Cultura
Deu anys de festa i crisi
Els premis Gaudí arriben a la 10a edició amb una gala consolidada i una notable audiència a TV3. L’Acadèmia del Cinema Català ja supera els 500 membres
Joel Joan: “Sense la complicitat de TV3 no haurien existit els Gaudí tal com els coneixem”
Isona Passola: “L’acadèmia, simplement, s’ha vist com una eina útil per defensar el nostre cinema”
“El millor regal dels Gaudí és que la gent se’ls creu, alguna màgia tenen aquests premis.” Joel Joan, primer president de l’Acadèmia del Cinema Català (ACC) i “un dels pares de la criatura”, recorda en una entrevista a El Punt Avui el naixement d’uns premis que, ara fa un any, van tenir una audiència televisiva de 371.000 teleespectadors. Tot va començar fa una dècada, però en la partida de naixement no hi consta un moment concret. “No hi ha un primer dia –recorda Joel Joan–. Sí que recordo quan dos membres de la junta del Col·legi de Directors de Cinema, Lluís Valentí i Carles Benpar, em van proposar de dirigir aquesta entitat.” L’actor i director ho va acceptar, però només “per fer una cosa seriosa, no per fer els premis Barcelona de cinema [organitzats pel Col·legi de Directors], que no tenien el pressupost ni les credencials per ser uns premis importants.”
Per Joel Joan, “la clau era el públic, fer uns premis que ens englobessin a tots, i l’única manera de fer-ho era creant una acadèmia.” Amb aquest programa electoral, Joel Joan, Valentí i Benpar es van presentar i van guanyar les eleccions del Col·legi de Directors, i van començar a treballar-hi.
Suport clau de TV3
El suport de TV3 i l’emissió de la gala en prime time “va ser la clau”. “Calia que del sector la féssim prou grossa perquè la televisió considerés que valia la pena retransmetre-la en directe, i va ser clau que Mònica Terribas, que aleshores era la directora, donés suport al projecte i cregués en l’Acadèmia des del minut zero”. Joel Joan pensa que “sense la complicitat de TV3 no haguessin existit els Gaudí tal com els coneixem”. “Volíem que no fossin només uns premis per al sector, també per al nostre públic, i per això cal el suport d’una televisió nacional.” Isona Passola, l’actual presidència de l’ACC, recorda que “totes les gales de premis tenen la complicitat de les televisions nacionals: la BBC amb els Bafta, la RAI amb els Donatello, la francesa amb els Cesar, TVE amb els Goya... És l’habitual.”
L’estatueta del premi era un element important. “Volíem un símbol que perdurés –recorda Joel Joan–, un emblema que fos desitjable per a qualsevol i que fos molt massís, de pes. Ens hi vam esmerçar molt, la Montse Ribé va dedicar moltes hores a fer el disseny.” Pel que fa al nom Gaudí, “el tenia molt clar i no entenia com fins aleshores no hi havia cap premi de literatura, pintura... que hagués amortitzat aquest nom.”
L’ACC, amb els premis Gaudí com a gran festa anual, no ha parat de créixer. “Som 500 socis i vam començar quatre gats –comenta Isona Passola–. L’acadèmia, simplement s’ha vist com una eina útil per defensar la nostra cinematografia.” “Ser 500 membres està molt bé –valora Joel Joan–. No pot ser acadèmic qualsevol, has d’acreditar un currículum, i a més, s’han de pagar les quotes en moments molt durs; no oblidem que va néixer en plena crisi”. Els Gaudí s’han convertit en una gran festa en una dècada de crisi gairebé permanent del sector, accentuada el 2018 per l’anul·lació de la taxa als operadors d’internet i la crisi de l’IVA a TV3.
Relleu en la presidència
L’abril del 2013, Isona Passola va substituir Joel Joan en la presidència de l’ACC. “S’havia de fer el relleu i em va venir un grup de gent a fer-me la proposta –recorda l’actual presidenta, que ja està en el seu segon mandat–. M’agrada assumir responsabilitats col·lectives, ja havia estat presidenta de l’associació de productors, i em semblava que des de l’acadèmia es podia fer molta feina, és una part de la cultura catalana que té coses per resoldre, com la falta de normalització del català.”
Joel Joan té un bon record del traspàs. “Mentre jo vaig estar al davant, podia semblar la meva joguina, que només em creia jo, potser la gent em seguia com un boig fins que ho deixés.” Però es va adonar que no era així: “Quan ho vaig deixar, estava molt cansat i desgastat, i vaig veure que això tirava i en podia gaudir des de casa.”
El productor Lluís Miñarro, premiat a la primera edició per El cant dels ocells, d’Albert Serra, fa una crítica matisada als Gaudí que ens serveix de contrapunt: “Sé el que costa organitzar qualsevol cosa, no vull ser negatiu i carregar-me els premis, però als Gaudí els passa el mateix que a tots els premis d’aquest tipus: acaben sent premis per a la indústria, no necessàriament ressalten la qualitat cinematogràfica, i moltes pel·lícules queden perdudes per allà al mig.”El productor creu que si la pel·lícula és molt gran, “més membres de l’acadèmia que formen part d’aquesta indústria l’acaben votant”. “L’any passat, Un monstre em ve a veure, independentment dels seus valors artístics i tècnics, va sortir reforçada, lògicament, perquè són molts els que hi han intervingut”. Creu que “aquests premis van néixer com una resposta as Goya, un reflex del cinema català que té una altra manera de fer, i al final han acabat sent el mateix. Acaben premiant pel·lícules que, per sort seva, ja havien aconseguit visibilitat.”En aquests anys hi ha hagut moments difícils i altres de molt agraïts. Entre els primers, Isona Passola destaca “l’any de la vaga de TV3” [el 2014] i les crítiques a la gala més heterodoxa que va presentar Rossy de Palma [2016], mentre que Joel Joan recorda sobretot “quan Rosa Maria Sardà no va voler recollir el premi”. Entre els bons moments, Joel Joan destaca el discurs de Jordi Dauder i Isona Passola el de l’any passat de Josep Maria Pou, tots dos distingits amb el Gaudí d’Honor.
