mai més em mirés amb els mateixos ulls una llauna de sopa o un pot de sabó. El mateix li devia passar a Alaska: “Quiero ser un pote de Colón y salir anunciada en la televisión.”