Cadires al poder

Encara que sembli una ironia, als segles XVI i XVII una dona tenia molta més llibertat en un monestir de clausura que no pas a casa cuidant el marit i la mainada. Si es casava, el seu món quedava reduït a l’espai domèstic, en el qual les feines eren més absorbents i feixugues que les d’avui. Al convent, malgrat que també estigués tancada dins de quatre parets, quedava deslliurada de totes aquestes responsabilitats i dels maldecaps familiars i tenia possibilitats per créixer personalment: per exemple, podia desplegar anhels creatius sense que ningú li toqués el crostó.

De tot plegat en podrien explicar mil i una històries les dones que van ingressar al Monestir de Pedralbes, fundat per la reina Elisenda de Montcada el 1326. Com l’enigmàtica Isabel Marta, de la qual el cenobi tot just ara acaba d’incorporar una pintura que va fer de santa Clara. En la seva absència, són els objectes d’ús quotidià que van posseir els que avui ens poden parlar de les seves vides. Sobretot els seus mobles, que entraven per la via del dot (tant si et casaves amb un home o amb déu, el dot era obligat), un patrimoni que ha conservat el monestir actualment ocupat per una comunitat de vuit monges clarisses.

Una exposició de mobiliari és el que proposa el Monestir de Pedralbes per penetrar en aquesta pregunta: què significava néixer dona fa 500 anys? La resposta la trobaran a Les dones també seuen (fins al 18 de febrer), perquè el moble central de la mostra és la cadira, no pas com a element de confort, sinó com a símbol d’autoritat. I justament el que no tenien les dones era autoritat. Les dones també s’asseien, sí, però les seves cadires eren baixes i no tenien braços. Una altra cosa molt diferent és que no fossin sofisticades. N’hi havia, n’hi havia. I encara més al Monestir de Pedralbes, perquè les seves religioses acostumaven a ser filles de famílies bones.

I això explica la presència en les seves col·leccions d’una peça tan espectacular i alhora estranya com és La cadira de la reina. No pas de la reina Elisenda, com sovint s’ha escrit. De quina reina, doncs? No se sap, tot i que déu-n’hi-do la nova informació que s’ha aconseguit trobar d’aquest moble fins no fa gaire ben misteriós. Es pensava que era català o italià, però la recerca ha portat fins a l’Índia. Està fabricada amb tècniques i materials d’Orient desconeguts fins aquell moment a Europa. A Barcelona va arribar a finals del segle XVII. Com? Tampoc se sap. “Podria ser un obsequi arran d’una visita reial (el 1582 el monestir va rebre l’emperadriu Maria d’Àustria i el 1599, la reina Margarida d’Àustria acompanyada del seu espòs, Felip III) o podria ser originari d’un dot, ja que moltes de les religioses, pel seu estatus, tenien bons contactes amb la monarquia”, explica Mònica Piera, comissària de l’exposició. Els dots es desaven dins d’unes caixes de dimensions considerables que a Catalunya tenen fins i tot estil propi: duien integrats uns calaixets.

Humilitat relativa

Sigui com sigui, aquest producte tan exòtic va trobar el seu lloc al centre religiós de la part alta de Barcelona, trencant així les normes de la hipotètica humilitat que havia de regir l’orde. Les carències hi eren, per descomptat, per exemple als dormitoris. Millor dit, al dormitori, ja que les monges havien de dormir vestides i totes juntes. Els llits eren de peu de gall, amb matalàs de palla, i les flassades, blanques de llana grollera. L’abadessa se situava en un punt amb vista privilegiada per tenir-ho tot controlat.

La reforma del Cardenal Cisneros, pensada per establir una nova moral més estricta als recintes conventuals, va comportar seriosos canvis al Monestir de Pedralbes. Un que explica molt bé l’objectiu de reforçar la clausura: totes les obertures de l’edifici es van tapar amb cortines negres. Les monges no podien ser vistes per ningú. Aquell mandat disciplinari va ser dut a terme per la filla de Ferran el Catòlic, Maria d’Aragó, cosa que va suposar la ruptura amb la dinastia que fins llavors havia governat el monestir, els Montcada. A partir d’aquell moment, les superiores van ser castellanes.

Però feta la llei, feta la trampa. En aquesta nova etapa del cenobi es van dur a terme diverses obres arquitectòniques i es van construir les cel·les de dia, uns espais íntims on precisament no hi havia la misèria del dormitori col·lectiu. Més aviat el contrari: eren sales d’allò més sumptuoses. Les monges que van tenir el privilegi de poder-les ocupar les van omplir de totes les comoditats. I dels millors mobles. Els responsables del Monestir de Pedralbes acaben de restaurar una d’aquestes estances, amb una meravellosa cúpula renaixentista, i ara, en el marc de l’exposició, l’han obert per primer cop al públic. De visita obligada.

Honesta, casta, fidel, quieta... Aquestes eren les virtuts que s’esperava de les dones, i així les van evocar els grans pintors en les seves teles. A la mostra, sobresurt un Zurbarán inèdit (pertany a un col·leccionista privat) que representa una verge nena que cus en un moment de pausa mística. Però altre cop al recinte de clausura és on la dona trobava el seu espai per no haver de ser sempre l’ésser dòcil que se sotmetia a l’home. Els prohoms del Consell de Cent visitaven un cop l’any el Monestir de Pedralbes (encara ara ho fa l’alcalde), i aquell dia s’invertia l’ordre de les coses. L’abadessa s’asseia en una cadira imponent, alta i amb braços, i els consellers, en bancs sense cap gràcia. Perquè quedés clar qui manava allà.